La cama li bota nerviosament amunt i avall. Mira a la paret que té davant per intentar silenciar les veus que li diuen que surti corrents, que no hauria de ser allà, que no està llest. Per què ja sap exactament què es trobarà quan el vinguin a buscar, només que prefereix viure en la negació.



Porta evitant la comissaria des d’ahir al migdia, quan els policies que van entrar a casa seva li van dir que el necessitaven per a una identificació, ja que intuïen qui era la víctima que s’havien trobat gràcies al fet que un dels policies que l’havia trobat era amic de la morta i, tot i l’aspecte destrossat en el qual estava, l’havia semblat reconèixer-la. Després de fer una mica d’investigació havien descobert que el millor candidat per confirmar del tot la identificació de la noia era ell, i per això estaven allà. El van informar que els resultats de la prova per confirmar la identitat del cos fent servir l’ADN tardaria massa a arribar, tenint en compte l’estat en el qual es trobava el cadàver, i que ho sentien, però la seva col·laboració era l’última opció que els quedava. Li havien dit que li deixaven tres dies perquè se sentís preparat, però que hi anés com més aviat millor. I allà es trobava, a la sala d’espera de la petita comissaria del seu poble. Ell no hauria de ser allà, no després de tot el que havia passat. Sentia que el món rodava molt a poc a poc, i ho vivia tot de manera augmentada. El suau brunzit de l’aire condicionat li resultava eixordador, la calor xafogosa que feia al carrer l’afogava, la simpatia en les mirades dels altres el cremava viu, per què no se la mereixia. Ho hauria d’haver evitat, ho podria haver evitat. Ell no hauria de ser allà.



Un lleu cruixit el fa aixecar la vista de la paret i enfocar-la a la cara de la dona que ara té davant, suposa que d’uns 40 i tants. L’empatia li suavitza les faccions i un lleu somriure trist li corba la boca. L’únic senyal que delata la seva edat són les lleus arrugues que se li formen al voltant dels ulls quan somriu. Té una cara agradable, rodoneta i de galtes rosades. En qualsevol altra situació li hauria tornat el somriure. Però en aquesta no. Detesta l’afligida comprensió que li brilla a la mirada. Ella no l’entén i mai ho farà. Ningú ho farà. La falta de somriure del noi no desanima a la dona, que s’apropa un pas més al xic.



- “Hola, Lluc, soc la Clara,” comença la dona, mostrant la plaqueta que porta sobre el pit dret on es llegeix clarament el seu nom, ressaltat amb negreta. “Em sap greu que hagis de ser tu el que ha de fer la identificació, però, com ja et van comentar ahir, els pares de la Núria s’han negat a fer-ho, no es veuen capaços de veure-la en aquest estat. A part d’ells tots els seus familiars viuen fora del país i, segons el que ens van comentar ells mateixos tu eres amb qui passava més temps. Entenc si necessites un moment més per pensar-hi, si vols sortir a prendre l’aire una estona abans d’entr...”

- “Ja soc aquí, oi? Ara no em tiraré endarrere.” L’interromp el noi, amb més brusquedat de la intencionada, però no pot suportar un segon més del to amoïnat que utilitza la Clara. Es renya mentalment per les seves paraules, ella no en té cap culpa de tot el que ha passat, del fet que ell estigui tan exaltat, del que li ha passat a la Núria. Només n’hi ha un, de culpable. “Perdoni, no volia ser tan desagradable, és que últimament estic que salto a la mínima,” es corregeix en Lluc amb un intent patètic de somriure penedit, que sembla més que res una ganyota d’incomoditat.



El somriure càlid torna a la boca de la Clara i li lleva importància al rampell del jove amb un moviment de les mans.



- “No et preocupis, és normal que últimament estiguis amb els nervis a flor de pell amb tot el que t’ha passat. » Diu la Clara, una frase que segur que, treballant on treballa, deu haver repetit milers de cops. “Doncs si estàs cent per cent segur de què estàs llest, acompanyem si us plau.”

En Lluc s’aixeca i segueix la figura baixeta de la dona. Els policies passen pel seu costat sense ni adonar-se de la seva presència, massa enfeinats corrent passadís amunt i avall. Sent trossos d’una conversa que manté una dona de cabells negres despentinats, com si s’hagués passat la mà entre els flocs histèricament, i uns ulls blaus molt intensos, ara envermellits i plens de llàgrimes no vessades. L’home alt vestit amb un uniforme de policia al seu davant la mira amb posat seriós i apesarat.



“... els heu de trobar, això no pot quedar així.” Diu la dona, intentant reprimir els sanglots en la seva veu.



“Ja li hem dit senyora, estem intentant fer tot el que podem per trobar els assassins del seu marit.” Diu el policia, sense adonar-se que les seves paraules fan encongir lleugerament a la dona del seu davant.



En Lluc aparta la mirada dels dos i segueix continua caminant ràpidament, donant-li més privacitat a la dona per poder expressar el seu dol. No pot evitar sentir un calfred en sentir-la cridar que tots plegats són uns inútils per no estar fent tot el que està a les seves mans per empresonar als culpables de la mort del seu marit, sense poder evitar els laments plens d’agonia se li escapen dels llavis.



Una porta automàtica es tanca al seu darrere, esmorteint els gemecs desoladors de la dona. Ell ni s’havia adonat que haguessin travessat cap porta. L’aire allà és més fred. Per molt que els ambientadors de menta l’intenten camuflar, una olor putrefacta es continua percebent, amenaçant de remoure els estómacs dels més sensibles. Múltiples tubs i microscopis omplen l’espai i persones amb bates, guants, ulleres de protecció, mascaretes i gorros de quiròfan passen pel seu voltant. En girar-se cap a la Clara s’adona que ella mateixa s’està posant la indumentària necessària mentre li assenyala amb el cap la bata penjada a la seva dreta i la resta de material sobre la taula.



Ell s’apropa i agafa la bata. Es comença a preparar, tot mirant al seu voltant, a la gent coberta de dalt a baix que xerra amb paraules massa tècniques perquè ell les entengui, apunta coses en llibretes, inspecciona tubs varis plens del que sembla saliva. Recorda el perquè ell està allà i aparta la mirada de tots els que té al voltant per fixar-la en les diferents portes del passadís. De cop s’obre la que té a la dreta i a dins pot veure diversos cadàvers en lliteres, tots ells tapats amb llençols. Una dona està extraient sang d’un dels cossos mentre li indica a la noia més jove al seu costat que l’analitzi per veure si hi ha substàncies estranyes. Ella surt ràpidament per la porta i la tanca darrere seu, dirigint-se cap a una màquina on col·loca el petit flascó. En Lluc torna a mirar a les múltiples portes del passadís, pensant en qui hi deu haver rere cada una. Com han mort. Si li van dedicar a algú el seu últim alè. Si en alguna d’elles es troba el marit de la dona que parlava amb el policia. En quina d’elles deu estar la Núria.



Suposa que ara ho descobrirà.



La Clara el mira amb empatia i li torna a demanar si necessita un moment per respirar. Ell li indica que no amb el cap i la segueix pel passadís. Les portes estan nombrades i són d’un color blau fosc, cap d’elles amb finestres. Cada pas li pesa. El cap donant-li voltes. Se’n penedeix d’haver-hi anat, tot i que no tenia opció. Ell no hauria de ser allà. Però ara ja és tard.



La Clara està obrint la porta i des del llindar de la porta pot veure un cos tapat amb llençol, tot menys un rostre. O el que queda d’ell.



Allà està la Núria, la seva preciosa Núria. El seu cabell marró xocolata fosa està estès sobre la llitera, tan brillant com el recordava. Però això és l'únic que es manté igual. La seva pell clara i normalment enrojolada a les galtes està pàl·lida, drenada completament de vida. La seva boca carnosa, la que solia formar aquell preciós somriure que ell adorava amb tota la seva ànima, ara pràcticament irreconeixible. Ara només es pot imaginar la lluïssor que li il·lumina la mirada cada cop que reia, ja que aquells ulls blaus on es perdia sempre que el miraven ara estan tancats fermament, esquitxats de sang i amb les parpelles subtilment blavoses. I el seu nas, el seu nas de botó, amb aquella forma de tobogan perfecta... ara completament xafat i en un angle anormal. De la Núria només en queda una cara destrossada per culpa d’un fort impacte. I amagat sota el llençol un cos fred, del qual l'estat en què deu haver quedat no es vol ni imaginar. El que donaria per tornar al dia que es van conèixer. Tornar-la a tenir sencera. Evitar aquella mort. I tot per culpa d’ell.