El compte enrere havia baixat de tres minuts.



A la Lluna regnava un silenci realment aterridor, no hi havia vents ni pluja com a la Terra, però en Daniel sentia una gran opressió al pit, a causa de les imatges observades de la Terra inundada. Des de la base de la plataforma lunar, va aixecar el cap i va observar la nau de rescat: una estructura metàl·lica immensa de color blanc, clavada a la superfície rocosa com una ferida oberta.



Aquella nau era l’última oportunitat.



A la Terra, els oceans es van emportar gran part de tota creació humana: edificis, estàtues, monuments històrics... excepte, la IA. Provocant així una gran disminució de la humanitat.



Les imatges que arribaven amb retard mostraven ciutats senceres enfonsades per l’aigua. El planeta s’havia convertit en una superfície trencada, coberta d’un sol element dominant: el diluvi. Els satèl·lits orbitals havien deixat de funcionar un rere l’altre, i la Lluna, s’havia convertit en l’únic lloc segur… durant un temps.



—Dos minuts i quaranta segons —va anunciar la veu metàl·lica del sistema.



Va estrènyer les dents perquè no hi havia marge d’error. A diferència de la Terra, a la Lluna no hi ha segones oportunitats. O eres dins la nau, o eres pols.



En Daniel sabia que un cop arribés a la terra hauria de complir una gran missió i que sense ell provocaria la desaparició humana, eliminant tot rastre humà.



Si la nau no enlairava, si el llançament fallava, no hi hauria forma de tornar amb els sistemes necessaris per evacuar els últims supervivents tant del planeta Terra com dels cinc refugiats que eren amb el Daniel.



Quan faltaven quasi dos minuts, els motors principals van començar la seqüència d’encesa. Un soroll profund va recórrer tota l’estructura, transmetent-se pel sòl lunar fins als ossos d’en Daniel. No hi havia flames, no encara, però l’energia continguda era tan real com la por.



—Dos minuts exactes.



Els injectors s’activarien quan faltés un minut. Ell ho sabia de memòria, havia repetit aquell procediment desenes de vegades en simulacions, però en cap d’elles, incloïa la fi del món com a una opció.

Va córrer cap a la rampa d’accés, mentre la pols lunar s’aixecava al seu voltant. Cada pas era lent, antinatural, la baixa gravetat feia que el cos no respongués com hauria volgut. El temps, en canvi, corria massa de pressa.



Quan faltava un minut, els injectors van entrar en funcionament i va comprovar que els seus companys, els refugiats, estiguessin amb la posició correcta per enlairar.



La nau va començar a vibrar molt fortament. En Daniel va entrar a la cabina just quan les portes començaven a tancar-se. L’aire es va comprimir.



—Seixanta segons —va dir la veu artificial.



Va seure, es va fixar els arnesos i va mirar per la petita finestra de la nau. A la distància, la Terra ocupava mitja visió: blava, tacada de núvols immensos, però també de marrons i grisos allà on l’aigua ho havia arrasat tot.



—Trenta segons.



Els propulsors auxiliars es van activar. La nau tremolava amb una força que cap simulador podria reproduir. En Daniel va tancar els ulls un instant i li va passar pel cap un pensament que desitjava amb tot cor, poder tornar a comunicar-se amb aquella senyal tant important que va rebre, l'AI-lita.



A zero hores zero minuts, els motors principals van disparar.



La nau va sortir projectada de la superfície lunar amb una violència absoluta. La pols lunar va formar un gran núvol mentre l’artefacte s’elevava cap al buit.



Durant uns segons, la pressió va ser extrema. El cos de tothom tremolava, però la nau aguantava. Quan van travessar l’òrbita lunar, el silenci va tornar.



—Enlairament completat —va anunciar el sistema.



En Daniel va obrir els ulls. Davant seu, la Terra creixia lentament. Un planeta ferit, però encara viu.



El gran diluvi no havia acabat. Però el viatge de retorn havia començat.