Cinc anys després de la meva fugida que va canviar la meva vida, encara recordo la primera gota de pluja que em va despertar a un món diferent.



Una primera gota del cel rellisca pel meu front al descobert. Seguidament, aixeco amb suavitat el meu cap. Seguit per la primera gota rellisquen més d’aquestes sobre mi.



Plou.



En el meu voltant els ocells canten per atreure les femelles. Ja comença la primavera. Això significa que la deessa Flora serà rebuda amb balls i rialles. Amb alegria i esperança.



Encara puc recordar aquell dia.



Quan vaig sentir que tornava a néixer.



Fa tant de temps que somiava amb tot això.

I encara que hagin passat tant d’anys des d'aleshores, el meu cor encara no s'ho pot creure.



Ja no visc una vida per mi mateixa, ja no soc tan jove per preocupar-me per mi mateixa. No, ara soc la responsable de protegir la vida que tinc en el meu interior. Una vida que continuarà el meu llinatge.



Baixo la mirada per poder acariciar el meu abdomen. Sento com es va revoltant a dins meu.



Una punxada de dolor sobtada em fa adonar-me’n que ja és l'hora de tornar a casa. Si em refredo un altre cop per estar a l’exterior quan plou, Cassius s'enfadarà amb mi. I com ara estic embarassada no em deixarà tornar a sortir de casa sola un altre cop.



Sé perfectament que no s'atreviria a empresonar-me davant la meva voluntat, però sí que ho faria per la meva seguretat.



Tampoc n'hi ha molta diferència de com visc ara.



No mentiré. Tinc por que algun d'aquests dies descobreixin al meu estimat i ens separin.



Al cap i a la fi, ell està en crida i cerca. El rei li va demanar capturar-me per estar sota les seves mans, però ell no va complir la seva responsabilitat.

No va obeir les ordres del seu superior. Això el fa mereixedor de la mort.

A més que va fugir d'una mort assegurada la nit següent de la meva desaparició.



No va ser gens fàcil per ell, va arribar a les meves mans molt ferit.



En aquell moment se'm va trencar l’interior en veure'l d'aquella manera. Em vaig veure reflectida en ell, com el que vaig viure una vegada.



Les llàgrimes d'aquell moment em van dominar, fins al punt que ja no podia plorar més. Cassius estava a punt de morir aquella nit.



Sospiro.



Això només forma part del passat, no puc continuar ancorada. Ja no soc una nena en perill.



Miro al voltant i veig un camp ple de flors de liris i jacints. Totes aquestes flors les vaig plantar durant mesos amb les meves mans, sense ajuda de ningú. El renaixement, la transformació i la puresa es veuen reflectits en les meves terres.



Em queden pocs passos per arribar a la porta de la meva llar.



Griny, griny...



La porta grinyolava.



No visc una vida amb luxes. Visc amb tot allò que em fa feliç.



Entro i el primer que faig és eixugar-me amb una tovallola de llana d'ovella.



Tinc tota la roba mullada. Si no m'eixugo el més aviat possible em refredaré. No tenim prou diners per a poder comprar remeis cada cop que estem malament.



Un cop sento que ja no estic tan mullada deixo la tovallola a sobre d'una cadira de fusta. Feta pel Cassius fa anys.



Alhora que giro veig algú d'esquena.



En Cassius. Una de les raons per les quals encara soc viva.



M'aproximo cap a ell per donar-li la benvinguda. Des del matí que no el veia.

• Fa quant de temps que has arribat? Pensava que arribaries més d'hora. - Normalment arriba d'hora.

Ara és un soldat retirat, i perseguit. Sempre surt de casa al matí per estar tot el dia buscant i caçant animals salvatges per poder menjar. A més que vigila que estiguem segurs a la nostra cabanya.



Ell es gira i em mira directament als ulls, però n'hi ha alguna cosa estranya en la seva mirada.

• Hem de parlar. - No afegeix més paraules.

Alguna cosa no està bé.



No dic res.

• Mentre tornava cap aquí m'he trobat uns soldats que estaven molt a prop d'on vivim.- Diu amb preocupació.

Se'm glaça el cos. I instintivament abraço el meu abdomen, com si el volgués protegir del perill.

• No podem seguir vivint així. No ara que n'hi ha una altra vida en les nostres mans. Una vida que hem creat nosaltres junts. T'estimo, però també estimo la criatura que tens a dins teu.-No distingeixo cap dubte en les seves paraules.

No sé si el meu cor aguantarà tant de dolor.

• No... no em facis això, ho podem solucionar... podem... podem anar a viure a un altre lloc.-No se m'acudeix una altra solució que no impliqui un adeu amb ell.

S'apropa més cap a mi.

• No segueixis. No intentis solucionar un problema que només té un únic final. No podem viure per sempre com fugitius. No és la vida que desitjo per vosaltres. Ja he pres una decisió, i no em faràs canviar d'idea.-Diu en un to ferm.

Sento com les llàgrimes van abandonant el meu cos. Vull dir-li que l'estimo per sobre de tot, però no em surt cap so dels llavis.

• Faria qualsevol cosa perquè estiguessis fora de perill. Fins i tot si així vol dir que he de donar la meva vida i no et tornaria a veure. Perquè t'estimo massa per veure com et fan mal.- Les seves paraules són com unes espases clavant-se al meu pit.

M'abraça i trenco en plor.

• Per què no podem ser destinats?, per què no ens podem estimar en pau?... t'estimo tant... - La vida és tan injusta.

Aixeco el cap entre el seu pit i el miro amb súplica.



Em mira uns segons i em fa un petó.

No un petó qualsevol. No. Aquest és de comiat. Intento gaudir d'aquest últim moment, però no ho aconsegueixo del tot.



És l'últim adeu. No el tornaré a veure mai més.



El petó acaba i no puc deixar de mirar-lo als ulls.



-T'estimaré fins als meus últims dies de la meva vida. Et seré fidel en la vida i en la mort. No t'oblidaré mai, perquè vas ser qui em va ajudar a viure i tenir tot el que tinc ara. Espero ser l'última persona que recordis en les teves últimes hores, seria tot un honor escuder meu.



No diu res, però tampoc em contradiu. Tampoc em deixa de veure fixament.



Suposo que és millor que jo tingui les últimes paraules.



Els seus ulls marrons em repeteixen tantes promeses que no ho puc deixar de banda.



Es gira i es dirigeix a la porta.



Es gira i em dedica un dels seus somriures entremaliats.



Li retorno un somriure ple de felicitat.

No es mereix un últim adeu trist, es mereix tot allò que no podrà viure per mantenir-me amb vida. Per mantenir-nos en vida.



El nostre amor mai acabarà.



Clac.



El so de la porta m'indica que ja se n'ha anat. Que ja no tornarà.



Ja no vull continuar plorant.



Ell ha donat la seva vida perquè jo doni vida al nostre fill.



No el defraudaré.

No.



Li ho donaré tot al nostre fill, tot l'amor, el que Cassius mai podrà donar-li.



No sóc la mateixa.



He perdut moltes coses al llarg del meu camí, però donaré la vida si fa falta per tal de protegir el nadó de tot el perill. Tal com va fer el meu amat per nosaltres.



Surto a l'exterior de la casa.



Ha deixat de ploure.



Ha sortit el sol.



Miro cap a l'horitzó i veig l'espatlla de Cassius anant cap a les muralles del regne. On ja sabem quin serà el seu final.



Viure tot allò que no podrem viure nosaltres junts. Perquè estimo en Cassius. Però sobretot el fruit del nostre amor.