Arribava tard a classe, i això que era el primer dia després de vacances i el seu primer any de batxillerat. Va agafar la maleta de la cadira i se la va penjar de qualsevol manera. Es va emportar la poma de sobre el marbre per poder menjar-se-la de camí. Va cridar-li adeu a la seva mare des de la porta d’entrada i sense esperar resposta la va tancar darrere seu. Va fer-li una queixalada a la poma i va acomiadar-se de la seva veïna, la Rosers, amb la mà. Va baixar corrent el pendent que conduïa al centre del poble, a la bonica plaça d’arcades. Pel camí va anar saludant a tothom amb qui es trobava. No era un poble gaire poblat, no passaven dels 3.000 habitants, cosa que feia que molts es coneguessin entre ells. Tot i no ser un poble molt gran tenien una molt bona escola, que cursava des d’infantil fins a batxillerat. Cap allà era on es dirigia ara. Va passar corrent pel costat de la fleca d’en Ferran i l'olor de pa acabat de fornejar el va fer salivejar. Va seguir pel carrer de la peixateria, on la Maria, la mare del seu millor amic, el va reprendre amb la mirada.



“Lluc, que ja són les vuit i cinc, fas tard. En Martí fa quinze minuts que ha sortit de casa.” Li diu, renyant-lo com si fos la seva pròpia mare.



Sincerament, quasi ho era de tant temps que es passava a casa seva. Ell i en Martí havien estat amics des que van començar tercer de primària, quan ell es va mudar de la ciutat fins a aquest poblet. La raó va ser que els seus pares s’havien divorciat i la seva mare volia refer la seva vida lluny del seu exmarit, a qui en Lluc ja quasi mai veia, tot i ser el seu pare. Recorda perfectament que els van asseure junts, ja que en Martí era un nen sensat i responsable i volien que fos un bon exemple per en Lluc, que era un bala perduda. I encara que al principi els va costar acostumar-se l’un a l’altre van acabar sent inseparables. Quan un dels dos faltava li demanaven a l’altre on era. Si una persona li queia malament a un, a l’altre tampoc li queia bé. Fins i tot les seves mares s’havien fet molt amigues gràcies a la seva unió.



“Maria, que no saps que el que és bo es fa esperar?” Li contesta, picant-li l’ullet. Ella sacseja el cap exasperadament, encara que en Lluc aconsegueix captar el somriure que ella intenta amagar.



“Va, corre, que si t’espaviles només arribaràs cinc minuts tard.” Contesta ella, ja concentrada en el repartidor que li porta el peix fresc de la costa.



I dit i fet, a les 08:10 entra per la porta del seu institut. El passadís ja és buit, tothom a la classe que els hi toca. Per sort la que li toca a ell està a la dreta, només dues portes més enllà. Es recol·loca la maleta, que en córrer li ha anat relliscant de les espatlles i agafa el pom de la porta. Quan entra tothom està assegut en taules de dos i en Martí li està gesticulant amb la mà que s’apropi on ell està assegut, amb una cadira lliure al seu costat. Evidentment, tal com s'esperava venint del seu aplicat millor amic, ell lloc que ha escollit és a primera fila, just davant la pissarra. S’afanya a arribar-hi, esperant que la seva professora d’anglès no hagi percebut que arriba deu minuts tard, quan s'adona que no hi és. Que estrany, a la seva escola són molt estrictes amb la puntualitat.



“Es veu que hi ha algú nou, per això no ha vingut encara la profe. Has estat de sort.” Li diu en Martí, com si li hagués llegit el pensament.



Encara que aquella escola fos bona no era gens comú que hi anés gent nova. L’última persona que s’havia mudat aquí va ser a segon de l’ESO, del qual ja feia tres anys. Encara recorda quan va arribar, com tothom se li va llençar a sobre. En Lluc va ser afortunat, ja que era més petit i no li van donar tanta importància quan ell va arribar.



“Uf, no sap el que li ve a sobre.” Li va contestar, deixant caure la maleta amb un cop sord. Va obrir la cremallera, buscant l’estoig.



“La veritat és que em sap greu, pobre noi o noia.” Diu en Martí, traient el workbook.



En Lluc l’està a punt de contestar quan tothom calla de cop, deixant les converses sobre com ha anat l’estiu inacabades. En Lluc gira el cap en direcció a la porta, on espera veure què, o més ben dit qui, ha provocat el silenci sepulcral de la classe. I es queda amb la boca oberta.



Una noia està parada a l’entrada de la porta, amb el director i la professora al seu costat. Els seus ulls no poden desviar la mirada d’aquella preciosa jove. La llum que entra per la porta il·lumina la seva silueta des del darrere, donant-li un toc angelical. Té una figura alta i esvelta, amb corbes boniques i generoses. Porta uns texans llargs que se li cenyeixen a la perfecció a les cuixes i que s’obren en arribar als turmells, on amaguen subtilment unes botes marrons, a l’estil cowboy. La seva samarreta negra arrapada remarca una cintura primeta, i complementa el look amb unes arracades en forma de gotes. Roba normal, res que capti l’atenció. Però igualment ho fa.



La seva cara és increïblement bella, amb uns pòmuls alts i una pell llisa i fluida, sense cap marca a part d’una piga sobre la cella dreta. Té un nas petit i respingat, lleugerament rosat a la punta, donant-li un aspecte innocent. Els seus llavis carnosos estan perfectament perfilats, encara que els està prement amb força, probablement per culpa del nerviosisme que deu estar sentint. Però el que fa que a en Lluc li falti la respiració no és res d’això. Són aquells dos ulls, d’un color blau preciós, com un cel en un dia d’estiu, o un llac congelat als països nòrdics. Estan envoltats per unes pestanyes negres. El travessen, deixant-lo atordit, fent-lo desitjar que els dirigís cap a la seva cara i no els apartes d’allà mai més. I justament en aquell moment el mira, captivant-lo de cap a peus.



“Nois i noies, us presento a la Núria, la vostra nova companya.” Exclama en Jaume, el nostre director.



Núria. Quin nom més bonic, li escau a la perfecció. Aconseguirà ser l’home de la seva vida, d’això n’està segur. Costi el que costi. La seva preciosa Núria.