Estic corrent, no estic segura de quant de temps he corregut, però el meu cos crida de dolor: ja no ho suporta més, m’estic sobreesforçant massa, no sé on em trobo. La meva mirada només capta arbres i foscor al meu voltant, cada cop sento com les meves forces van disminuint.



Segueixo corrents fins que m’arriba a la cara un raig de llum d’una albada. Estic convençuda que és la més bonica que he vist en tota la meva vida. Vull arribar al final del bosc per veure d’on prové aquesta llum enmig d’aquesta foscor.



Deixo de banda tot el meu voltant. Ignoro el dolor dels peus, la sang que els cobreix, a causa de la mala condició de les sandàlies en què estaven. També m’oblido del mal de cap que ara és només un record, i el cop del cap podria assegurar que s’ha curat ell mateix.



Una mica més.



Ja gairebé…



He arribat al final del bosc.



Em paro en sec, no m’ho puc creure. Estic bocabadada, el meu cos es paralitza.

Un barranc, però no és qualsevol. Amb aquest podria jurar que es pot veure tota Roma. És una bellesa inigualable, però aquesta paraula es queda massa curta. Aquesta és una de les poques coses de la vida que no es poden descriure amb paraules, sinó que s'han de presenciar amb carn i ossos per saber com és i què se sent.



Els ulls em comencen a cremar.



Una llàgrima rellisca per la meva galta. No és de tristesa sinó de vivor.



Sento com el meu cos es va relaxant a poc a poc.



Qualsevol altra persona pensaria que la meva reacció és una exageració, però això ho diria una persona que no ha estat privada del que era seu.



M’apropo encara més a la vora del barranc i decideixo asseure’m amb les cames flotant a l’abisme.



Desitjo fer tantes coses.



Enmig del meu pensament, una brisa plena d’olors noves m’arriba al meu nas de manera que em diu que això és el començament.





No estic convençuda de poder fer tot el que vulgui.



Somio ballar a la vora d’un riu mig nua sense cap pensament al cap. M’agradaria menjar tantes maduixes fins al punt de sentir que rebentaria. I casar-me, però no amb un home, sinó amb mi mateixa, no necessito ningú més que a mi mateixa.



Per un moment decideixo observar-me superficialment.



El meu vestit blanc de seda ara està fet un desastre, ningú pensaria que això ha estat fet pels millors sastres de tot l’imperi. Va ser dissenyat i encarregat especialment pel mateix rei, per aquesta nit especial entre ell i jo.

Quan tingui la primera oportunitat em desfaré de la meva roba.



Silenci.



Sento una presència estranya, però, tot i això, no giro el cap.



Crunch, crunch…



El so d’unes fulles seques penetra en els meus pensaments.

• Té sentit. No t’amaguis. - dic amb claredat i senzillesa.

No vull jugar el joc del gat i ratolí.

• …Augusta…- Sento una veu darrera de la meva esquena. No fa falta que es presenti, ja sé de qui es tracta. És el segon escuder que va manar el meu pare en la meva recerca. - Per fi t'he trobada. Ja saps que ara hem de retornar a… - No el deixo acabar l’oració.

• No, no segueixis- Contesto ràpidament - No tornaré, deixa-ho estar - La decisió ja estava presa fa temps, no em farà canviar d’idea.

M’aixeco de la vora de l’abisme per poder estar cara a cara amb ell.



Finalment, em giro ràpidament per desafiar-lo, però sense aparentar desesperació.



Entre els arbustos i arbres veig un home gran que es va deixant veure amb molta precaució, com si tingués por d’un ocellet, però el que ell no sap és que els ocells un cop lliures de la gàbia van tan lluny com poden d’on estaven.



M’està mirant fixament, sense pestanyejar, amb els ulls molt oberts i amb la boca mig oberta. No s’ho esperava.



Creuem mirades. Una de les mirades reflecteix una súplica d'obediència i l’altra de desafiament.



No sembla que cap dels dos cedeixi a l’altre, però ell no té en compte que si cal, podria estar setmanes així per tal de tenir el que em pertany.



Els cants dels ocells entre els arbres arriben a les meves orelles de manera que em distreuen amb les seves habilitats naturals.



Aparto la mirada per observar com aquells ocells se’n van del bosc per la presència d’un possible animal.



Passos.



Escolto unes trepitjades, però el so d’aquestes no sembla que siguin de cap animal del bosc, sembla d’algun ésser més gros.



Entre la vegetació veig com una ombra es mou amb despreocupació.



És una persona.



Però no són d’aquest home, són d’algú més. Una altra presència no demanada.



Entre les branques dels arbres del bosc, el veig.



Em falta l’alè, mentre que em mira amb esperança, i jo amb enyorança.



Podria arribar a pensar que em vol dir alguna cosa amb la veu, no necessita paraules per expressar el que em vol dir.



M’aproximo cap a ell i ell s’acosta cap a mi.



Poso la meva mà en una de les seves galtes. Ell es recolza en aquesta, amb els ulls tancats, com si volgués fer-me entendre alguna cosa.



No vull trencar aquest moment, però no anhelo fer-li mal.



Sospiro.



Jo si necessito la meva veu per dir-li el que el meu cor sent en aquest moment.

• Ets l’indicat… Però no estàs en el moment adequat- Se'm trenca el cor, no ho volia dir en veu alta.

M'està relliscant una llàgrima.



Ningú em va dir que això podia ser tan dolorós.



Alça una mà i me l’acosta a la galta per eixugar-me la llàgrima.



Això fa que em vingui un record de l'època de quan érem petits. Quan em feia ferides quan jugàvem dins de les muralles, lluny de l’eufòria. Ell sempre m'abraçava o m'eixugava les llàgrimes amb la màniga de la seva roba.



Se m’escapa un somriure. No ho puc evitar.



Aquest record sobtat fa que em surti compulsivament un somriure tímid entre els llavis. Un mai no pot saber com reaccionarà el seu cos a una situació difícil.



Em col·loco sobre les puntes dels peus i li beso els llavis. No és d’un comiat, és d’un fins després.



No diu res, però riem als dos a la vegada. Ja no hi ha tristesa, ara s’ha substituït per una il·lusió, com una petita esperança que els somnis es facin realitat.



Una veu temorosa interromp en el nostre petit món.

• Però què li direm al rei?... estarem en problemes - Diu l’altre escuder amb molta preocupació pel càstig que rebrà.

Cassius em mira per últim cop, on podria jurar per tots els déus que he vist un petit flaix de llum en els seus ulls.



Em deixa de costat i es dirigeix cos a cos amb l’altre escoder més gran.

• Escolta'm molt bé, per què no ho tornaré a repetir un altre cop, m'has entès?.- L’home assenteix amb obediència i confusió.- Quan tornem al palau i l’emperador ens convoqui per donar-li informació sobre la seva filla li direm que està morta.- Noto com es fa un silenci tens en el nostre ambient.- Mentre que l’estàvem perseguint es va llençar per un precipici com única sortida de la seva fugida.

Estic sense paraules, això no m'ho esperava, i crec que no he sigut l’única.



L’escuder més gran està a punt de fer alguna pregunta, però crec que s’ho reprimeix i es queda callat.



El Cassius es gira sense tornar-me a veure un altre cop, em sembla bé que ara necessiti un temps per reflexionar, perquè jo també ho necessito. I se'n va, mentre que l’altre home el persegueix amb un estat de xoc per l’ordre de mentir-li a l’emperador, ja que això el podria fer arribar a la mort més d’hora.



Els veig anar-se'n cap a l’interior del bosc.



Estic farta de pensar en els problemes. Això ho deixaré per a més endavant.



Jo seguiré una estona més aquí, mentre em deixo portar per l’ambient de l’aire lliure.



Espero que tot això no sigui un somni.