Nina
El que la Millie no sabia era que jo vaig demanar un paquet el mateix dia que vam fer l’entrevista, suposo que va veure al repartidor portant-lo i va pensar que era el cuiner.
- Millie, vas veure a algú el dia de la entrevista? A lo millor podem trobar alguna pista de qui ha pogut matar al meu marit.
- Sí.... vaig veure a una persona.... no sé qui era perquè es tapava la cara amb una dessuadora negra però suposo que era un home, per la forma del cos.
- Portava algun paquet, utensili o alguna cosa a les mans?
- Portava un paquet de ganivets, perquè ho preguntes, qui creus que era?
- No ho sé però ara tenim més pistes per esbrinar l’assassí.
Ara que sabia el que havia vist la Millie, podia posar les pistes de part meva, efectivament, vaig ser jo, jo vaig matar al meu marit. Segurament us preguntareu perquè, doncs perque ell i la Millie ja es coneixien, però potser ella no ho recordava, ells van estar junts i jo els vaig veure el mateix dia que ens anàvem a casar, sí, ella era “l’altra”, les banyes, però el pitjor era que ella va fer que ell estigués apunt d’anar a la presó, ja que el va acusar de robatori quan realment va ser ella qui va robar, i tot i que haguessin passat uns anys, segueixo amb el remordiment dins.
Després d’estar unes hores parlant i buscant pistes, vam tornar a casa, la Millie va anar a la cuina per fer el dinar per als nens i jo vaig anar a la meva habitació per a guardar totes les pistes falses que havia deixat aquest matí i utilitzar-les si les tornava a necessitar. Les vaig guardar en una caixa forta que tenia amagada al fons de l’armari en un petit espai on havia una porta amagada a la paret vaig fer-a posar el dia que ens vam mudar a apagades del meu marit així ell no se'n donava compte ja que portava anys pensant tot el que anava a fer per a que sortís a la perfecció però em donava por que els meus fills es quedessin sols si fallava ja que no tenien a ningú més a part dels seus pares però em vaig adonar de que jo tenia uns tiets que vivien a 15 minuts de casa i ens estem acostumant a quedar amb ells i tinguem una relació forta.
Poc després van arribar els nens, vaig poder veure que tenien gana ja que van anar corrent cap al menjador, la Millie va cuinar un plat de macarrons amb tomata per als nens i per mi salmó. De repent en Paul, el fill petit, pregunta:
- Mare, on està el pare, no l’he vist des d’ahir per la nit.- ho deia amb curiositat, peró la Millie i jo ens vam quedar congelades, el vaig mirar i fingint tranquilitat vaig intentar posar una excusa.
- El pare s’ha anat de viatge per treball, sé que és una cosa nova, a mi no em va dir res però he vist una nota avui al matí, ha marxat avui per la matinada.
- Puc veure la nota?- va dir el gran amb emoció.
- Ho sento, crec que la he tirat sense voler amb els plàstics de l’esmorzar- vaig dir fent com si busqués a les butxaques.
Per sort no van tornar a dir res més sobre el paper en el que quedava de dinar, en canvi, es van centrar en interrogar a la Millie sobre els seus treballs, les seves preferències i sobre la seva vida en general. Després van tornar a l’escola i fins les 19h no van tornar a casa ja que tenien extraescolars de piano, el que quedava de dia el vam fer com de normal, al tornar vam anar a visitar als tiets, van fer els deures, vam sopar, mirar una pel·lícula i vam anar a dormir.
Les dos setmanes també les vam fer com faríem normalment, però el dissabte de la tercera jo ja sabia que succeiria una cosa tràgica, moriria la Millie, exactament per la seva al·lèrgia als fongs. Tot aquell dia va ser normal, però al caldo de la sopa que va preparar la Millie feia una setmana però just aquell matí vaig posar-hi bolets en pols per a que no se’n adonés i en mengés.
Durant tot el sopar jo vaig estar centrada en la Millie per veure si reaccionava.
- Millie, la sopa té un regust a bolet, en vas posar?- vaig dir intentant fer que reacciones d'alguna manera
- No, però potser en Paul en va posar sense voler quan m’estava ajudant, per sort vaig fer un plat a part per mi, sinó hagués pogut anar a l’hospital.- ho va dir tant calmada que semblava que els nens no l’haguessin escoltat ja que normalment quan escolten la paraula “hospital” s’espanten.
Millie
Per sort no va passar res més desde que va morir el Sr Winchester i l’idea de la Nina al dir-li'ls als seus fills que ell estava de viatge era brillant ja que no van preguntar res més. Però al cap de tres setmanes des de que el Sr Winchester va morir notava com un perill dins de la casa, primer, vaig començar a veure aquella dessuadora a la sala d’estar però que jo sàpigues no hi havia ningú més a part de la Nina i jo en aquell moment, el dissabte vaig veure un ganivet molt semblant al que hi havia a la cuina el dia de l’assassinat i el diumenge la sopa portava bolets, un del tipus d’aliments als que soc al·lèrgica, podia haver set el Paul sense voler, no crec que hagués set només una coincidència.
Després de sopar, la Nina va anar cap a la seva habitació perquè deia que es trobava malament i jo vaig ajudar als nens a que en rentessin les dent i es preparessin les motxilles per al dia següent, al acabar els li vaig contar un conte ja que no volien veure cap pel·lícula i després es van acabar dormint.
Al baixar, tot estava a les fosques, vaig intentar obrir la llum però no podia, no funcionava, vaig sentir un passos que s’apropaven poc a poc cap a mi així que hem vaig girar ràpidament per a veure qui era però no vaig veure a ningú ja que abans de poder veure res, aquella persona em va tapar la cara amb una bossa o un sac, no sé exactament el que era. Per un moment vaig perdre la consciència ja que em vaig despertar lligada a una cadira, en una sala que no havia vist mai però sabia que era a la mansió ja que es podia escoltar el soroll blanc de l’habitació del nens. Vaig buscar per tota l’habitació una porta o una sortida per poder escapar però no va ser així, l’únic que vaig veure van ser uns talons blancs portats per una dona, aquesta dona era la Nina!
- Deixa de buscar una sortida, no en trobaràs- va dir seria
- Però perquè estàs fent això?- vaig dir cridant- Sisplau deslliga’m, després te’n penediràs.
- Com saps que me'n penediré? I si tinc raó de fer això?- va dir enfadada.
-Com pots tindre raó? Estàs boja!- en aquests moments ja m’estava desesperant, necessitava sortir d’allà abans de que la Nina em fes mal.
-Deixa de parlar, estic pensant com començar a fer-te mal- va dir mentre agafava un ganivet de carnisser, espero que no ho utilitzi amb mi.
La Nina poc a poc s’apropava cap a mi mirant que no em mogués, quan estava més a prop vaig fer força per a caure al terra i donar-li una patada a la panxa i fer que quan reaccionés soltes el ganivet, i això va passar, el ganivet va caure a terra i la Nina es queixava, crec que li havia clavat el taló a la panxa perquè va començar a sortir-li sang, jo vaig aprofitar aquell moment per a agafar el ganivet i intentar tallar la corda.Vaig sortir corrent el més ràpid possible d’aquella casa per no tornar-hi mai més , vaig agafar un taxi i hem vaig dirigir a la comissaria. Els hi vaig explicar tots els fets que m’havien passat els últims mesos i al cap de menys d’una hora la Nina va ser detinguda i condemnada a cadena perpètua.