Estic desorientada.



Em fa mal la part superior del meu cap, ho veig tot sense claredat, i el pitjor de tot és que tot està fosc, és mitjanit. No em puc mantenir dreta més segons, i encara que pogués estaria trontollant.

Per confirmar les meves sospites aixeco les mans, i em trobo amb un líquid espès de color robí sobre els meus palmars. Aquests mateixos gotegen desesperadament per relliscar cap a terra. És com si cridessin llibertat. Però no em puc deixar portar pel dolor i estar-me parada en el jardí, em poden trobar en qualsevol moment.



Em recolzo en una cantonada d’una estàtua de Minerva per mitigar el dolor físic que sento. La deessa de la saviesa. Però les meves cames cedeixen a les lesions recents, intencionades per part de l’emperador, el meu pare.



Ràbia.

Sento una ràbia tan intensa que podria tornar a la seva cambra, aquest cop per voluntat pròpia, llançar-me a sobre d’ell i tallar-li el cap amb un sol intent. Tot això ho podria fer si no estigués en cerca i captura per dos escuders del monarca. Tampoc és que la meva condició física m’ho permetés, és clar.



Crac



Es fa un silenci. Algú es troba molt a prop meu.



He de fugir ara.



M'aixeco amb tota la força del meu cos que em puc permetre, però n’hi ha un problema.



No tinc cap lloc on fugir, però no vull tornar, d’això estic segura. Sento un punt de mareig.



Crac, crac



Un altre soroll.



Giro el cap on el soroll m’ha anomenat.



Un home alt amb armadura m'està observant des de la llunyania. No el puc distingir per la meva visió desenfocada. Està quiet.



De sobte sento com si m'estigués analitzant de peus a cap, com si volgués demostrar domini sobre mi. Una esgarrifança m'arriba per tota la meva esquena.



Un moment. No és un dels escuders que el meu pare ha manat per atrapar-me?... Llavors per què no ve per mi? No ho entenc.



Una agitació d’unes ales capten la meva atenció, que ja no pertany a aquell desconegut.



Una òliba s’asseu a sobre de l’espatlla de l’estàtua de Minerva. L’ocell em mira fixament per uns segons, i es prepara per retornar el seu vol.



Aquesta és la meva oportunitat.



L’ocell bat les seves ales i se'n va, al mateix temps que jo surto corrents en direcció contrària on estava en silenci aquell individu. En assabentar-se de la meva acció surt corrent darrere meu.



Em fallen les cames, i la meva respiració s’accelera per cada metre que avanço, això no és un bon senyal.



No puc perdre aquesta oportunitat.



Miro cap enrere per assegurar-me de què encara l’escuder em persegueix.

Està només a uns metres d'enxampar-me. Torno a la meva visió inicial per adonar-me que estic molt a prop de la paret de la muralla. Estic en problemes.

• - Deixeu estar Augusta, no tens escapatòria. - Em recrimina una veu greu darrere de mi. En el temps que deixa de córrer i jo he arribat als límits de la barrera.

No em giro cap a ell. Elevo el cap i miro fixament la paret. Com si pogués donar-me alguna solució per sortir d’aquesta situació.

Però tinc una sensació familiar, potser és un error del meu cervell.

• - Si us plau, deixem les formalitats, diguem Constantina - La meva seguretat s’imposa alhora que em giro sobre els peus, per afrontar-lo.

Per tots els déus, creu que em pot intimidar?

• - Sempre has sigut així de directe?, jo et recordava com una nena tímida i riallera Constantina - Declara. No pot ser, aquesta veu, aquesta manera de parlar. Per què se'm fa tan conegut?

• - Vigila amb qui parles, no parlo amb persones desconegudes, presenta’t - Dic sense pèls a la llengua, amb una mirada de superioritat. Però tots dos sabem en quina postura em trobo ara mateix.

No diu res per uns minuts que se m’han fet eterns.

Aixeca els braços per poder treure's el casc.



Em falta l’aire. No pot ser ell.

• - Cassius, ja em pot recordar Constantina? -Es va apropant cada cop més a mi. Com a reacció del meu cos camino cap enrere, fins que la meva esquena toca el mur, està fred. M'està acorralant entre el seu pit i la paret. Merda, he fet el que ell esperava.

• - No saps el que és la distància Cassius?, ja pots anar movent-te si no vol que… - No sé què dir més, que puc fer-li a ell? El meu primer verdader amic de la infància, el meu primer amor. Estic en blanc.

• - Què em faràs Constantina?, estic intrigat, no m’has trobat a faltar tot aquest temps? - Es creu superior, però amagada d’enyorança. No sé què fer. Una de les meves mans se'n va cap a la paret com si pogués moure el mur per tenir més separació amb ell.

M’està observant fixament els ulls com si volgués escoltar una enyorança de part meva.



Moc la mà esquerra com si volgués trobar alguna porta secundària per on fugir. Noto una textura diferent de la roca, Inveni, he trobat la porta secundària!! Però no puc obrir la porta directament i anar-me’n, m'atraparà abans de travessar la porta i estaré en problemes. No queda un altre remei.



Aixeco la mà dreta i la poso a sobre del seu pit. Cassius abaixa el cap juntament amb la mirada. Per un moment sento que el seu cor accelera, deuen ser imaginacions meves.

• Cassius, perquè no has estat al meu costat?, no em deies que m'estimaves - Dic amb un àgil llenguatge. La meva mà ara està a la seva galta, i ara soc jo la que trenca la distància entre nosaltres. No diu res.

M’apropo fins al punt on el meu pit xoca amb el seu. Aixeco la meva mirada femenina per trobar-me amb la seva. Està commocionat.

• - Ara soc jo la que parla? - Li miro directament als ulls, aquells de color foscs que un cop em van robar l’alè.

• - Creus que no m'he adonat del que passa?- Silenci, no responc -. Com pot ser que encara estiguis dreta amb les teves condicions?, qui t'ha fet això? - Està preocupat, però no arriba a amagar del tot la seva ràbia. No responc.

No puc continuar amb aquest joc, ara o mai.



L’empenyo, de manera que aconsegueixo moure'l uns metres cap enrere i m’apropo un altre cop a ell, però aquest cop mirant-li els llavis. Ell se n'adona i s'humiteja els llavis.

Poso els meus braços darrere del seu coll i li faig un petó a la boca. Té gust suau de vi.



Obro els ulls, i els de Cassius estan tancats. Ara és el moment. Li empento ràpidament, m'ajupo, agafo una pedra del terra i li llenço al mig de la cara.



Em giro i surto corrents cap a la porta de fusta. No m'aturo a veure al meu darrere.



Un soroll de dolor ressona de fons mentre corro cap al bosc més proper.



El petó ha funcionat millor del que m’esperava com a distracció.



El vent m'acarona cada part meva i el bosc m’està esperant fa temps.



Això ja no és qüestió de fugir, sinó de viure.