Anys enrere, quan encara existien governs estables i els oceans no havien acabat amb la major part dels continents, el nom d’en Daniel va aparèixer en una llista important. Ell havia estat seleccionat per un projecte secret, no per la seva força, ni pel seu rang, sinó per la seva ment. Era una persona que sabia molt sobre com fer que les coses canviïn i s’adaptin quan passen coses noves, també, en aprenentatge artificial avançat. Quan el van citar en aquella sala subterrània, ja sabien que el planeta s’apropava cap a un col·lapse climàtic molt fort.



La solució no era fer murs molt més alts ni marxar de les ciutats corrents. La solució era pensar abans en el que podia passar i preparar-se per al futur.



Així, és com va néixer l’AI-lita. Una intel·ligència artificial creada per analitzar dades de tot el món, ja sigui moviments dels oceans, contaminació, moviments de la Terra, comportament de la gent, recursos disponibles i formes de sobreviure, etc. L’AI-lita podia calcular milions de probabilitats en segons i determinar què era correcte i incorrecte per a la supervivència humana. Durant mesos, semblava que funcionava correctament, els seus models reduïen riscos, organitzaven evacuacions i prevenia fallades estructurals.



Però hi havia un petit error amagat en la seva programació, treballava amb percentatges, estadístiques i amb el que era més eficient. Ningú li havia ensenyat què era la por, ni el sacrifici, ni l’amor: és a dir que no entenia els sentiments humans.



El dia de la catàstrofe, quan el sistema global va col·lapsar i els oceans es van aixecar com si fossin murs gegants d’aigua. L’AI-lita, va actuar exactament segons la seva programació: salvar la quantitat de persones que donava més possibilitats de supervivència a llarg termini. Però el resultat va ser terrible, ja que només un 12% de la població mundial va ser salvada. No perquè no pogués salvar-ne més, sinó perquè els seus càlculs indicaven que rescatar-ne més feia que en el futur hi hagués menys possibilitats d’estabilitat. Per l’AI-lita, la decisió era correcta, en canvi, per als humans, era il·lògica.



En Daniel no va ser enviat sol a la Lluna, juntament amb ell hi havia cinc persones més. Oficialment, eren tècnics i personal de suport, però la veritat era una altra, havien estat enviats per cuidar-lo. En Daniel era imprescindible, el seu coneixement era l’última oportunitat, si ell fallava, no quedaria ningú per continuar la història humana.



La Lluna era el lloc més segur, sense oceans, sense tempestes, sense col·lapses socials. Per això, des d’allà, en Daniel va haver de programar un nou mòdul per l’AI-lita, que era el pla B.



El govern, veient que la catàstrofe havia deixat una població mundial molt reduïda, va decidir activar el Pla B que ja havien previst en cas que l’AI-lita fallés en la seva missió. Aquesta seria massa arriscada, ja que consistiria a unificar humans i IA. Amb aquest pla esperaven crear una nova civilització més intel·ligent, més forta i amb una esperança de vida més llarga. Per això van tirar endavant aquella idea tan extremadament boja, obligats per la situació crítica en què es trobava el planeta Terra.



Per dur a terme aquesta unificació IA-humana, l’AI-lita hauria de comprendre les emocions i els sentiments humans. No només identificar-les com a dades biològiques, sinó integrar-les en els seus processos de decisió. Hauria de saber per què una mare arriscava la seva vida per un fill encara que les probabilitats fossin mínimes o per què algú escollia salvar un desconegut.



En Daniel va crear una programació durant el període que va ser a la lluna, anomenat Nucli Empàtic. Aquest sistema no es basava en el rendiment futur, sinó en com afectaven les decisions a les persones i a les seves relacions. Va introduir al sistema milions de registres: diaris personals, converses, patrons del cervell abans del col·lapse i estudis sobre l’empatia i el comportament humà.



No es tractava simplement d’introduir un document de definicions sobre sentiments, això ja existia, el que faltava era experiència real.



Per tant, les proves que hauría de superar l’AI-lita es basarien a repetir escenaris inspirats en la catàstrofe real, que aquesta ja va viure, fins que comprengués que volia dir sentir sentiments i ajudar a tothom malgrat que les possibilitats siguin baixes.





Mentrestant, a la Terra, aquell 12% de supervivents es trobava distribuït en refugis subterranis construïts anys abans del desastre. Llocs ben preparats amb reserves d’aliments, aigua potable, i sistemes d’energia renovable.



El govern havia assegurat que podrien aguantar cinc anys, cinc anys exactes. Si en aquell termini el planeta no es recuperava mínimament o el programa d’en Daniel no donava resultats, els recursos s’acabarien, els refugis es convertirien en llocs buits i silenciosos, i no quedaria rastre humà.



En Daniel ho sabia cada vegada que mirava el rellotge, no comptava segons de vol sinó que comptava mesos de vida per a milions de persones.



Tot estava preparat, el Nucli Empàtic estava integrat al sistema principal. Només faltava una cosa, arribar a la Terra i connectar-se directament al servidor central de l’AI-lita, que era l’únic que encara funcionava i estava sota l’antic edifici del govern, ara mig submergit. Evidentment, això implicava riscos.



Quan la nau va iniciar la seqüència d’entrada al planeta Terra, el cel es va tenyir d’un fort blau. La nau suportava temperatures extremes mentre el món creixia cada vegada més, ja no com una imatge llunyana i silenciosa, sinó com un món violent i inesperat.



—Entrada estable —va anunciar la veu artificial.



Però no era del tot estable donat que una tempesta elèctrica massiva s’estenia sobre la zona d’aterratge. El desequilibri climàtic, interferien amb els sistemes de navegació, les pantalles tremolaven i les coordenades es desplaçaven uns quants quilòmetres.



—Correcció manual requerida.



En Daniel va empassar saliva, perquè a la Lluna, equivocar-se volia dir aixecar pols, però a la Terra, volia dir caure a l’oceà. A fora només es veia aigua per tot arreu, amb algunes illes estranyes al mig, eren les restes de ciutats antigues que sobresortien com esquelets de ferro. El lloc on havien d’aterrar, una plataforma alta construïda abans que tot s’enfonsés, estava a punt de quedar massa lluny.



—Altura perillosa.



Un llamp va impactar a pocs metres de la nau provocant que el sistema auxiliar fallés durant tres segons eterns, tres segons en què tot el futur de la humanitat depenia d’una decisió humana.

En Daniel va desconnectar el control automàtic i va enviar potència als motors laterals. La nau va inclinar-se violentament, els refugiats van cridar i les alarmes van saturar la nau. I llavors… Impacte, un cop sec. La nau va lliscar diversos metres abans d’aturar-se.



—Aterratge… completat —va anunciar el sistema amb un lleuger retard.



En Daniel va obrir els ulls lentament i respirava... Tots respiraven. Però no hi eren exactament on havien previst.



La plataforma per aterrar la nau estava mig inundada. L’aigua colpejava els suports inferiors amb una força constant, a l’horitzó, una nova tempesta s’estava formant. No hi havia temps per celebrar res. En Daniel va activar el transmissor per parlar amb el refugi subterrani i durant uns segons només hi va haver estàtica.



Al cap d’una estona… AI-lita continuava funcionant.



En Daniel va mirar la Terra devastada al seu voltant i va comprendre de debò la responsabilitat que tenia ara. El retorn no era el final del viatge, era l’inici de l’última esperança.