Aquella tarda vaig sortir de l’Ajuntament amb el cap ple de preguntes i una sensació incòmoda que no em deixava respirar amb normalitat. El carrer estava ple de gent, cotxes i soroll, però tot semblava llunyà, com si jo encara estigués atrapada dins d’aquell edifici.



El nom del document no parava de repetir-se dins del meu cap.



Encara recordava el missatge vermell a la pantalla: ACCÉS NO AUTORITZAT.



Projecte IRIS.



Vaig intentar convèncer-me que potser ho havia interpretat malament. Que els informes mèdics tenien una explicació normal. Que el nom de la persona desapareguda era només una coincidència.



Però en el fons sabia que no era així.



L’endemà vaig tornar a la feina amb la mateixa sensació d’estar caminant sobre una superfície massa fina, com si en qualsevol moment es pogués trencar sota els meus peus.



Quan vaig entrar a l’edifici, vaig notar que alguna cosa havia canviat. O potser era jo. Les càmeres em semblaven més visibles que abans, els passadissos més silenciosos i les mirades del personal més curtes, més ràpides.



Ningú no em parlava gaire.



Quan vaig arribar al meu lloc de treball, el despatx de la Nina estava tancat. Em vaig asseure i vaig intentar concentrar-me en els correus i en les reunions de l’agenda, però el meu cap continuava tornant al mateix lloc.



El document.



El nom.



La paraula mostra.



Vaig passar gairebé una hora intentant actuar amb normalitat fins que la porta del despatx es va obrir.



La Nina Winchester va sortir amb la mateixa calma de sempre. Perfecta, elegant, impossible d’interpretar.



—Millie —va dir—. Necessito que portis aquests documents a l’arxiu central.



Em va allargar una carpeta grisa, completament normal.



—És al soterrani —va afegir.



El soterrani.



Les paraules de l’home de la neteja em van tornar al cap immediatament.



No baixis als subterranis.



Per un moment vaig dubtar. Però la Nina continuava mirant-me amb aquell somriure tranquil que no admetia preguntes.



—És clar —vaig respondre.



Vaig agafar la carpeta i vaig sortir del despatx.



L’ascensor estava al final del passadís. Quan vaig prémer el botó, les portes es van obrir amb un soroll metàl·lic suau. Vaig entrar i vaig mirar el panell de plantes.



La planta del soterrani estava marcada amb una lletra simple:



B.



Quan les portes es van tancar, l’ascensor va començar a baixar lentament.



Cada segon semblava més llarg que l’anterior.



Quan finalment es va aturar, les portes es van obrir amb un petitclic.



El passadís que hi havia davant meu no s’assemblava gens als de les plantes superiors.



La llum era més freda. Les parets eren metàl·liques. I l’olor… era diferent. Una barreja d’humitat i desinfectant que em va posar la pell de gallina.



Vaig començar a caminar lentament.



El passadís estava completament buit.



Cap veu. Cap soroll.



Només el ressò dels meus propis passos.



Vaig trobar la porta de l’arxiu central al final del passadís i la vaig obrir amb la meva targeta. A dins hi havia prestatgeries plenes de carpetes i caixes d’arxiu. Tot semblava normal, massa normal després del que havia vist al document.



Vaig deixar la carpeta al lloc indicat i estava a punt de marxar quan vaig notar alguna cosa estranya.



Una altra porta.



No era una porta d’arxiu. Era metàl·lica, sense finestres, amb un lector digital al costat.



La llum vermella del lector parpellejava.



Em vaig quedar mirant-la uns segons.



Sabia que no hauria de fer-ho.



Sabia que la millor decisió era girar cua i tornar a l’ascensor.



Però la curiositat va guanyar.



Vaig acostar la targeta al lector.



Durant un segon no va passar res.



Després la llum vermella es va apagar.



I es va encendre una llum verda.



La porta es va obrir amb un soroll lent.



Darrere hi havia una sala il·luminada amb llums blanques molt fortes. Hi havia taules metàl·liques, pantalles i diversos contenidors transparents connectats a tubs.



Semblava un laboratori.



Un laboratori sota l’Ajuntament.



El cor em bategava tan fort que gairebé em feia mal.



Vaig avançar un parell de passos.



En una de les pantalles hi havia una fotografia.



La mateixa fotografia que havia vist al document.



La persona desapareguda.



Però el que em va deixar sense respiració va ser el text que hi havia a sota de la imatge.



SUBJECTE 03 — PROJECTE IRIS



Vaig sentir un soroll darrere meu.



Un pas.



Després un altre.



Em vaig girar lentament.



El meu cor es va aturar un instant. Algú era darrere meu.



La Nina Winchester estava a la porta del laboratori.



—T’ho havia advertit —va dir amb calma.



El seu somriure era exactament igual que el primer dia.



Però aquesta vegada vaig entendre què significava realment.



—Hi ha llocs on no hauries d’haver entrat, Millie.



La porta es va tancar darrere meu amb unclicsec. El so va ressonar per la sala com si hagués segellat alguna cosa irreversible.



Vaig mirar al meu voltant amb el cor desbocat. Les pantalles continuaven mostrant dades incomprensibles, codis, gràfiques. Però una d’elles es va actualitzar de sobte.



Un nou registre havia aparegut.



Durant uns segons no vaig entendre què estava veient.



Després vaig llegir el text.



SUBJECTE 04 — PROJECTE IRIS



I just a sota, en lletres clares, hi havia el meu nom.



Millie.



Vaig aixecar la mirada lentament.



La Nina encara somreia.



I en aquell moment vaig entendre una cosa terrible.



Jo no havia descobert el Projecte IRIS.



Acabava de convertir-me en un dels obscurs secrets de Nova York.