Les meves primeres setmanes de feina van ser bastants tranquil·les. Bàsicament em dedico a fer-li el café a la senyora Winchester, netejar la pols dels mobles i tots els desastres que Robin fa i, a les meves estones lliures, passar temps amb en Kaiden. Kaiden segueix advertint-me de que el seu pare és perillós i que no hauria de ni tan sols respirar a prop d’ell, per sort encara no l’he vist. Pasa més temps fora que dintre.



M’he passat el dia fent cafès i treient pols dels mobles. Es una mica dificil fer la meva feina amb Robert molestant tota l’estona i embrutant tot el que rento, pero me divertit una mica al jardi mullant-lo amb la manguera, el millor de tot es que he sortit impune per que li he dit a la senyora winchester que “era un accident” i m’ha cregut. Ara mateix, estic traient les cendres de la xemeneia, una feina molt bruta si puc dir. Darrera meu sento uns passos, però no li presto molta atenció, estic concentrada en una taca que hi ha en la fusta just damunt de la xemeneia.



—Tu deus ser la nova assistenta, m'equivoco?- Una veu molt greu em sorprèn, ràpidament aixeco el cap, amb la mala sort de donar-me un cop al cap contra la xemeneia. Encara que el dissimulo el millor que puc i em mossego el llavi per a no dir una maledicció.



Quan veig qui és, em paralitzo. Un home major, alt, de cabells platejats i trets freds. Ha de ser fins i tot més alt que Kaiden, i en Kaiden ja és molt alt de per si. Espatlles i esquena ampla, per al, soc una insignificant formiga que podria aixafar sense cap esforç.



—S-si…soc jo- manejo a dir, les paraules em surten quequejant. Durant una bona estona, em mira fixament, jo no em moc, simplement em quedo quieta, no se si li caic bé o si vol arrencar-me el cap i penjar-la en la paret com a trofeu.



—Porta'm al meu despatx un cafè amb pols de fada i llet, ha d'estar cremant. Deixa'l en el meu allá encara que no estigui- diu finalment i fa una pausa —No toquis res del meu despatx, d'acord?- afegeix, amb un tó amenaçant. Assenteixo i ràpidament vaig cap a la cuina per fer el café.



Quan arribo a la cuina, deixo anar un sospir i començo a fer el cafè tal com m'ha demanat. Pols de fada, llet i a una temperatura molt alta. Aquest havia ser el pare d'en Robert i en Kaiden. Haig d'admetre que se m'han posat els pèls de punta, fa una mica de por. Una vegada fet, vaig cap al seu despatx, que està al final del passadís. Mentre camino, miro un moment a través de les grans finestres que donen al jardí, on està Kaiden entrenant. Porta una camisa negra amb els tres primers botons descordats i uns texans marrons foscos. Està entrenat amb les dagues. Em podria quedar tot el dia mirant-lo, pero això seria una estrany…



Quan finalment arribo al despatx del senyor Winchester, obro la porta amb compte. No hi ha ningú, però ell m’ha dit que deixi el cafè igualment i que me'n vagi sense tocar res. Així que m'apropo lentament al escritori i deixo la safata amb el cafè. Encara que vull sortir d’inmediat, la meva naturalessa humana i curiosa surt a la superficie quan escolto una discussio al jardí. Faig uns pas cap endavant, fins a la gran finestra del seu despatx, que també dona al jardí. Quan miro, veig a Kaiden amb el seu pari. Sembla que li està criticant la seva manera de entrenar, actua bastant alterat i podria dir que fins a agressiu amb Kaiden, en contrast, Kaiden és manté mirant al capdavant, entrenant amb les dagues, però no triga molt a alçar la veu. Jo també el faria, tenir a algú enganxat al teu costat cridant sobre com "Malament ho fas" no ha de ser agradable.

Però és el que passa després el que em sorprèn. El senyor Winchester agafa a Kaiden de la barbeta amb molta brusquedat i li posa un ganivet just sota la barbeta. Kaiden simplement es queda quiet, com si no fos la primera vegada que fa alguna cosa asi. Sento com una mescla entre ràbia, por i impotència.



Finalment, el deixa anar amb agressivitat i se’n va. Cosa que significa que ve cap a aquí. M'afanyo a sortir, però xoco contra l'escriptori i vesso algunes gotes del cafè



—Merda!- murmuro. Mentre intento assecar les gotes, veig uns documents que tant de bo no haver vist. El títol "Projecte de neteja" no crida molt l'atenció, però el que em posa els pèls de punta és que aquest suposat "projecte de neteja" parla de matar totes les persones que son mig fae mig humanes. Segons aquests papers, som una plaga que “debilitza” als fae.



No hem fa falta llegir més per saber que he de sortir d’aqui. No em paro ni tan sols a netejar les gotes de cafè. Surto i tanco la porta. El primer que faig és caminar el més ràpid que puc fora del despatx. Després, probablement em planteja si seguir aquí o no. Vull dir, necessito els diners, però no sé sí arriscar la meva vida per això.



Però, com no. Em xoco contra el senyor Winchester. Estic tremolant, per més que intenti amagar les meves febleses, soc com un conill davant d'un llop. Fae i humà, presa i depredador, sempre ha estat aixi, no hi ha lloc segur per a mi o gent semblant a mi, entre els fae som traidors, i entre humans, som monstres. Vivim fugint, entres les ombres, amb por.



—Algún problema? Sembles alterada…- pregunta, jo el miro, no tinc paraules.



—J-jo…no…estic b-bé, l’hi he deixat el cafè al despatx…- dic finalment. Ell torna a mirar-me fixament i, sense dir res, passa de llarg i se'n va al seu despatx. M'afanyo a caminar endavant allunyar-me del. Mai m'havia sentit tan dèbil, tan exposada. Odio sentir-me així. La meva mare va estar fins als seus últims dies ensenyant-me a defensar-me, perquè sàvia que el necessitaria. Tant de bo poder fer alguna cosa, No trigarà molt a anar per mi, no puc quedar-me com ara. Indefensa. Però jo no puc sola contra ell… Però com si es tractés d'una deïtat. Apareix Kaiden en el meu camí. Alguna cosa al meu cap s'il·lumina. Té molts motius per a anar en contra del seu pare, i m'aniria molt bé la seva ajuda.



—Kaiden!- crido i vaig directa cap ell. Ell aixeca el cap per mirar-me, sorprés. L’agafo del braç i me l'emporto a una habitacion per a poder parlar amb ell



—Necessito la teva ajuda- dic —Sisplau- Ell em mira, encara sorprés i aixeca una cella



—Depèn de per a que la necessites- es creua de braços



—Sé a què es dedica el teu pare- dic directa, sense dubtar. La seva expressió cambia de immediat



—Disculpa?- pregunta, confós. És com si intentés dissimular



—Sé tot aquest rotllo del “Projecte de neteja”- responc. Ell es passa un má pels cabells i suspira



—merda…-murmura, finalment, em mira — Escolta’m, has d'anar-te'n, torna al món dels humans o el que sigui, però aquí estàs en perill- dice, jo ràpidament em nego. Anar-me? ni parlar-ne, estic farta de fugir



—No penso anar-me'n, i tu has d'ajudar-me, si us plau, no només a mi, sinó a tota la gent com jo- afegeixo. Em mira, realment vol que me’n vagi, està preocupat per mí, pero també veig en la seva mirada la comprensió



—Quin és el teu pla?- Pregunta, una mica a contracor, no puc evitar somriure



—Tu coneixes el teu pare millor que ningú, saps els seus punts febles, no?- pregunto, ell assenteix



—El meu pla és arruïnar els seus plans, ajudar la gent a escapar i donar el seu merescut al senyor Winchester- responc



—En primer lloc, el meu pare es diu Alaric, en segon lloc, quin és el pla per abatirlo?- pregunta. Merda, no habia pensat en aixo



—Eh…no- em grato la part d'endarrere del coll i em ric una mica. Ell em torna el riure



—Podem improvisar alguna cosa…- fa una pausa i sospira —Però ja és hora d'acabar tot això, i he d'admetre que, encara que fa anys que penso en fer això, tu has tingut el valor i la iniciativa de fer-ho- em somriu. No puc evitar fixar-me a la brillantor dels seus ulls



—Gracies…tens alguna idea del que podem fer?- pregunto, per un moment, ens quedem pensant durant una estona.



—Podem fer-lo entrar en raó sobre com és de dolent el que està fent- dic, ell nega amb el cap



—Impossible, tret que li fem una lobotomia, el meu pare no canviarà d'opinió- respon Kaiden —El que podriam fer és arruïnar els seus plans. Jo sé com efectuará aquest "projecte de neteja", aixi que podem arruïnar-lo- afegeix



—Però això no ho detindrà, tornarà a fer un altre plá- responc —Tret que…- deixo la frase sense acabar. Kaiden ho entén immediatament.



—No! Ni parlar-ne’n! No penso matar el meu pare- nega rapidament



—Per que?! És dolent amb tothom, fins i tot amb tu. Tots estarien millor sense…- Kaiden no em deixa acabar la frase



—És el meu pare, no puc simplement…- fa una pausa, com si l’idea li disgustés —Matar-lo- diu finalment. Jo suspiro.



—D’acord, Matar-lo seria la nostra ultima opció. Però cal trobar un pla abans de demà llavors…- dic finalment



Aixo sera mes dificil del que pensaba