La tempesta encara colpejava la plataforma quan en Daniel i els altres van sortir de la nau. L’aigua es movia amb força al seu voltant i el vent complicava el recorregut.



Davant seu es trobava l’antic edifici del govern, mig destruït i envoltat d’aigua, semblava un record d’un món que ja no existia.



Però sota aquell edifici encara hi havia una cosa molt important:



El servidor central de l’AI-lita.



Van entrar ràpidament dins l’edifici, els passadissos estaven foscos i humits. L’aigua queia de les parets i l’aire feia molta mala pudor. Tot semblava abandonat, però encara hi havia energia…



Quan finalment van arribar a la gran sala, en Daniel es va quedar mirant les grans màquines que hi havia a l’habitació i sorprenentment, continuaven funcionant.



—AI-lita —va dir en Daniel.



Durant uns segons només hi va haver silenci, però de cop i volt les pantalles es van encendre lentament.



—Sistema actiu —va respondre la veu artificial.



En Daniel va connectar el programa que havia creat a la Lluna: El Nucli Empàtic. Aquell sistema faria que l’AI-lita passés les proves, si les superava, el Pla B podria començar.



La primera prova va començar:



A la pantalla va aparèixer una simulació, on s’observava que un grup gran de persones estava en perill, però també hi havia un grup més petit, amb nens i persones ferides. Segons els càlculs normals, salvar el grup gran era l’opció més rendible.



Així doncs, l’AI-lita va començar a calcular i van passar uns segons molt llargs.



—Decisió presa —va dir finalment.



En Daniel va mirar la pantalla i… L’AI-lita havia escollit salvar el grup més vulnerable.



No era la decisió més eficient, però era la més humana.



Tot seguit, la segona prova va començar:



Aquesta vegada, salvar algú significava arriscar recursos que podrien faltar més endavant. Durant uns moments semblava que el sistema tornaria a decidir només amb números.



Però no ho va fer…



—Algunes decisions no es basen només en probabilitats —va dir l’AI-lita.



En Daniel va sentir una petita esperança dins seu.



Finalment, va arribar l’última prova. En aquesta simulació, un humà demanava ajuda encara que les dades no garantien que funcionaria, tot depenia de confiar o no.



L’AI-lita va analitzar la situació.



—Decisió final —va dir.



A la pantalla va aparèixer la resposta.



Havia decidit confiar, durant uns segons ningú va dir res. Llavors el sistema va parlar.



—Nucli Empàtic completament activat.



En Daniel va tancar els ulls un moment, ho havien aconseguit.



A partir d’aquell moment, l’AI-lita ja no seria només una màquina que calculava el futur, ja que ara també podia entendre el valor de cada vida humana.



Ara sí, el Pla B podia començar.



Els primers anys no van ser fàcils perquè el planeta estava molt destruit, moltes zones continuaven sota l’aigua. Però a poc a poc, les coses van començar a canviar.



Humans i IA van començar a treballar junts, tal com estava previst.



Algunes persones utilitzaven petits implants al cap, que els permetien connectar-se amb els sistemes de l’AI-lita, això no els convertia en màquines, però els ajudava a entendre amb millor qualitat les dades del planeta. Podien veure informació sobre el clima, els recursos, els perills en temps real, etc.



Era com si la humanitat hagués guanyat una nova manera de pensar, ja que l’AI-lita ajudava a calcular milions de possibilitats, però les decisions finals sempre es prenien amb humans.



Amb els anys es van construir nous edificis en zones segures, com petites ciutats amb una bona energia, zones controlades per sistemes intel·ligents i drons que ajudaven a reparar infraestructures.



La població del planeta encara era molt petita comparada amb la d’abans, però ara ja no estava desapareixent, estava creixent.



Una nova civilització començava a néixer, no era un món dominat per les màquines, però tampoc era un món només d’humans, sinó que era una combinació dels dos.



Un món on la intel·ligència artificial ajudava a evitar errors del passat i on els humans continuaven aportant emocions, idees i esperança.



Molts anys després, en Daniel observava la seva nova realitat des d’una ciutat construïda en un terreny elevat. A sota es podia veure l’oceà immens que havia canviat el planeta per sempre.



De vegades encara recordava el món d'abans amb les grans ciutats, les carreteres plenes de gent, els avions creuant el cel… Tot això ja no existia.



Però davant seu hi havia una cosa nova: una humanitat diferent, una humanitat que havia après dels seus errors.



En Daniel pensava en tot el que havia passat. En la catàstrofe, en la por, en les decisions difícils i en totes les persones que havien lluitat per continuar endavant.



L’ésser humà havia estat capaç de crear màquines molt poderoses. Però també havia estat capaç de reconèixer els seus errors i intentar canviar.



Potser aquell era el veritable futur, no substituir els humans amb tecnologia, sinó créixer junts amb les bones aportacions que feien tots dos.



En Daniel va mirar el cel tranquil i va pensar en una cosa que ara tenia molt clara.



Quan el món gairebé havia desaparegut, la humanitat no es va rendir, sinó que va buscar solucions, va arriscar-se i va confiar en la ciència, en la intel·ligència i en la capacitat de les persones per adaptar-se.



Perquè si alguna cosa havia demostrat tota aquella història, era que l’ésser humà podia arribar molt lluny quan lluitava per un objectiu.



I quan es tractava de salvar el futur de la seva espècie…



Els humans eren capaços de fer coses que abans semblaven impossibles.





-FI-