CAPÍTOL II
Daniel va ajupir-se darrere de la roca assegurant-se que no li sobreisquera cap extremitat, mai havia tingut tanta por en la seua vida. Pablo estava igual d’aterrit que Daniel, assegut darrere de la roca i amb els ulls tancats desitjant que els soldats, no els veieren . En canvi, Kaal-Laura, estava dreta i mirant el que hi havia darrere de la roca. Portava a la mà una pistola que segurament duia d’abans, estava clar que no era la seua primera missió, ni la seua primera emboscada. Els soldats del règim avançaven cap a la roca mentre disparaven a tot el que veien, cada vegada estaven més prop. Daniel i Pablo ni s’havien adonat d’això, tenien tanta por que sols s’arraulien en si mateixos tremolant, fins que Kaal-Laura els va donar un crit:
-Ei! Que esteu fent allí, que no veieu que venen? O deixeu de tremolar com xiquets o us mataran d’un tret , quan passen per ací ens hem de canviar de costat per a que no ens vegen.
Els xics van alçar el cap mirant cap a Kaal-Laura, van adonar-se de que ella tenia raó, es van incorporar i just quan passaven els soldats es van canviar de costat de la roca, no els van veure i passaren de llarg. Van deixar de disparar, es pensaven que no quedava ningú, la fumaguera es va anar dissipant, però els soldats no es movien, el silenci va envair el caminet que connectava el C V H R M i l’entrada a la mina de Zalthuun. Fins que de darrere d’una xicoteta pedra, va emergir una ombra, que a l’instant va rebre un tir làser. Era Sergio, des d’on estava amagat no tenia camp de visió i en sentir el silenci havia pensat que ja no hi havia soldats, a Daniel quasi se li escapa un crit de dolor però Kaal-Laura li va tapar la boca amb la mà. Els soldats van retornar cap a la seua nau mentre un d’ells deia: crec que ja no queda ningú, ens podem anar, quan passaren per davant de la roca, els tres van haver de tornar a canviar de costat. I tan prompte com van perdre de vista els soldats, van córrer cap on estava Sergio.
Sergio queia mort cara avall, li van donar la volta i van veure la marca de làser al pit. Daniel va caure sobre els seus genolls i va abraçar el cadàver de Sergio, notant encara la calentor on l’havia impactat. Coneixia a Sergio només d’un dia, però ell el considerava el seu únic amic en la missió, i ara estava mort.
A més, ara ells tres es trobaven abandonats a Mart, envoltats de cadàvers, amb el C V H R M devastat, i sense notícies de Rosa.
Mentre Daniel seguia al terra lamentant-se per la mort de Sergio, Kaal-Laura va dir:
- Encara no se n’han anat, si no volem quedar-nos ací fins a morir de fam hauríem de colar-nos al coet per a tornar a la Terra.
Pablo, que no es trobava afectat per la mort de Sergio, doncs no el coneixia de res, va dir:
- Tens raó, hauríem de pujar o morirem ací, però com entrem a la nau sense que ens vegen?
- Si volem entrar a la nau el primer que hem de fer és apropar-nos
- Si home, anem justets de temps, no sabem quan van a enlairar-se, no podem aturar-nos a buscar gent, no és la meua primera emboscada, el més important és pensar en tu mateixa i sols en tu, i el mateix va per a este (dirigint-se a Daniel) eh tu xaval (donant-li un cop al muscle) t’alces i te’n vens ? O et vas a quedar plorant-li? Si et quedes ací, acabaràs com ell en pocs dies.
Daniel estava molt devastat per la mort del seu amic, però en certa part sabia que Kaal-Laura tenia raó, no podia quedar-se allí o moriria. Es va alçar i va mirar a Pablo i a Kaal-Laura, aquesta no li queia molt bé. Eixe comentari que li acabava de fer sobre Sergio li havia assentat molt malament, però sabia que no tenia altra manera de tornar a la Terra que no fos amb ella. Pel contrari, no sabia res de Pablo més que tenien la mateixa edat, Daniel pensava que si les condicions hagueren sigut altres, haurien fet amistat al llarg de la seua estada al C V H R M.
Els tres marxaren cap a les ruïnes del complex, on el coet dels soldats de Marc-Xyrrak- Ω7 es preparava per a eixir cap a la Terra.
En entrar, es llevaren els vestits espacials i les botes gravitatòries i van veure els soldats a la sala de comandaments preparant l’eixida . Aparentment, el coet només tenia una entrada segura, la porta principal, però si entraven per allí els anaven a pillar.
Daniel va dir:
-Com se suposa que anem a entrar sense ser vists?
Pablo va contestar:
-No ho sé, potser puguem disfressar-nos amb els seus uniformes.
-Impossible, han de posar la seua petjada dactilar per a entrar.
-Igual podem colar-nos darr... (5 MINUTS PER L’ENLAIRAMENT, TOTS ELS PASATGERS PUGEU A LA NAU)
La veu de Pablo es va tornar tremolosa davant el fet que es podien quedar abandonats a Mart:
- El que ens faltava, se’n van ja i no sabem encara com pujar.
Kaal-Laura va dir:
-Ja sé el que anem a fer, seguiu-me.
Pablo i Daniel van seguir-la fins a un pilar prop de la zona d’enlairament, no sabien el que volia fer però no els quedava altra que confiar en ella. Van esperar amagats un parell de minuts fins que van deixar d’entrar soldats al coet, i en eixe moment, Kaal-Laura es va apropar i va traure la seua pistola, amb ella va donar un tret al detector de les petjades dactilars, la porta es va obrir, i van entrar però als segons va començar a sonar una alarma:
( INTRÚS DETECTAT, INTRÚS DETECTAT)
Els tres es trobaven a l’entrada del coet, una sala redona amb tres portes que s’havien tancat només començar a sonar l’alarma. Hi havia un conducte d’aire condicionat prop del sostre, Daniel va pensar en colar-se per allí per a escapar, però era massa xicotet per a una persona. Podien sentir les petjades dels soldats apropant-se a la sala, només els quedava esperar pacientment la seua captura, no hi havia res a fer. Quan s’allistaren a la missió rebel, sabien que això podia passar, però van decidir prendre el risc de totes maneres. Ells, com molts altres abans, anaven a ser capturats pel règim.
Quan la porta en front d’ells es va obrir, van veure cinc soldats preparats per a disparar amb les seues armes làser. Just mentre Daniel veia, com si fos a càmera lenta, un làser eixir de la punta d’una de les armes, tot va començar a tremolar. Com no hi havia ningú a la sala de comandaments, no havien cancel·lat l’enlairament, i el coet havia posat rumb a la Terra. El tremolor va fer a tots caure a terra, el raig làser va donar en la paret deixant una marca. Daniel va caure damunt de Kaal-Laura i Pablo damunt d’ells, els soldats caigueren com peces de dòmino. Daniel va tornar a sentir eixa pressió al pit que havia sentit quan isqueren de la Terra, però ara combinada amb una calor brutal, segurament per estar més prop dels propulsors. Daniel es va preparar per a la desacceleració que va sofrir al eixir de la Terra, que esta vegada seria més forta per no estar lligat a un seient, però eixa desacceleració no va aparèixer, Daniel oblidava que l’atmosfera de Mart era poc densa, per tant eixa desacceleració no es notava, poc a poc, i conforme s’allunyaven del planeta roig, l’efecte d’ingravidesa va anar fent-se més fort i el coet posant-se en horitzontal, fins que la gravetat va desaparèixer totalment, quan la nau estava en espai obert.
Daniel, que flotava, va veure que els soldats s’havien desmaiat, potser per la pressió de l’enlairament o qui sap per què. Tant Kaal-Laura com Pablo estaven conscients, però Pablo es lamentava, i tenia la cama en una posició estranya, se l’havia trencat.
Daniel amb veu d’esglai va dir:
-Hem de fugir fins un lloc amb seients on amagar-nos fins a l’aterratge, ràpid o vindran més guàrdies.
Pablo amb cara de dolor va dir :
-No em digues Sherlock!
Kaal- Laura va dir dirigint-se a Pablo:
-Estàs bé?
-No, però sense gravetat puc moure’m.
Després de rebre la resposta de Pablo, Kaal-Laura va anar flotant pel corredor per on havien vingut els guàrdies, ells dos la van seguir, van revisar habitació per habitació al corredor, totes estaven plenes de caixes, o buides, excepte la que hi havia al final, una sala de cine. No era l’ideal, però tenia seients amb cinturó i no hi havia càmeres.
Van entrar a la sala, una vegada dins Kaal-Laura va tancar la porta, allà dins no sonava l’alarma d’intrús però podien sentir com ho feia al corredor. Quedava molt de viatge per davant. Daniel que ja estava avorrit passats uns minuts va decidir nugar-se el cinturó i tancar els ulls per a tractar de dormir, Kaal-Laura posava l’orella a la porta tractant de sentir les petjades dels soldats i Pablo intentava nugar-se amb un cinturó arrancat d’una cadira la cama amb un pal que havia trobat a la sala per a tractar de mantindre-la recta.
Quan Daniel estava a punt d’ adormir-se, un braç va envolta el seu coll, va prémer amb força tractant de deixar-lo sense respiració. Daniel forcejava intentant soltar-se, Kaal-Laura no volia disparar per a no donar-li a Daniel, però va flotar cap a ell i li va pegar una punyalada al braç. Aquell gest de Kaal-Laura de defensar a Daniel va fer que li deixara de caure mal a Daniel, que va entendre que aquell comentari sobre Sergio no havia sigut per a ferir, sinó que simplement ella era així. Després de la punyalada, la propietària del braç va deixar anar un crit amb una veu que tots havien sentit abans. Era Rosa, amagada al mateix lloc que ells, que els havia confós amb soldats.
-AUUU! Què feu ací vosaltres, pensava que havíeu mort.
Kaal-Laura va dir:
-Els que pensaven que estaves morta érem nosaltres, com has entrat ací sense disparar l’alerta d’intrús?
-Sense disparar l’alerta d’intrús? Si l’he disparada jo. M’ha disfressat de soldat amb un vestit de repost que m’he trobat per ací. He convençut un altre soldat de posar el dit per als dos dient-li que porte un tall en el dit i la màquina no el detecta, i quan pensava que no em veia ningú m’he llevat la disfressa, i una càmera m’ha vist, per això s’ha activat l’alarma. He tingut la sort que ha coincidit quan heu entrat vosaltres i m’he pogut amagar ací.
-O siga, que t’has aprofitat de nosaltres? I si ara et llancem fora de l’habitació per a que t’agafen a tu i apaguen l’alarma?
Daniel que estava veient que l’ambient era molt tens i no convenia dur-se malament va intervindre:
-No ens enfadem, tots som rebels i hem d’eixir d’esta junts.
Kaal-Laura va entrar en raó i va deixar a Rosa estar:
-Tens raó, no anem a lluitar entre nosaltres, només ens queda esperar ací en silenci fins al final del viatge per a tornar a casa, no ho espatllem.
Les hores van passar i l’alarma seguia sonant fora, ja portaven dues hores a la sala i Kaal-Laura seguia posant l’orella a la porta. Pablo, que ja s’havia nugat el pal a la cama; Rosa i Daniel dormien als seients, estaven esgotats.
L’alarma va deixar de sonar i Kaal-Laura va interpretar que havien deixat de buscar-los, ella també estava esgotada i per tant va decidir a fer el mateix que la resta. Va cometre l’error de no deixar a ningú fent guàrdia.
No havien passat ni dos minuts de quan Kaal-Laura s’havia adormit, quan tres soldats entraren a la sala de cine i se’ls trobaren als quatre dormint.
Els van emmanillar sense despertar-los per a que no oposaren resistència, i una vegada emmanillats, PAM! Amb una porra, li van pegar un colp al cap, a Daniel que era el més proper d’on estaven els guàrdies. El crit de dolor va despertar els altres però ja era massa tard. Els agafaren a la força i els portaren a les cel·les de reclusió de la nau. Els posaren a tots en la mateixa cel·la perquè només n’hi havia dues.
Una vegada allí Kaal-Laura va dir :
-Açò és culpa meua, si no haguera deixat de fer guàrdia ens haguérem pogut amagar.
Rosa es va posar a plorar:
-No es culpa teua, la culpa és tota meua, mon pare és militar del règim, un alt càrrec, mentre estava jo sola a la sala de cine, em vaig trobar un localitzador a la butxaca de darrere, mon pare s’assabentaria d’alguna manera que vindria i me’l posaria quan no mirava. Han trobat el complex i han matat a tots per la meua culpa.
Daniel sabia que era culpa d’ella però sabia que no ho havia fet expressament i va tractar de consolar-la:
- No sabies que t’havien posat el localitzador, i ara lamentar-se no serveix de res.
Contradient les seues pròpies paraules, Daniel també començà a plorar, Kaal-Laura i Pablo feren el mateix.
Ells no ho sabien, però una vegada baixaren d’aquell coet, no es tornarien a veure, o almenys, a reconéixer-se.
