Després de molts anys guardant el secret, Lluna i Clara van decidir anar a la Xina. Per fer aquesta missió van passar setmanes investigant mapes antics per tenir tot preparat. Van adonar-se de què la zona on vivia Yue quan estava amb la seva família a prop dels camps d’arròs havia canviat de nom i que el palau on s’havia convertit en ministra està en ruïnes i tenia l’accés prohibit. Això va decebre a Lluna, però totes dues sentien que aquell viatge era necessari.



Quan van arribar a la Xina, Lluna i la psicòloga pensaven que trobar el lloc seria relativament fàcil i que només necessitaven desplaçar-se una mica de quilòmetres per arribar al seu destí. Però la realitat va ser molt diferent. Des de l’avió ja es veia que el territori havia canviat completament. Allà on Lluna recordava extensions interminables d’arrossars, ara hi havia autopistes, blocs d’edificis i zones industrials que s’estenien fins a l’horitzó.



— No pot ser… — murmurava sovint— Aquí hi havia muntanyes… i un camí de canyes de bambú… i els camps d’arròs… On estan els camps d’arròs?

Clara intentava ajudar-la amb mapes antics, però moltes zones havien canviat tant que gairebé era impossible relacionar-les amb el present. Van pensar que s'havien equivocat de ciutat i van agafar un tren per anar a una altra. Quan van arribar, també van trobar una ciutat moderna plena de centres comercials i carreteres elevades, a més que la gent parlava d’una manera diferent de la que Yue estava acostumada. Lluna va sentir una punxada al pit perquè no reconeixia res del que veia. Van intentar sortir de la ciutat per buscar zones rurals. Van llogar un cotxe i van conduir durant hores, de tant en tant apareixien petits pobles amb cases antigues i camins estrets, però res coincidia amb els records.



Una tarda, després d’una setmana buscant sense resultats, es van aturar en un petit restaurant. En aquest punt de la recerca Lluna ja estava desanimada, va sospirar i va mirar per la finestra. A la llunyania es veien unes muntanyes suaus cobertes de boira. De sobte, va sentir alguna cosa estranya, una sensació profunda. Es va aixecar de cop.



— Les muntanyes— va dir.



— Què passa amb elles?— va dir Clara mentre es girava per mirar-les.



— Les conec.



Per primera vegada d’ençà que havien arribat a la Xina, Lluna no semblava confosa.



— Si anem cap allà— va dir Lluna assenyalant-les— crec que trobarem els camps d’arròs i el camí de bambú.



Quan finalment varen arribar allà, Lluna estava nerviosa i emocionada al mateix temps. Durant el trajecte mirava per la finestra per intentar reconèixer algun lloc. Al cap d’una estona van començar a aparèixer camps oberts, però no eren el arrossars plens d’aigua que recordava Lluna. Eren camps secs i abandonats amb l’herba alta i creixent sense control i restes de camins desapareguts. Aquell paisatge les feia pensar que antigament potser hi havia hagut vida, però ara només quedava silenci i traces d’un passat que s’havia anat perdent amb el temps.



Després de trobar els antics camps d’arròs abandonats, Lluna i Clara van decidir passar uns dies descansant, assimilant tot el que havien descobert. Durant aquell temps també van continuar investigant sobre el palau, on Yue va ser portada després del seu segrest per ser una Xiùnu i va acabar casant-se amb l’emperador. Segons els registres, aquell palau estava completament en ruïnes i l'accés estava estrictament prohibit. Quan van veure l’ubicació al mapa, totes dues es van mirar en silenci. Lluna sentia una barreja d’angoixa i curiositat, ja que aquell lloc podia contenir respostes sobre la seva mort sobtada.

Després de pensar-ho molt, van decidir que hi anirien igualment. Però el problema era que la zona estava vigilada per guardes que impedien que ningú s’hi apropés. Per això van passar una tarda sencera planejant com entrar sense que les veiessin. Van estudiar els camins dels voltants, van observar els horaris dels vigilants i van preparar una petita estratègia per aprofitar un moment en què la vigilància fos menor.



Aquella mateixa nit, quan el cel era fosc, van posar el pla en marxa, es van moure amb molta cura entre la vegetació i les antigues tanques que envoltaven el recinte. Durant uns moments van sentir passos i veus a prop, però van aconseguir amagar-se darrere d’un mur caigut fins que els guardes van passar de llarg. Amb el cor bategant molt ràpid, finalment van aconseguir entrar al palau.



Davant seu, a la llum tènue de la lluna, es veien les restes del vell palau: murs trencats, columnes inclinades i patis coberts d’herbes salvatges. Lluna es va quedar immòbil.



— Record aquest lloc…— va xiuxiuejar.



I sense saber exactament per què, va començar a caminar cap a l’interior de les ruïnes com si alguna cosa del passat l'estigués guiant. Tot estava en silenci, a cada pas sentia una sensació estranya. La forma del pati, els passadissos, les escales… tot li recordava a la seva vida d’abans, però hi havia una cosa que no encaixava, mentre estava explorant, es va aturar davant d'una gran porta de fusta antiga mig amagada darrere d’un mur parcialment enfonsat. La porta estava molt deteriorada, però encara es mantenia tancada.

— Això… no ho record— va dir en veu baixa.



La psicòloga també ho va notar estrany, si Lluna recordava tants detalls del palau, per què aquella porta no apareixia en els seus records? Després de mirar-se uns segons, totes dues van prendre una decisió, amb molta cura es van acostar a la porta i van empènyer-la lentament. La fusta va cruixir mentre s’obria, deixant veure la foscor d’una sala que havia estat amagada durant molt de temps.



L’aire dins era fred i feia olor de pols i pedra antiga. La llum de la llanterna de la psicòloga va revelar una habitació sorprenentment intacta, amb parets de pedra i restes d’antics tapissos gairebé desfets pel temps, però el que va deixar a Lluna completament immòbil no va ser la sala. Al centre hi havia una figura asseguda, un monjo amb túnica senzilla estava assegut amb les cames creuades, com si hagués esperat durant segles. Lluna va quedar-se paralitzada i va sentir el cor bategar amb força, l’escena li resultava extremadament familiar, era exactament com el somni que havia tingut abans de morir en la seva vida passada.



En aquell moment, el monjo va obrir els ulls lentament i va mirar directament a Lluna, com si la reconegués immediatament.



— Has tornat— va dir amb una veu tranquil·la.



— Vostè…— va dir— Vostè és el monjo del meu somni.



— No era un somni— Va dir mentre assentia.



La psicòloga no entenia res, però Lluna estava massa concentrada en els records del moment abans de la seva mort: el somni, la cova, la veu del monjo dient ‘’Has fet un llarg camí durant la teva vida, ara començaràs un altre’’. Lluna el va mirar amb ràbia i confusió.



— Per què?— va preguntar— Per què em va dir això? Per què em vaig reencarnar?

— Perquè la teva història encara no havia acabat.



— Què vol dir?

El monjo es va aixecar lentament, malgrat que semblava molt vell els seus moviments eren sorprenentment segurs.



— En la teva vida passada— va dir el monjo— et van portar aquí per convertir-te en l’esposa de l’emperador. Però aquell destí no era el teu.



— Llavors… quin era?

El monjo la mira amb calma, com si hagués esperat aquella pregunta durant molt de temps.



— El teu veritable propòsit no era el poder ni el palau, era viure una vida digna.



— Però jo ja m’havia convertit en ministra i ja tenia la vida resolta.



— Sí que tenies un gran títol, però no tenies llibertat, no tenies la teva família ni pau dins de tu.



Lluna va sentir una punxada al pit.



— En la teva època la teva família era humil, vivíeu amb poc però estàveu junts. Quan et van portar al palau, et van separar d’ells per sempre. I encara que haguessis tornat la teva vida tampoc hauria estat equilibrada, la pobresa, les responsabilitats i les normes del teu temps no et permetien viure amb tranquil·litat ni trobar estabilitat emocional.



Lluna va abaixar la mirada, va entendre per què en la seva vida actual, sempre havia sentit aquella sensació de buit.



— Per això em vaig reencarnar…?— va preguntar amb veu baixa.



El monjo va assentir.



— Per donar-te una nova oportunitat, una vida on poguessis créixer amb llibertat, amb una família diferent, amb un món on les dones poguessin escollir el seu camí.



Per primera vegada, la idea de reencarnació de Lluna no li semblava una condemna, potser era una segona oportunitat, però encara hi havia alguna cosa que no encaixava.



— Si el meu propòsit era simplement viure una vida digna…— va dir lentament— llavors per què havia de tornar aquí?

— Perquè no podies començar realment una nova vida sense acomiadar-te de l’antiga.



Lluna va quedar-se en silenci, durant anys havia buscat respostes sobre la sensació que se sentia diferent.



— Has tornat fins aquí per entendre que el teu passat ja no et defineix. Aquella vida, amb el palau, l’emperador i les obligacions va acabar fa molt de temps. El que importa ara és el camí que decideixis a partir d’avui.



Lluna va mirar al seu voltant, tot allò havia estat part d’ella, però la no li pertanyia. Va respirar profundament i va sentir per primera vegada una sensació estranya de calma. La psicòloga es va dirigir a ella.



— Estàs bé?

— Sí… crec que sí.



Quan va tornar a mirar el monjo, ell ja caminava cap a la sortida de la sala.



— Recorda— va dir abans de marxar— el viatge vertader no era tornar al passat, era entendre’l per poder continuar endavant.



Després d’això, el monjo va desaparèixer entre les ombres del palau.



Lluna i Clara van sortir de les ruïnes poc després. A fora, el sol començava a sortir darrere les muntanyes, i els il·luminats camps abandonats que una vegada havien estat plens de vida. Lluna es va aturar un moment i va mirar aquell paisatge, aquell lloc havia estat la seva antiga casa, però ja no era on pertanyia. Deixant enrere el palau, els records i el passat que finalment havia entès, Lluna va començar realment la seva nova vida. Amb un últim sospir, es va girar cap a la psicòloga.



— Anem a casa.