Els dos estavem al jardi. És el moment en què ens separem per cadascun fer la seva part del pla

—Ves amb compte, si us plau…— insisteix ell. Jo somric per tranquil·litzar-lo.

—No es precupis, anire amb compte— responc —Tingues compte tu també- afegeixo. Ell em torna el somriure i asseteix. Estem en silenci una bona estona, ens mirem l’un a l’altre intensament.

—Saps…quan tot aixo acabi, podriem…— les meves se’m queden a la gola.

—Si, m'encantaria— respon abans de que jo pugui acabar la frase. Finalment, agafo el suficient valor per donar-li un petó. Ell me’l retorna i em posa les mans a la cintura. Automàticament poso els meus braços al voltant del seu coll. Quan ens separem, el meu cos encara l’anhela.

—Ens veiem al llac d’Auralis—diu abans de donarme un ultim petò i anar-se'n. Respiro profundament i em dono la volta per entrar dins de la casa dels Winchester i acabar tot això.

Tot està molt tranquil. La senyora Winchester està asseguda en un seient amb un te de fada i davant de la xemeneia. No hi ha cap rastre d'Alaric per cap lloc. Dissimulo una mica, netejant la pols dels mobles. Ningú sospitària de la mí... oi? Lentament, m'apropo al despatx del senyor winchester amb sigil i amb molt de compte. Estava a centimetres de la porta, amb el pom de la porta a l'abast de mi fins que…

—Que fas?— M'interromp Robin. La meva ment entra em panico. Pensa, Millie! Pensa!

—Netejant, a tu que et sembla? — responc.

—Estàs molt a prop del despatx del meu pare... no t'hauries d'acostar tant, saps?- diu ell. Jo poso els ulls en blanc.

—Deixa-m fer la meva feina, si us plau—

Ell esta apunt de respondre quan escolto a la senyora Winchester.

—Deixa-la Tranquil·la, Robin— diu. Robin esbufega i se’n va per on a vingut. Quan ningú mira, em culo al seu despatx i tanco la porta amb compte. Començo a buscar entre els calaixos i arxius. Trobo moltes factures, imformes etc, però res rellevant que tingui a veure amb el cas. No sé que hi ha a l'ambient que em fa calfreds. Se sent la mort a l'ambient. Si no trobo els documents, moltíssima gent morira. Finalment, trobo els documents a l'últim calaix de l'escriptori. Hi són tots, i són molts, són prou proves. Ràpidament surto d'allà. Em tremolen les cames i les mans, tot el cos. He de llegar al llac, sinó que ningú no em vegi. Just quan aconsegueixo sortir, escolto la seva veu

—Et creies més llesta que jo...veritat? —diu, amb un somriure malefic. Jo em giro per mirar-lo, aferrada als papers com si la meva vida en depengués. Ell s’apropa, i jo dono un pas enderrere.

—Vaig saber des del primer moment que eres, Millie. Em repulsaves, i em segueixes fent fàstic, però alguns fingim millor que altres... oi? —continua, amb un tó amenaçador. —Ets patetica, com tota la teva espècie. Una plaga, un error, mai vau haver d'existir —afegeix. Porta una espasa com la qual podria travessar-me el cor sense problema, i jo nomes tinc dues dagues.

—Dóna'm aquests papers i potser et faci menys mal…- diu finalment. El meu instint més primari m'exigeix que corri, que fugi. Però, estic hartacds fugir, de córrer. Més val morir amb honor que com una covarda. Doblego els papers i me'ls guardo a la ronyonera. Despres, trec la daga que porto a la cuixa.

—Vine a buscar-los- Responc. Ell em somriu i treu l'espasa del seu cinturó. Es llança cap a mi, però aconsegueixo esquivar-ho. Sóc més baixeta que ell, força més ràpida i agil ell també. Tinc poques possibilitats, però tinc, i penso aprofitar-les al màxim. Torna a llançar un atac i ho va esquivar amb prou feines. Durant molta estona, la baralla consisteix en això, l'ataca, jo esquiu, amb una mica de sort, aconseguiré cansar-lo. En un cop de sort, aconsegueixo fer-li un tall a la cara. Ell s'atura, està respirant cansat, jo també, però ell més. Es toca la ferida de la cara, que està sagnant. Per a la meva sorpresa, llepi la sang de la mà i somriu.

—És l'única cosa que pots fer? — riu —Patetic…— afegeix. Es torna a llançar cap a mi amb agressivitat. No em dóna temps a esquivar i em fa una ferida al braç. M'aguanto el crit de dolor i continuo amb la meva estratègia. Però cada cop es torna menys efectiva. La que s'està cansat sóc jo i cada error que comet, és una ferida més. És molt fort, i sap el què fa. Finalment, em fa una ferida força profunda a la cama i perdo l'equilibri, caient a terra. Em mossego el llavi per no cridar de dolor quan em torço el turmell en caure. Alaric em posa l'espasa a la barbeta i m'obliga a mirar-lo.

—Ets valent, ho admiro. Una pena que no et servís de res…- riu i s’apropa —Morires en l'oblit, com tots els teus— afegeix. Aprofito que el tinc tan a prop per escopir-li

—La plaga no som nosaltres, ets tu, i tots els qui pensen com tu — dic. Ell m'agafa la barbeta amb brusquedat

—Rata fastigosa…—murmura abans d'empènyer el meu cap contra el terra. Aquesta apunt de matar-me. Així que tanco els ulls i penso que alemanys podré tornar a veure els meus pares. I kaiden...mai no podreu saber que podria haver passat entre nosaltres. Just quan crec que serà el meu final, el so d'una fletxa i Alaric maleir de dolor. Quan obro els ulls, jo no tinc res, segueixo viva i Alaric té una fletxa clavada a l’espatlla. Dentre la vegetacion. Surt Kaiden, sembla enfadat, porta un arc a la mà. Ell baixa la mirada per mirar-me.

—Estàs bé?- pregunta, jo m'encongeixo d'espatlles i somriu una mica. Alleujada

—Podría estar millor- responc. Ell em torna el somriure i despres mira al seu pare, qui ens mira amb odi

—Tu... traïdor... sabia que mai t'havia d'haver dit res…- diu Alaric i es treu la fletxa de l'espatlla.

—Estic fart de tot, pare. T'odiï des del moment que em vas obligar a matar aquella pobra gent quan jo en tenia 13. Però penso venjar-les i acabar amb això— respón en Kaiden. Alaric no diu res, nomes gruny i es llença a atacar al seu propi fill amb el mateix odi que evocava cap a mi. Kaiden és més jove, és més resistent i no té ferides. Però l'Alaric té molta experiència. El combat està molt igualat. M'arrenco un tros del vestit per lligar-lo aldedor de la meva cama i aturar una mica l'hemorragea. A poc a poc m'aixeco, encara tinc els documents a la ronyonera. Tinc la daga preparada per si passa alguna cosa. Però llavors, Alaric reté Kaiden contra el terra i no em tremola la mà quan llenço la daga cap a Alaric i se li clava el front. Per un llarg moment, ens vam quedar en silenci. Kaiden està impactat, sorprès, però no plora, pero no s'enfada, en canvi, aparta el cos del seu pare de sobre seu i em mira.

—Havia de fer-ho…- Murmuro, ell assenteix i mira al cos del seu pare un estona per despres mirarme a mi.S'aixeca i s'acosta a mi. Fa el que esperava menys, i és que m'abraça. Trigo una mica a processar-lo, fins que li torno l'abraçada. Em surten llàgrimes dels ulls per tota la tensió i estrès acumulat.

—Ho sento…- murmuro.

—No passa res... m'has tret un pes de sobre. — Respon. Els dos ens mirem, i finalment, ens unim en un petó apassionat. Una barreja d'alleujament i alguna cosa mes que no arribo a saber.

Les setmanes després van ser... intenses. Nina winchester, tot i estar afectada per la pèrdua, després de descir-li tot el que el seu marit feia, va entendre el motiu i ens va ajudar a encobrir-ho. La Nina era la única que l'Alaric tractava bé, seria una pessima persona i horrible pare, però, sorprenentment, era un bon marit. Kaiden i jo vam escapar a unes illes lluny d'allà, per començar de zero. Però la mare ens visitava de tant en tant i ens explicava com progressaven les coses. La gent com jo va començar a ser acceptada, encara que tot progressava a poc a poc… r I quant a Robin, suposo que hi ha gent que mai madura, segueix sent un mocós, la mort del seu pare no el va afectr gaire tampoc.

No ho diria mai, però crec que finalment tinc el meu final feliç.