Nina Winchester s'inclina cap endavant en el seu sofà de pell color caramel, amb les cames plegades per a ensenyar just els genolls, que sobresurten sota la sedosa faldilla blanca. No sé molt de marques, però salta a la vista que tota la roba que porta Nina Winchester és brutalment cara. Em venen ganes d'allargar el braç per a notar el tacte de la tela de la seva brusa color crema, encara que això reduiria a zero les meves possibilitats de ser contractada. En honor a la veritat, no tinc cap possibilitat, de totes maneres. Cap fae contractaria mai una mig humana. L’aspecte dels fae sempre m’ha semblat inquietant. Ulls felins, orelles llargues, una pell impecable, pàl·lida i perfecta, i, és clar, una alçada increïblement alta. És una pena que jo només tingui la meitat d'aquestes característiques.

—Millie?- la veu de la senyora Winchester m'allunya totalment dels meus pensaments.

—Ah!, sí!, és clar! Doncs…- crec que aquest és el pitjor moment per quedar-se en blanc. Digues alguna cosa, Millie! —Soc d'un petit poble humil i, tot i ser mig humana, tenir orelles rodones i d'una estatura baixeta, us prometo que soc de total confiança! De fet, soc immortal! com vostè i la seva família! -Per la cara que posa, crec que li faig gràcia.

—Soc conscient de la teva… genètica, però crec que ho podem deixar passar… No?- Intento mantenir la compostura i no fer salts d'alegria, és el primer fae que no em jutja per ser mig humana.

—Per descomptat!- responc immediatament.

—Doncs… Explica'm què saps fer- pregunta la senyora Winchester.

—Doncs soc excel·lent cuinera, puc encarregar-me de la neteja de la casa i, teniu fills? Perquè, segons la meva tieta, soc una excel·lent cangur!- això és mentida, ni tan sols tinc tieta! però tampoc ho ha de saber. Ella riu una mica.

—Sí, tinc fills, però poden cuidar-se ells solets- respon, i la seva resposta em tranquil·litza força.

—Senyora Winchester, li prometo que, si em contracta, no se'n penedirà- dic finalment. Podria posar-me de genolls i pregar-li si cal. El silenci és insuportable fins que respon.

—El primer mes serà de prova. Si el passes cobraràs i et contractarem definitivament, si no te n'aniràs per on has vingut- diu finalment. Jo assenteixo emocionada.

—Vine, t'ensenyaré la teva habitació- diu mentre s’aixeca. Jo la segueixo de prop, tinc taquicàrdies de l'emoció. L'habitació és a les golfes, però crec que són les golfes més netes que he vist mai. Els mobles són elegants i semblen nous. Per fi no dormiré en un matalàs vell i trencat!

—Aquesta és la teva habitació, a l'armari tens l'uniforme. Et sembla bé començar ara? -davant la pregunta, assenteixo a l'instant.

Ella fa un petit gest amb el cap i se'n va escales avall. El primer que faig és llençar-me al llit, sembla un núvol. Però la meva pau es veu trencada per algú, alço el cap i veig un noi d'uns setze anys recolzat al marc de la porta.

—Així que una humana com a assistent? No saps on t'has ficat…- diu, somrient. Aixeco una cella, confosa. Què vol el mocós aquest?

—En primer lloc, soc mig humana, el meu pare era un fae- responc, abans que pugui continuar, el mocós m'interromp.

—Això és igual, tots els humans són fastigosos, siguin part fae o no- no puc evitar posar els ulls en blanc davant del comentari.

— Mira, no discutiré amb mocós a qui li trec cinc anys- responc finalment mentre vaig a buscar el meu uniforme.

—Què m'has dit? Al meu pare que vas! Et fotrà al carrer d'una puntada de peu!- Ràpidament em giro a mirar-lo, amb pànic, què acaba de dir?! Ni parlar-ne!, no deixaré que un nen malcriat m'arruïni l'única feina que he tingut fins ara.

—Vinga, Robin, no siguis infantil, fas molta pena- diu una veu masculina que em posa els cabells de punta.

Al costat del mocós, que pel que sembla es diu Robin, apareix un fae, deu tenir un o dos anys més que jo. És un noi alt, molt alt... crec que amb prou feines li arribo a les espatlles. Té els cabells negres i els ulls daurats com l'alba. Porta una túnica negra de coll alt, ajustada. Hi ha un braç cobert per una màniga llarga, mentre que l'altre està totalment exposat als meus ulls. També porta pantalons negres amb moltes butxaques per portar dagues i espases. Les espatlles amples, els braços fornits, deu entrenar moltíssim…

—M'ha dit mocós!- diu en Robin, però no li estic prestant atenció, encara estic mirant com una ximpleta el fae que hi ha al seu costat.

—I tu li has dit fastigosa, crec que esteu en pau, no?- quan em mira de reüll, m'adono de com n'estic quedant de malament, així que ràpidament recupero la compostura.

—E-És clar! -tartamudejo, que estic acceptant?, no en tinc ni idea, els seus ulls m'han hipnotitzat del tot. En Robin esbufega.

—Ets un aixafaguitarras, Kaiden- rondina en Robin abans d’anar-se'n.

Kaiden

Així que es diu Kaiden... que secrets amagues darrere d'aquesta expressió estoica, estimat Kaiden?

—Sento les molèsties, el meu germà és... peculiar- diu. Jo agito una mà i ric.

—No passa res, Suposo que provoco aquesta reacció de disgust a la gent- responc, traient-li importància a l'assumpte. Quan somriu, em fixo que té un clotet a la banda esquerra de la galta, gairebé em desmaio. D'on ha sortit aquest home! És l'home dels meus somnis?

—Doncs a la meva mare li has caigut molt bé…- davant aquest comentari, se m'omplen els ulls d'esperança —Tot i que hauries d'anar amb compte amb el meu pare- afegeix.

—Perquè? - aixeco una cella

—Tu… No preguntis, però vigila, no li agraden gens els humans…- respon. Assenteixo. Just en aquell moment, es dona la volta per marxar, però jo no puc deixar-lo marxar, encara no.

Pensa Millie, pensa!

—Eh… Hauries d'anar a la botiga de "L'espina de fada"!- dic finalment. Ell es para en sec, em suen les mans i el cor em va a mil pulsacions per hora.

—Disculpa?- pregunta, confós. Respiro profundament.

—He vist que portés dagues, jo conec un lloc que venen dagues de molt bona qualitat, es diu “L’Espina de fada”, está als barris pobres, on probablement mai no has estat, però... són molt bones dagues, i molt barates- dic finalment. Sorprenentment, ell em somriu.

—Ja conec aquesta botiga, de fet, vaig molt als barris pobres- riu una mica i es creua de braços. Per descomptat, ja he ficat la pota.

—Ostres… Perdona! soc una mica bocamolla- dic ràpidament, ell nega amb el cap i encara somriu

—No passa res -respon —Llavors…tu també utilitzes dagues?- pregunta i dona un pas endavant. Assenteixo

—Sí, solia tenir-ne moltes, però les vaig haver de vendre per poder comprar menjar…- faig una pausa —Em sento exposada sense elles- afegeixo. El seu somriure es torna comprensiu, i això el fa més atractiu. És llavors quan treu una daga del seu cinturó i me l'ofereix.

—Té, ja no la utilitzo, però tu li donaràs més ús- davant aquest acte, em quedo paralitzada.

—Q-què?, no… no puc acceptar-ho, ni tan sols em coneixes - nego amb el cap, però ell no sembla rendir-se i acosta la daga.

—Agafa-la, és com un regal de benvinguda, a més, tinc una habitació plena de dagues com aquesta… - fa una pausa — I força més armes -murmura. No puc evitar somriure, dubto una mica, però… Finalment l’agafo.

—No sé que dir…-

—No fa falta que diguis res, si en vols més, normalment estic al pati d'entrenament a partir de les deu del vespre, te'n donaré una altra si em guanyes a un duel- em pica l'ullet, jo li torno el somriure i li segueixo el joc.

—Doncs llavors regala-me-la directament, perquè et guanyaré segur- responc, per la seva expressió, crec que li ha fet gràcia.

—Això ja ho veurem- somriu i finalment es gira per anar-se'n —Espero veure't demà a les deu al pati d'entrenament!- crida per sobre de l'espatlla.

—Ho intentaré!- crido de tornada. El somriure m'arriba d'orella a orella. El mànec de la daga continua calent per haver estat a les seves mans.

Mentre em poso l'uniforme, no puc parar de pensar en tot el que ha passat, és la primera vegada que, no només un, sinó dos faes no em jutgen per ser mig humana. Tinc el presentiment que per fi les coses em sortiran bé, penso agafar-me a aquesta feina amb ungles i dents.

Però no crec que em costi molt, vull dir…

Què podria sortir malament?