CAPÍTOL III





Quedaven dues hores per a arribar a la Terra, segurament les dues hores més tristes de les seues vides. No sabien si els anaven a fer treballs forçats, si els anaven a matar o si anaven a amollar-los en meitat de l’espai a morir. El fet de pensar en el que podia passar feia a Rosa plorar; en canvi, Daniel feia el mateix de sempre,dormir ja que no podia actuar; Kaal-Laura i Pablo reflexionaven en silenci, Kaal-Laura pensava una manera de fugir quan arribara a la Terra, Pablo sabia que al tindre la cama trencada, l’empresonarien fins que es curara, i després a saber què li farien.



El coet va apropar-se a l’atmosfera de la Terra, per la megafonia van sentir :

(PREPARANT L’ATERRATGE)



La veu va despertar Daniel.



Ells no tenien un cinturó per a nugar-se, sols una barra de ferro col·locada per a agafar-se, la cel·la no estava pensada per a quatre, i encara així es tenia poca cura dels presoners a aquelles naus, que no estaven pensades per a portar-ne molts.



(ATERRATGE EN 3, 2, 1, )



Van deixar Pablo agafar-se assegut, ja que tenia la cama trencada, la resta es van agafar a la barra, com van poder, mentre notaven al coet posar-se en vertical.



Els motors van anar suavitzant la caiguda poc a poc, fins que passats uns 35 minuts van notar que el coet havia aterrat.



No passaren ni 5 minuts quan uns guàrdies van entrar a la cel·la:



-Eixiu escòria!



Van eixir, Pablo ho feu botant a la pata coixa, no els quedava altra que obeir. Els guàrdies els van escoltar fins a fora del coet.



Una vegada eren fora, van veure que estaven en un magatzem, potser d’armes del règim. Les parets eren altes i negres, al voltant del coet s’alçaven pisos potser 7 o 8, que deixaven un lloc al mig per al coet.



Els guàrdies els manaren parar, davant seu es trobaven 3 camions policials, que els anaven a escortar fins als seus destins, com no sabien on anaven a acabar es van acomiadar:

Kaal-Laura, quasi plorant, va dir :

Ha sigut un plaer xiquets, he fet decenes de missions, però aquesta és la que més he gaudit mai, encara que haja d’acabar així.Rosa, entre llàgrimes va dir:

-Ho sent xics per tot açò, és culpa meua, us he enviat directes a l’escorxador, a vosaltres, a Sergio, i a tots els rebels.



Pablo volia dir alguna cosa, Daniel no tenia paraules a dir, no era capaç d’acomiadar-se sense plorar. Pablo no va tindre oportunitat de parlar perquè tots van fer una abra grupal al seu voltant, fins que un guàrdia va dir :

Escòria! Separeu-se i tireu.Els guàrdies que els havien portat davant dels camions els van agafar :

Dos van portar a Rosa fins el primer camió ; altres dos van portar a Pablo fins el segon; i uns altres dos van portar Kaal-Laura i Daniel fins el tercer.



Daniel mentre pujava a la banda de darrere del camió, va veure com el camió que portava a Rosa ja se n’anava, i Pablo que seguia anant a la pata coixa, entropessava i queia a terra. Daniel no va veure si s’alçava, perquè el seu camió va arrancar.





El camió va eixir d’aquell magatzem amb Daniel i Kaal-Laura dins, les finestres eren molt xicotetes, per la qual cosa no podien veure massa cossa, però van veure el canvi de llum que significava que els rajos de sol estaven colpejant al camió, Daniel imaginava que el camió de Rosa anava davant però no ho sabia perquè no ho podia veure. El de Pablo no anava darrere, s’hauria retardat per la seua caiguda.



El viatge no sabien on, va durar quasi una hora, en la que Daniel i Kaal-Laura ni es miraren, Kaal-Laura reflexionava sobre el que els podia passar, s’havia vist en altres emboscades, però mai havia arribat tan lluny abans d’escapar-se.



Daniel reflexionava sobre Kaal-Laura, quan la va conèixer no sabia res d’ella, després de l’emboscada li queia malament, i ara, la considerava com una amiga de tota la vida, per tot el viscut junts. També pensava en el difunt Sergio, en alguns moments durant el viatge de Mart a la Terra dins de la cel·la havia arribat a pensar que li agradaria ser Sergio, mort d’un tir, perquè pensava que el règim l’anava a matar torturant-lo, de manera més dolorosa. Però el règim tenia altres plans per a ell, potser pitjors.



En l’altre camió Rosa plorà durant tot el camí, se seguia sentint culpable, i no havia parat de plorar des que els trobaren amagats dins la nau. El seu viatge durà 4 hores, no anava al mateix lloc que Daniel i kaal-Laura, ella anava a l’aeroport, on agafaria un avió cap a Xyrrakohelvetia, al ser filla d’un militar d’alt nivell al règim, l’anaven a tornar amb son pare, la més culpable, i la que menys anava a sofrir.





Pablo que havia tardat un poc més a pujar al seu camió després de la seua caiguda, seia en silenci intentant distraure’s del dolor de la cama, el seu viatge durà hora i mitja, ell, com havia suposat al coet, anava a ser empresonat fins que es recuperara de la cama.





Quan el camió de Kaal-Laura i Daniel va parar, els guàrdies van obrir les portes i els van fer baixar. Tant Daniel com Kaal-Laura sabien on estaven. No hi havien estat mai però havien vist imatges de sobra, era el palau de Marc-Xyrrak-Ω7, al centre de Xyr-Britannia-Londinium. On residia la creadora de records. Només entrar, ja sabien el que els anava a passar, la creadora de records els anava a esborrar la memòria. El pitjor càstic possible, anaven a oblidar absolutament tot, records, persones, tot.



Estaven a la planta baixa del palau, on unes columnes romanes s’alçaven sostenint un balcó amb adorns per alguna festivitat local en honor de Marc-Xyrrak-Ω7. Els guàrdies els van portar fins a dins del palau, pujaren una escala de cents d’escalons, i arribaren a una sala amb milers d’aparells i càpsules mecàniques on tot estava rovellat o vell, al fons de la sala hi havia una gran porta tancada. Els guàrdies van agafar a Kaal-Laura i la van portar cap allà, Daniel es quedà amb tres guardians a l’entrada de la sala.





Tornant a Pablo, va arribar a la càrcel per a presos ferits del règim a Xyr-Britannia-Londinium, als afores de la ciutat. Quan va arribar, el van rebre tres guàrdies amb una llitera. Ell havia de pujar, debia d’obeir o seria pitjor. Va ser portat fins a una cel·la, pareixia prou còmoda, estava acomodada per a ferits, Pablo sabia que anava a ser mà d’obra, els soldats l’haurien vist fort, si no l’hagueren matat o abandonat a l’espai directament. Pablo va passar els següents tres mesos de la seua vida en cures. Una vegada recuperat, va ser enviat a Xyr-Frigus (antiga Sibèria) a fer treballs forçats. No li va fer falta la Creadora de Records, els soldats siberians, eren molt durs i rectes, i a base d’aplicar correctius i tortures van fer que Pablo canviara les seues idees sobre el règim.



Pablo va viure empresonat i maltractat a Sibèria molts anys, potser deu, potser quinze, ell ja havia perdut el compte , va morir congelat una nit junt a la resta de presos, durant una de les tempestes de neu més fortes que ha hagut en la història de l’àrtic.





Quant a Rosa, va arribar a l’aeroport, va descobrir on estava, va pujar a l’avió i va arribar a Xyrrakohelvetia. Son pare l’esperava a l’aeroport, l’única raó per la qual no havia perdut els seus honors era per haver delatat la seua filla.



Rosa no va tindre una benvinguda càlida, tampoc l’esperava. Son pare la va portar a casa, acte seguit, li va demanar que seguera al sofà. Rosa esperava que la manara a treballar per al règim o, que la posara a adoctrinar xiquets amb les idees del règim. Però no va ser això el que va passar, son pare va dir:



-Rosa, eres un problema per a mi, les teues idees quasi m’arruïnen, tenia pensat posar-te a ensenyar als xiquets de les escoles, però no ho vas a fer.Perquè no em causes més problemes, he decidit a sud-Amèrica, on podràs predicar les teues tonteries sense posar-me en problemes, però ara, jo no et conec de res, no et vull tornar a veure.



Ixes demà, no necessites maleta.





Acte seguit son pare va abandonar l’habitació, a Rosa li feia mal el que acabava de passar per suposat, però pensava en Sergio, que havia mort a Mart, i en els seus amics que estarien passant coses pitjors per la seua culpa. Va acceptar-ho i al dia següent va pujar a un taxi i va marxar a l’aeroport. Rosa va viure fins als vuitanta anys a sud-Amèrica, on va ensenyar a les escoles, però mai més va poder tornar a anar a una missió rebel perquè li recordava els seus antics amics que havien mort.





Tornem a dins de la sala on es trobava Daniel, Kaal-Laura mai va eixir de la sala, passada mitja hora van cridar a Daniel, els guàrdies el van espentarcap a la porta, fins ací tot ja no hi podia fer res més, la seua primera missió rebel i l’ultima. Durant el camí va tractar de recordar els seus moments preferits, per a no oblidar-los quan isquera d’allà. Es va obrir la gran porta, els guàrdies no van entrar. Simplement Daniel dins i el tancaren. La sala no tenia res que veure amb l’anterior, era molt pareguda a la mina deZalthuun,però sense vagons, hi havia pedres deThal’kor, carbó i Zëthrium, i les cascades eren líquid blau i viscós ende magma. Al mig de la sala es trobava una figura gegant, mesurava uns 20 metres, era una dona flotant de pell verda, amb una bata blanca, tenia els cabells rulls i de color rosa, un sol cabell d’ella, podria Daniel. La cara era com la d’una persona normal. Amb una veu sorprenentment suau va dir : Hola Daniel, porte esperant-te des del 3 de maig de fa 26 anys.



-Saps per què estàs ací?

Daniel va dir:

-Sí, ho sé, tu i el teu règim opressor m’heu portat ací per pensar diferent.



La creadora de records va riure :

-T’has posat en aquesta tu a soletes, ningú et manava ser rebel, ho fas perquè vols.T’explicaré com va : jo la memòria, no recordaràs res, una vegada això orega et dedicaràs la resta de la teua vida a servir aMarc-Xyrrak-Ω7 a les oficines de funcionaris d’aquesta ciutat, ja t’explicar com va quan arribes allà, perquè d’aç no recordaràs res, bàsicament el teu treball serà controlar tot el que s’emet o es crea públicament per a assegurar-te que no les normes de censura del règim. Però abans, et respondré una pregunta, la que tu encara que, lògicament, quan isques no recordaràs la resposta.





En eixe moment Daniel va comprendre que Marc-Xyrrak-Ω7 mai cauria, és l’únic dictador de ia capaç de caar de veritat el que pensen els seus contraris.



Daniel tampoc havia tingut una vida molt llarga i , el més interessant que li havia passat havien sigut els últims dies de la seua vida lluitant contra el règim.Per això va decidir preguntar sobre ell:



-Com heu decidit que Kaal-Laura i jo hem de perdre la nostra memòria i la resta han d’anar a altre llocs?



-És molt fàcil Daniel, vosaltres penseu que sou animes lliures, però des que naixeu fins que moriu jo us vigile, sé com sou i puc veure el que pasaria si vos posara en diferents destins al que he escollit, us pose on donareu més alegries i menys problemes al règim. Tu de funcionari, Pablo a fer treballs forçats, Rosa abandonada per son pare fora del règim, i Kaal-Laura, bo, hi ha gent que no hi té lloc, i simplement cal deixar-la solta sense memòria, per què creus que ningú de dins del règim s’ha rebel·lat mai? Bé ja n’hi ha prou, que fora hi ha més gent, t’esborraré la memòria.



El líquid blau que hi havia a la sala es va tornar roig, la creadora de records va tancar els ulls, i Daniel recordava les persones que havien format part de la seua vida amb força per última vegada, un raig va caure en front de Daniel que es va desmaiar. Eixa va ser l’ultima cosa que feu Daniel.



Quan va despertar ja estava a l’oficina de funcionari revisant un quadre que anava a ser publicat, així va viure la resta de la seua vida, del treball a la casa que li donava el règim, i de la casa al treball, mai va tornar a pensar, mai va tornar a sentir res, no recordava son pare mort, els seus amics, a ningú.



Un dia es va creuar amb una lluita de sensesostres on una d’ells queia morta a terra, era Kaal-Laura però no la va reconèixer. Daniel va morir assegut a la seua cadira de funcionari revisant un poema que anava a ser publicat, el van soterrar i canviar per altra persona, ningú va recordar el nom o l’existència de Daniel, com si mai haguera nascut.