Yue va ser una al·lota de 15 anys que vivia a la Xina antiga. El seu nom significa Lluna. Era una jove d’una bellesa delicada, tenia la pell suau i clara, ulls ametllats i profunds, els seus cabells eren negres i els posava en una trena llarga que li queia fins a la cintura. Vivia en una família humil que es guanyava la vida gràcies al treballr als camps d’arròs. De petita, era una nina molt particular, era molt vivaç i observadora sempre volia saber el perquè de tot, però la seva classe social no li permetia anar més enllà de la situació en què està, ja que no tenia res a fer més que cuidar de la casa o llaurar l’arròs.



Tot així, Yue mai va deixar d’imaginar-se un món més gran que el seu petit llogaret. Sovint, quan acabava les feines, s’amagava darrere les canyes de bambú per mirar el cel i preguntar-se què hi hauria més enllà de les muntanyes que envoltaven el poble. Li agradava escoltar històries que contaven mercaders que passaven de tant en tant, parlaven de relats de ciutats plenes de colors, llegendes de rius sagrats, i el que més li interessava escoltar era el que deien els savis deien que l’ànima mai mor del tot.



Però aquesta curiositat no agradava gaire al seu pare, que era un home cansat de la vida dura del camp i creia que somiar només portava decepcions. ‘’Yue, el món no és per a nosaltres, no podem gaudir del que ens agrada, estem destinats a treballar fins al nostre últim dia’’, li repetia sovint. Però, ella sentia en el seu pit una cosa que no sabia explicar, un pressentiment que la seva vida no acabaria allà entre fang i aigua freda.



Un capvespre, mentre rentava unes eines a la vora del riu, Yue va sentir un soroll de cavalls. Quan es va girar, va veure un grup de soldats vestits amb armadures fosques i portaven el segell de l’emperador, un home poderós que tothom temia, l’emperador de la Xina antiga.



— Tu —va dir un dels guàrdies assenyalant-la al cap — Vine amb nosaltres!

Yue no va tenir temps de reaccionar. Dos d’ells la van agafar pels braços mentre ella intentava resistir-se, però no tenia força per escapar. La seva mare va intentar recuperar-la, mentre que les dones del poble es van apartar espantades, veient com els soldats carregaven la jove com si fos un objecte de valor.



El cap del grup, un home robust i amb cicatrius a la cara, va explicar de manera crua:

— L’emperador busca al·lotes joves per preparar-les i convertir-les en Xiùnu (dones seleccionades per ser possibles esposes de l’emperador). Aquesta al·lota compleix les característiques necessàries per ser-ne una.



Per Yue, això no era cap sort. El seu cor bategava ràpid mentre l’arrossegaven cap al cavall que l’esperava. Mentre veia a la seva mare plorar per la seva separació, sabia que un cop que travessés els límits del seu poble, ja no hi haurà marxa enrere. Tot el que coneixia, la seva família, la casa, les muntanyes que tant mirava, desapareixerien per sempre. I així, sense poder fer res més, Yue va ser arrencada de la seva vida humil i conduïda cap a un destí que no havia triat.



El viatge fins al palau de l’emperador va durar dies sencers. Yue i altres al·lotes seleccionades viatjaven en carros coberts vigilats per soldats. Quan finalment va arribar, Yue es va quedar sense paraules, el palau era immens, amb muralles vermelles i teulades daurades, era un món completament diferent al seu poble.

En entrar, les van conduir a un pavelló de les Xiùnu. Allà dones d’edat i serventes experimentades les van rebre amb disciplina estricta, però posant-li ull a la Yue, que era la que més destacava entre les altres nines. Aquell mateix dia va començar el seu entrenament, que es basava en activitats com aprendre a com servir el te amb delicadesa, parlar amb suavitat, mantenir el rostre ferm encara que el cor tremolés, mantenir l’equilibri amb un llibre al cap, etc., però el que més li fascinava a Yue era la cal·ligrafia, mai se li va ocórrer que existia un sistema d'escriptura complex.

Durant mesos, Yue i les altres noies van aprendre tot el que una futura esposa d’un noble havia de saber. No era un entrenament amable, moltes noies ploraven en silenci a les nits, enyorant a la seva família. Però, Yue, tot i la tristesa que sentia, mostrava una cara natural. Tenia una elegància innata que els mestres no van trigar a notar.



Quan va arribar el dia final, les Xiùniu van ser presentades al gran saló, el fill de l’emperador es trobava assegut al tron menor i observava una per una les candidates. Yue mantenia el cap lleugerament abaixat com li havien ensenyat. Un silenci inesperat va omplir la sala, els ulls del jove es van endurir i va dir:

— Ella — assenyalant a Yue — serà la meva esposa.



Els murmuris van esclatar i les altres noies van abaixar el cap amb resignació.

Quan es va despertar, va trobar-se en un lloc desconegut, no podia reconèixer res, es trobava tapada amb una manta en una mena de caixa de fusta amb cavitats que li permetien veure l’exterior. Va intentar parlar, però només podia plorar. Al cap d’uns minuts, van venir una dona i un home i l’agafen per veure el que li passa, aquí és quan Yue s’adona que està en el cos d’un nadó.

Yue s’havia reencarnat en el cos d’un nadó de tres mesos del segle XXI en Barcelona i que s’anomenava Lluna.





Durant els primers anys de Lluna, va intentar comunicar-se amb els seus pares sobre el que li havia passat, però sempre que ho intentava, sentia una força que li impedia parlar. A mitjana que creixia, va poder adaptar-se a l’estil de vida, als invents com el microones o l’ascensor, malgrat que no entenia com funcionaven, també va poder desxifrar el sistema d’escriptura que es duia, per a ella era molt més senzill que aprendre a fer cal·ligrafia a l’antiga Xina.

Però, la cosa amb la qual no es va poder adaptar va ser la societat, d'ençà que va començar l’escola, mai es va relacionar amb ningú, sempre tenia por de parlar amb qualsevol persona, fins i tot els seus pares. Als 8 anys, els pares de Lluna van decidir portar-la a un psicòleg.



El dia que van portar-la al psicòleg, Lluna no sabia què fer, estava molt nerviosa, ella sentia que aquell dia era un dia molt estrany. Va sentir la capacitat i el valor de poder dir el que li va passar.



Fa més de cinc minuts que és a la cantonada del davant, mirant cap a la porta sense saber què fer: si entrar ara o tornar demà amb els mateixos dubtes d’avui.



Respira profundament i comença a caminar. Travessa el carrer gairebé sense mirar a banda i banda i, al cap d’uns quants metres de vorera, empeny la porta amb por.



Ja està.



Li diuen que s’assegui un moment al sofà que hi ha a la sala, que de seguida l’atendran.