<div style=""text-align:" justify;"="">Després d’aquell divendres tan intens, vaig tornar cap a casa amb el cap ple de soroll, tot i que el meu pis estava en silenci. Em vaig dutxar, vaig sopar qualsevol cosa i, tot i així, la sensació estranya no se’n va anar. Durant tot el cap de setmana vaig donar voltes a les preguntes desconcertants de la Nina, al seu somriure fals i, sobretot, a aquella porta sense maneta.Encara podia sentir, si hi pensava massa, aquell cop metàl·lic ressonant darrere la paret. Em repetia que només era una entrevista de feina… però una part de mi no s’ho creia.
Dilluns, finalment, era el dia que començava a treballar.
Vaig arribar a l’Ajuntament d’hora per no fer tard i causar una bona impressió. A fora, Nova York era com sempre: gent corrent amb presses, sirenes a la llunyania, taxis impacients. Però només travessar l’entrada, tot va canviar. L’aire era més fred, les passes ressonaven massa i el soroll del carrer quedava apagat, com si l’edifici s’empassés el món.
Els passadissos eren llargs, estrets i foscos, plens de portes. Moltes tenien lectors de targetes o teclats amb codis. No eren portes normals: semblaven controlades, vigilades, com si l’edifici tingués zones que no volia ensenyar a ningú. Al final d’un dels passadissos hi havia un ascensor que em va cridar l’atenció. A la placa metàl·lica hi constaven moltes plantes, però a la meva targeta només apareixien unes quantes habilitades. La resta, bloquejades.
Vaig anar al despatx de la Nina perquè m’indiqués quin era el meu lloc de treball i em donés les acreditacions corresponents. Quan vaig entrar, ella ja hi era, igual de perfecta que l’altre dia, com si no hagués dormit ni un segon en tota la vida.
—Millie —va dir, sense aixecar gaire la veu—. Avui començaràs amb tasques bàsiques: agenda, correus, arxius. I… discreció.
Va pronunciar aquella última paraula exactament igual que divendres, i un calfred em va recórrer l’esquena.
Aquesta última paraula la va deixar caure com si pesés més que totes les altres.
Em va donar una targeta d’accés i un usuari per entrar al sistema de documents de l’Ajuntament. La targeta tenia el meu nom i una foto on feia cara de cansada, però el que em va inquietar va ser veure un símbol petit a la cantonada: un triangle negre. No sabia què volia dir, però em va fer la sensació que em classificava.
—Si tens dubtes, pregunta a recepció —va afegir—. I evita perdre el temps amb curiositats.
Vaig assentir i vaig marxar al meu espai de treball, una taula al costat del seu despatx, prou a prop per sentir-me controlada però prou lluny per no sentir-me important. Vaig començar a fer la meva feina: organitzar documents, programar reunions, respondre correus formals. Tot era molt “normal”, però d’aquella normalitat que sembla fingida.
Quan va acabar la jornada, vaig tornar cap a casa amb una estranya sensació als omòplats, com si m’haguessin estat mirant tot el dia. I potser era veritat: hi havia càmeres a cada cantonada, càmeres petites, discretes, col·locades perquè gairebé no les veiessis. També vaig notar les mirades del personal. No eren mirades curioses, de “qui és la nova?”. Eren mirades interrogadores, com si jo fos una pregunta que no volien fer en veu alta.
I, caminant cap a l’ascensor, vaig recordar una frase que em va desconcertar quan la vaig sentir, però a la qual no vaig donar importància al moment. Un home del servei de neteja, mentre passava el pal de fregar com si volgués desaparèixer del mapa, va murmurar gairebé sense moure els llavis:
—Et recomano no fer preguntes… ni baixar als subterranis.
Vaig girar el cap per respondre-li, però ell ja no hi era. O potser sí, però jo no vaig atrevir-me a buscar-lo.
L’endemà vaig tornar a la feina. Tot semblava normal, però jo em sentia cada cop més vigilada. I no sabia si era per la gent o per les càmeres, o perquè la meva por ja ho veia tot amb sospita. Vaig fer la meva feina de manera mecànica: llista de reunions, correus, trucades, documents. Fins que em van encarregar reorganitzar una carpeta d’arxius digitals del despatx de l’alcaldessa.
Aquella tasca era tan avorrida que, per un moment, vaig respirar alleujada.
Vaig obrir el gestor d’arxius i vaig anar movent documents: informes, comunicats, notes internes. Però llavors vaig veure una carpeta que no encaixava amb la resta. No tenia un nom burocràtic ni un codi administratiu. Era directe, massa directe.
PROJECTE IRIS – CONFIDENCIAL – NIVELL 7
Em vaig quedar quieta.
El primer que se’m va acudir va ser una pregunta simple: per què una carpeta d’aquest nivell de confidencialitat era dins dels arxius generals? No hauria d’estar protegida? Oculta? Tancada amb contrasenya?
Em vaig dir a mi mateixa que no l’obrís. Que tanqués la finestra, que fes veure que no ho havia vist i que continués amb els informes normals.
Però la meva mà va fer clic abans que el meu cervell acabés d’ordenar-me aturar.
La carpeta es va obrir.
A dins hi havia informes mèdics amb codis numèrics, com si fossin pacients però sense noms. També hi havia fotografies borroses, preses de lluny, i un protocol amb un títol que em va posar la pell de gallina:
Descontenció de Mostra – Cas 03
Dates recents. Molt recents. D’aquelles que et fan entendre que no és un arxiu antic, oblidat. Era actiu.
Vaig anar baixant amb la roda del ratolí, cada cop més ràpid, com si volgués arribar al final per acabar-ho, per acabar la por. I llavors vaig veure un arxiu amb un nom que em va glaçar.
Era el nom d’algú desaparegut que jo havia vist a les notícies.
No era una coincidència. Recordava la cara, recordava el titular, recordava que deien que l’últim lloc on l’havien vist era a prop d’un edifici públic. Vaig sentir com si algú m’hagués tret l’aire dels pulmons.
Vaig obrir l’arxiu amb els dits tremolosos.
A sota del nom hi havia codis incomprensibles, línies tècniques i una frase que em va deixar clavada a la cadira:
Estat de la mostra: Activa.
Mostra?
Vaig rellegir-ho. Una vegada. Dues. Tres. Com si el text canviés si el mirava prou fort. Però no canviava.
La paraula “mostra” no era humana. No era política. No era administrativa. Era científica. O pitjor: era el tipus de paraula que fas servir quan no vols dir “persona”.
Vaig seguir llegint. Parlaven de “resposta biològica”, de “compatibilitat”, d’“adaptació progressiva”. No era llenguatge d’un ajuntament. No era cap projecte de ciutat. Era una altra cosa.
I una part de mi ho sabia.
Vaig obrir el protocol de descontenció. A la primera pàgina hi havia passos clars, freds, sense sentiments:
- 1. Aïllament del sector.
2. Quarantena immediata.
3. Neutralització del subjecte.
4. Esborrat de registres.
Em vaig quedar atrapada a una sola paraula: neutralització.
No deia “protegir”. No deia “traslladar”. No deia “salvar”. Deia neutralitzar. Com si el subjecte fos un problema, una amenaça.
Va ser en aquell moment quan l’ordinador es va bloquejar.
La pantalla es va tornar negra i, de cop, un missatge enorme de color vermell va ocupar-ho tot:
ACCÉS NO AUTORITZAT
El cor em bategava a mil per hora. Les orelles em xiulaven. Vaig mirar al meu voltant, com si esperés que sortís algú d’un armari. I llavors ho vaig sentir: passos al passadís. Passos lents. Segurs.
Algú es va aturar davant la meva porta.
No va entrar.
Però aquell silenci, aquell segon etern, em va fer entendre que algú sabia exactament què acabava de fer.
I, com si el món tingués ganes de rematar-me, la porta del despatx de la Nina es va obrir.
Ella va entrar amb calma. No em va escridassar. No em va acusar. No va fer cap escàndol. Simplement, es va acostar, va deixar la seva carpeta sobre la taula i em va mirar amb aquell somriure massa tranquil, massa controlat.
—Has trobat tot el que necessitaves, Millie?
Vaig empassar saliva. Si deia que no, semblaria sospitós. Si deia que sí, potser era pitjor.
—Sí —vaig respondre, amb una veu que no semblava meva.
La Nina va inclinar lleugerament el cap, com si analitzés cada mil·límetre de la meva cara.
—Perfecte
Va girar cua i va tornar cap al seu despatx com si res.
Però jo ja ho sabia.
Ara sabia que el joc havia canviat.
Aquell document no havia aparegut per error.
I jo tampoc havia estat contractada per casualitat.
Per primera vegada, vaig entendre que el perill no era darrere d’una porta.
Era assegut davant meu.
