El sol es comença a amagar rere les teulades del poble, tenyint-les de taronja. Una lleugera brisa el fa estremir. Fa poc que havien començat les vacances i, encara que durant el dia la calor era insuportable, a les nits refrescava. Estava molt nerviós. Tenia el pressentiment que avui tot canviaria, que avui era el dia que per fi aconseguiria el que havia desitjat durant els últims dos anys. Ser l’home de la seva vida, com es va prometre aquella primera classe de batxillerat. Semblava que hagués passat una eternitat des d'allò, del dia en què es va enamorar a primera vista. I també el dia en què va descobrir que ella ja estava ocupada, que el seu cor bombejava per un altre. Li va caure l’ànima als peus, però va decidir que no es rendiria, que esperaria fins que ella s'adonés de la seva presència.

I això no va tardar gaire a passar. Una setmana després que hagués començat el curs els van posar junts en un projecte de mates, on ell va comprovar que el seu instint tenia raó, que ella era la dona dels seus somnis. Des d’aquella setmana es van fer inseparables, passant tot el temps que podien junts. I encara que ell estava molt feliç sabia que ella només el veia com un amic, ja que estava completament enamorada d’en Rubèn, el seu xicot, amb qui portava ja tres anys junts. Això no va fer rendir en Lluc, al contrari, el va inspirar a lluitar més per ella, encara que sempre respectant les seves barreres i les seves negatives. Després del primer any tothom sabia que ell estava perdudament enamorat de la Núria, però que no era correspost. Ella li va deixar clar que no estava disponible i ell sempre li deia que no li importava, que l’esperaria i mentrestant se satisfaria amb la seva amistat. En aquells anys hi va haver moltes noies que lluitaven per l’atenció del jove, ja que era un noi increïblement atractiu, però en Lluc es va mantenir fidel a la seva posició, encara que la noia que el tenia captivat mai va donar cap senyal de sentir res per ell ni de tenir intenció de tallar amb en Rubèn. Fins aquell dia.

Va albirar la seva cabellera, il·luminada pel sol ponent. Es va aixecar ràpidament, apropant-se a on ella estava grimpant per poder arribar al teulat. Sabia perfectament que no necessitava la seva ajuda, ella era la que li havia ensenyat com arribar a aquella bonica teulada, que s’havia convertit en el seu lloc secret, ja que només s’hi podia accedir des de la finestra de l’habitació de la Núria o saltant de teulada en teulada, que era com havia arribat ell, perquè casa seva es trobava només a 5 teulades de distància. Era perillós, qualsevol que els veiés diria que estaven bojos, però això era el que els hi donava aquella privacitat i serenitat que feia que fos el lloc favorit dels dos. A sobre tots dos practicaven escalada d’extraescolars al pavelló del poble i tenien molta pràctica. Es creien invencibles, els semblava que el final de la seva vida estava molt lluny, no a una relliscada, un peu mal col·locat o una mà mal agafada. Aquell era el seu lloc secret, el seu racó preferit en el món sencer, un que no volien que descobrís ningú més. Fins i tot es van inventar un codi que deien quan volien quedar allà per si algú els escoltava o els revisava el mòbil no sabessin on era. Sempre que un deia de quedar i l’altre li contestava: “No puc, avui tinc marató de pel·lis.” volia dir que es veien allà. Es va somriure a si mateix per com n'era d'estúpida l’excusa que havien pactat el primer cop que van estar junts en aquella teulada i va continuar apropant-se a on la Núria sortia per la finestra, per si de cas el necessitava. En arribar a dalt de tot el va mirar i quan els seus ulls es van creuar se li va parar la respiració, igual que passava cada cop que es creuava la seva mirada amb la d’ella. Però aquest cop va ser diferent. Quan va rebre el missatge en el qual li deia si podien parlar no s’ho va pensar dos cops i va sortir per la finestra de la seva habitació, sense ni tan sols avisar a la seva mare, ja que havia quedat amb la Maria per sopar i no tornaria fins ben entrada la matinada. Fins i tot s’havia deixat la tele encesa amb les presses i després d’enviar-li un text on li deia a la Núria el seu missatge secret per confirmar la quedada va deixar el mòbil carregant i es va espavilar a preparar-se. Va avançar sobre les teulades ràpidament i es va asseure a la de casa la Núria, nerviós com una mala cosa. Feia tres dies que no en sabia res d’ella. Des que ho havia deixat amb en Rubèn. Va ser la Mia, una bona amiga de la Núria i la xicota d’en Martí, qui li va donar la notícia, ja que la Núria estava una mica tocada i, segons la Mia, s’havia tancat en si mateixa. Li van donar ganes d'anar-li a trencar la cara a en Rubèn per haver-li fet mal a la seva preciosa Núria. No entenia com va ser capaç de ser-li infidel, no li cabia al cap la possibilitat de fer-li això a una noia com ella. En saber el que havia passat va intentar evitar emocionar-se, però no va poder. Per fi havia arribat el moment que tant havia esperat. Per fi la Núria estava lliure. La possibilitat que fos seva li va omplir tots els pensaments durant els tres dies en els quals no vas saber res d’ella. I quan li havia arribat aquell missatge 20 minuts abans es va sentir el cor a la gola. I ara per fi la tenia al davant, però aquell escenari no era el que ell s’havia imaginat.

Ell la veia somrient dolçament, dient-li que ho sentia molt per haver tardat tant, però que ara veia clarament que ell era tot el que necessitava a la vida, que ningú l’estimava tant. En canvi, la imatge que el va rebre era d’una Núria feta pols, no li veia aquell somriure que el feia parar boig enlloc i aquells ulls, els seus preciosos ulls blaus, estaven buits. Enlloc es trobava aquella mirada plena de tendresa amb la qual el mirava. Aquella no era la Núria que ell coneixia, la que estava plena d’energia, que reia tan fort que girava caps sempre que ho feia, que posava la seva ànima en cada regal que feia, que plorava a quasi totes les pel·lícules que veia, tot i saber que eren només guions. D’aquella noia només en quedava una ombra i va sentir que una part d’ell moria en veure-la en aquell estat. No sabia per què, però tenia un molt mal pressentiment. Les paraules de la Núria el van desconcertar.

“On tens el mòbil?” li va dir, amb una veu que li semblava distorsionada, sense la vitalitat que hi solia sentir.

“Emm... Està a casa, carregant” va contestar, sense entendre res, “Núria, que estàs bé?”

Ella va ignorar la seva pregunta, “Sap algú que has vingut?”

“No, no li he dit res a ningú. Núria es pot saber què passa? A què venen aquestes preguntes?” Li va dir en Lluc, amb el sentiment de neguit incrementant-li a cada segon que passava.

“Vols saber què passa? Eh, ho vols saber? Doncs que no puc més collons, m’estic morint per dintre. Fa els últims dies que intento lluitar, però no puc, el món m’acaba d’implosionar i no em veig amb energia de recollir els trossos. Li he escrit cartes a tots, però no em veia capaç de marxar sense acomiadar-me de tu” Li crida, arrancant-me el cor d’una estrebada.

“Núria, si us plau, sé que ara estàs dolguda, però ho podem solucionar, tens un pares que t’estimen moltíssim, una germana que et té en un pedestal i a la Gal·la i la Mia. I em tens a mi. Núria em tens a mi. Si us plau, donem l’oportunitat d’ajudar-te, ho podem arreglar.” Li suplica, veient com s’apropa al buit darrere la seva esquena. Es queda molt quiet, amb por que un pas més la pugui espantar.

“No Lluc, no ho podem arreglar.” Nega amb el cap tristament.

“Sí que pode...”

“Lluc, para.” El talla, amb llàgrimes acumulant-se-li als ulls. “Ho sento molt. Si tot hagués estat diferent potser ho podríem haver solucionat, però no ha estat així. Sento que la vida se m’escapa entre els dits i no tinc força per retenir-la. Si us plau, cuida a la meva família, sé que això els matarà, però espero que ho entenguin. Sobretot a la Laura. No deixis que això la distregui dels estudis. Té un futur brillant, no em podria perdonar destrossar-lo. Sé que no és just que et demani tot això, però ets a l’únic amb qui confio prou.”

“Núria prou, m’estàs espantant. No has de fer això, et puc ajudar a sanar, amb el que necessitis. Això li passa a molta gent i tiren endavant, no has de per què recórrer a aix...”

“Lluc, estic embarassada.”

Les seves paraules el gelen. Li senten com una bufetada i s’aparta uns passos. No pot evitar el dolor i el rebuig de la seva mirada. Ell se l’estimava i ella, ella... Com havia pogut fer-li això? Els ulls de la Núria li recorren la cara, demanant-li perdó sense paraules.

“Em sap greu haver-te de dir això, sé que et deu destrossar, però és l’única manera en la qual entendràs com estic de desesperada. No puc continuar amb la meva vida després d’això. Sé que és la ruta d’una dèbil, però em sento com si m’estigués ofegant, morta en vida. Ho sento moltíssim per fer-te venir i presenciar això. Tant de bo lo nostre hagués acabat diferent, però no ha pogut ser. Torna a casa. Ningú sabrà que has estat aquí, no et podran haver rastrejat el mòbil fins aquí i jo no li he dit a ningú que series aquí. Si us plau, cuida la gent que estimo. Ho sento moltíssim Lluc. Espero que puguis sanar.” Li diu amb llàgrimes rodant-li per les galtes i, abans que en Lluc se n’adoni, ella s’està deixant caure.

Intenta agafar-la, però és massa lluny. Les paraules li moren a la gola i tot està massa silenciós mentre ella cau i cau. Ell ja sap, abans de veure com el seu cos s'esclafa contra l'asfalt, que no sobreviurà la caiguda. La Núria, la seva preciosa Núria, ja no hi és. No tornarà a veure aquells ulls blaus, a sentir aquell riure, a fregar la seva pell. El soroll sord del cos impactant el terra trenca aquell adorat silenci, que ara detesta. Sap que mirar és el pitjor que pot fer, que tindrà malsons sempre més d’aquella imatge, però no ho pot evitar. Allà baix, cinc plantes més enllà pot veure els seus preciosos cabells i tot sembla normal, fins que una sang densa i liquida la comença a envoltar. En aquell moment ell es trenca, caient de genolls. Desitjaria poder culpar en Rubèn, però ell mateix és l’únic al qual pot culpar. Per no agafar-la. Per haver-se apartat en descobrir que estava embarassada. Per no adonar-se'n abans. Per no lluitar més. Només n’hi ha un de culpable. I és ell. Sent com si el seu cos no fos el seu mentre s’aixeca lentament. I fa l’últim que li ha demanat la Núria. Torna a casa seva abans que el vegi ningú, amb la imatge del seu cos xafat a terra clavada al cor, que sent com si se li dessagnés lentament. La promesa que es va fer el dia que la va conèixer es repeteix en bucle en la seva ment mentre corre, amb les llàgrimes no vessades enterbolint-li la vista. En comptes de ser l’home de la seva vida ha estat el de la seva mort.