—Quina experiència tens, de cara al món laboral?



Sincerament, no sabia què respondre, ja que vaig treballar fa tres anys al món de l'hostaleria, però em van fer fora en saber els antecedents penals que vaig tenir quan era més joveneta.



—Mm... vaig treballar en un restaurant d'aquí el poble, el Casa Roure, no és gaire conegut, però li asseguro que fan unes paelles de deu —vaig dir, nerviosa.



—Perfecte, senyora Smith, demà ja pots començar, vine a les cinc per instal·lar-te a la teva habitació.



Estava una mica estranyada, ja que em va sorprendre la rapidesa amb què em van contractar, però sense pensar-ho dues vegades, vaig sortir tot el ràpid possible de la casa dels Winchester, abans que la Nina es penedís de la seva decisió. Però, tan sols sortir de l'habitació principal em vaig trobar un noi, que es tapava amb una dessuadora i portava un paquet de ganivets a la mà.



***



Em vaig aixecar molt emocionada, ja que, tot i que fossin les quatre de la matinada, no podia esperar a començar un treball nou, sobretot des de l’últim en què em van fer fora pels meus antecedents penals. Preparant la maleta vaig fer una llista interna:



Sabates.



Roba còmoda i d’altra més formal.



Roba interior.



Un necesser.



I altres coses que trobava per l’habitació i sabia que trobaria a faltar o que necessitaria.



En acabar, vaig agafar la meva bossa de mà i vaig demanar un taxi, ja que temps enrere m’havien retirat el carnet de conduir per una injustícia amb un vianant. De camí hi havia una hora i mitja. Vaig escoltar música i jugar al Block Blast per passar l’estona. En arribar, la casa semblava més gran i fosca que el dia d’abans, suposo que era per la negror d’aquelles hores.



Només passar la porta del jardí vaig sentir una olor molt forta i, sobretot, desagradable. No sabia d’on provenia, la devia fer alguna planta d’aquell immens jardí que no havia sobreviscut als forts temporals de la setmana passada. Em vaig adonar que la porta de la casa estava mig oberta, cosa que em va semblar estranya, ja que no entenia qui voldria venir a la casa dels Winchester a les cinc de la matinada.



Només entrar vaig veure un rastre de sang per tot el terra que anava dirigit cap a la sala principal on unes hores abans m'havien entrevistat. Atemorida, em vaig dirigir cap a la sala principal i vaig quedar-me gèlida amb el que vaig veure. Paralitzada, em va caure la maleta a terra i vaig marxar el més ràpid possible d’aquella casa per no tornar-hi mai més.



De sobte, vaig veure que la porta principal per la qual havia entrat i sense cap mena de dubtes havia deixat oberta, era tancada. Vaig mirar a terra. Hi havia el cos d’un home mort que no sabia qui era. Vaig suposar que devia ser algun familiar o el senyor Winchester. Sens dubte, l'assassí d’aquell pobre home era amb mi, en aquella casa, i jo atemorida i tremolant de la por, ja no sabia què fer.



Al cap d’uns cinc minuts, em va venir una imatge terrorífica al cap. I si l'assassí era el noi que vaig veure ahir amb els ganivets? No, no podia ser, mai s'hauria presentat a plena llum del dia a la casa de qui volia matar, devia ser la meva imaginació jutjant sense saber res, sentia que m’estava tornant boja.



Poc després, em va espantar un crit. Era molt agut, així que vaig suposar que era el d'una dona. A la paret vaig veure l'ombra de la senyora Winchester que venia corrent, suposo que va reaccionar igual que jo. Aterrida, em va dir:



—Hola, Millie, tu també ho has vist, has vist a algú? —quasi no respirava—. Per què li havia de passar a ell? No havia fet mai res a ningú.



—Tranquil·la, senyora Winchester, queda't amb ell, trucaré a la policia.



En anar a buscar el telèfon els llums es van apagar, va ser quan vaig pensar: l’assassí és aquí.