Aquell matí, la gent del poble es va despertar amb una sensació estranya, com si l'aire estigués més feixuc del que és habitual. No hi havia tempesta al cel, però tots van notar que alguna cosa es movia sota la tranquil·la superfície dels últims dies. Amb l'arribada del Governador, la pau encara no era completa, però ara era diferent. Sentia com si el seu passat finalment desapareixia. Na Fidel caminava pel carrer al seu pas habitual, però per dins tot donava voltes i més voltes . Sentia com si el temps s’hagues dividit en dues parts: la vida que havia construït i la vida de la qual estava fugint amb tota la seva ànima, i aquestes mateixes dues parts estiguessin apunt de xocar.

El governador no necessitava dir res explícit, la manera en que la mirava ja parlava per si sola. Aqueixa mirada no era gens ni mica casual, era una mirada que cercava records amagats. I na Fidel sabia que per molt que canviés de roba o completament el seu aspecte hi havia coses que no s’acabaven d’esborrar del tot. Es va passar tota la nit desperta i sobrepensant tot, i no pensava en que tenia por a la mort sino que pensava en que no podria permetre tornar-ho a perdre tot un altre cop. El poble no només era un lloc per viure, sino que era la prova de que es podia viure en un ambient fora por ni control excessiu.

Els dies següents van ser bastant intensos però a la vegada tranquils. Els soldats caminaven per la ciutat, com si la seva intenció fos trobar qualque cosa: revisaven cases persones…. pero sense cap mena d’agressió, encara que la seva presència donava la sensació de pressió. Na Fidel ho va observar tot amb l’objectiu de trobar-li un sentit. No va reaccionar directament però si que va analitzar la situació amb atenció i amb esperança. Va entendre que la força no sempre residia en cridar més fort o posar-se agressiu, sino que tractava de no perdre la dignitat. Per això va decidir seguir fent el que més bé se li donava: la paciència, tenir equilibri i escoltar. Va implicar-se molt al medi rural, assegurant-se de que hi hagués una bona distribució dels cultius per ajudar a que cada família sapigués que fer en situació de problema.

Quan va rebre la notícia de la terrinble malaltia que estava matant a l'emperador, alguna cosa dins seva es va rompre.Encara que son pare mai va ser el millor pare i encara així ella deia que ho tenia superat, encara tenia una vella ferida que no es curava del tot. Durant molts d’anys es va intentar autoconvèncer de que no li importava i de que no li provocava cap emoció de tristesa. Aquella Roma en decadència ja només era un record quasi enterrat, però adonar-se de que l’home que li va destroçar la infantesa ara estava apunt de morir la feia sentir un poc ferida.

Quan es va confirmar que va caure mort, el món seguia com si res: el sol sortia amb naturalitat, els animals encara buscaven aliment, els nens es divertien als carres de la ciutat… Això la va deixar pensant ja que durant molt de temps va pensar que la figura de son pare era tan present que tot el seu voltant depenia d’ella, però no, estava molt equivocada, la vida continuava.

En aquell precís moment va adonar-se’n de que la força del seu para va ser molt gran però a la vegada molt feble ja que depenia del tron, dels seus soldats i de la por de que el poble es posés en contra. Pensava que la seva presència va ser molt diferent a la d’ell, la seva força era diferent ja que no provenia de militars, ella existia perquè la gent pogués confiar en ella i en ua vida millor. El governador també va rebre el missatge de la mort tan ràpit com va circular, la seva actitud va començar a convertir-se en una actitud insegura. Per primera vegada, na Fidel va sentir que hi havia una possibilitat de que el se secret el conegués tot habitant dels pobles. Si algú la volia utilitzar com a hereva o qualsevol altre cosa, ho podien fer. El seu nom ara es convirtiria en una arma i això era just el que ella no volia.

Duia dies que reflexionava tota sola. Caminava pels camps al capvespre quan el poble pareixia tornar-se silenciós. Recordava la nena que havia estat, quan era sumisa al poder de son pare, quan plorava sota els xisprers del palau imperial intentant trobar-li sentit a la seva vida i perquè el pare no volia saber res d’ella. Sempre havia desitjat ser vista i importar, ara importava i curiosament ja no buscava aquesta atenció. Ara l’únic que volia era que tots fossin del tot lliures sense deixar que el poble fos una peça més d’un joc polític brut i sabia que si la seva identitat podria posar-los en perill, tendria que prendre una forta decisió que afavorís al poble. Ella va triar anar amb la veritat per davant. Va contar-lis dels seus éssers estimats i d’on venia sense cercar llàstima per part de la gent ni admiració. Després de les seves paraules va rebre suport i comprensió. Perquè aquella al.lota que ells coneixien no era filla d’un emperador sino que era la dona que resolia conflictes i defenia al poble de tota injustícia imposada, la mateixa que era generosa compartit amb els que no tenien ni pa ni un tassó d’aigua a la taula en temps de fam i sofriment, la que entrenava amb els soldats quan sabia que qualque perill estava aprop. Roma no definia la seva identitar sino la forma que tenia d’actuar amb el seu entorn i la seva personalitat tan positiva enfront als problemes.

El governador, davant aquesta inesperada inestabilitat es va adonar de que ja no podia ser capaç de destroçar res. La ciutat ja no era com abans, ara no tenia cap mena de opressió i tampoc era lloc per la rebel.lió. L’Imperi començava a debilitar-se, però la gent era feliç i això era el que importava a na Fidel. Amb el temps les tropes van anar disminuint i la sabiduria va guanyar un gran lloc a n’aquella societat eliminant la tensió. Na Fidel va entendre que el seu passat mai desapareixerà ja que sempre formarà part d’ella ja que va aprendre molt sobre la vida i va ser aquell mateix passat que la va fer forta i indestructible, va deixar de córrer i aquest va ser el major canvi que va fer. Sempre feia memòria enrecordant-se d’aquell palau tan luxós de marbre i aquell silenci i e rebuig de son pare, però aquells records ja no li feien mal perquè eren lliçons de vida.

La filla que havia estat rebutjada per tant de temps s’havia convertit en una dona que liderva amb empatia i paciència. El mñes irònic de tot era que el seu pare mai va descobrir que aquell intent d’eliminar-la va provocar exactament lo contrari, l’havua obligada a evolucionar com a personar i a tenir una maduresa molt avançada.