|
| Els obscurs secrets de Nova York (Ments Brillants) |
| INS Joan Solà (Torrefarrera) |
Inici: L'assistenta (Freida McFadden)
Parla'm de tu, Millie.
Nina Winchester s'inclina cap endavant en el seu sofà de pell color caramel, amb les cames plegades per a ensenyar just els genolls, que sobresurten sota la sedosa faldilla blanca. No sé molt de marques, però salta a la vista que tota la roba que porta Nina Winchester és brutalment cara. Em venen ganes d'allargar el braç per a notar el tacte de la tela de la seva brusa color crema, encara que això reduiria a zero les meves possibilitats de ser contractada. En honor a la veritat, no tinc cap possibilitat, de totes maneres.
|
| Capítol 1: Quan el silenci fa soroll |
Estic molt nerviosa, i se’m nota, passo la llengua pels llavis i em moc gairebé de manera compulsiva. No sé què fer amb les mans, on posar-les ni tampoc les cames. Finalment, deixo les mans sobre les cuixes i entrellaço les cames. No hi ha cap posició que em sembli natural mentre la Nina Winchester em mira com si estigués veient totes les decisions que he pres a la meva vida.
—Així que vols ser la meva secretària —em diu. La seva veu és sorprenentment fina, gairebé hipnòtica.
Em mira fixament esperant la meva resposta, jo extremadament nerviosa assenteixo amb el cap, tot i que no sé si realment va ser veritat o simplement un espasme nerviós. La Nina, però, ho interpreta com una confirmació suficient. Agafa una carpeta prima de color vermell que estava sobre la tauleta, al costat d'un bolígraf d’un color daurat com l’or, que segurament val més que del que podré arribar a guanyar mai.
—Aquesta feina —comença explicant, acariciant la vora de la carpeta amb un dit, l’ungla del qual estava pintada d’un color roig intens— exigeix discreció absoluta. Puc confiar en tu?
La pregunta no era gaire usual, em vaig quedar congelada i sobtada. No per la qüestió, sinó per la manera com m’ho va preguntar en aquell moment. No sona com una típica pregunta d’entrevista de feina. Sembla que li importi molt. Com si hi hagués alguna cosa que no estic veient, una cosa que m’estigués amagant i tenia la immensa intriga de saber què era i què estava passant.
—Sí… és clar —balbucejo. No m’acabo de creure el que acabo de fer, no ho veig clar del tot, tot i que sembla que he acceptat una feina que és més misteriosa del que em penso.
—Perfecte. —Tanca la carpeta de cop, cosa que em fa fer un bot—. Abans de continuar, necessito saber fins a quin punt estàs disposada a fer el que calgui. De vegades, la ciutat demana sacrificis i això ens involucra a tots nosaltres. L’ajuntament és… complex. Hi ha zones on no tothom pot accedir. Tot i que tu podràs tenir alguns privilegis que la resta no els tindrà. Zones on potser no t'agradaria ser o bé on et sentis incòmoda, però tot això formarà part de la teva feina i és el que hauràs de fer en el teu dia a dia. Tant si estàs d’acord com si no, si acceptes aquesta feina hauràs de complir.
No sé si és una advertència o una amenaça. Penso tota espantada, però al mateix temps amb ganes de descobrir aquest misteri.
Una gota de suor em llisca lentament per l’esquena, tot i que la sala està gelada. Mentre ella parla, noto que hi ha una porta al fons, gairebé camuflada amb la paret de fusta. No hi ha maneta, només un petit lector digital que fa pampallugues amb un punt vermell al centre.
No és una porta d’oficina corrent.
I no sé per què… però tinc la sensació que porta a un lloc on una secretària, com jo, no hi hauria d’anar mai.
—Bé — Diu ella, trencant el meu fil de pensaments—. Parla’m de tu, Millie.
Empasso saliva.
No sé què pensa realment de mi.
Però sé que aquesta dona amaga alguna cosa que acabaré descobrint.
—Parla’m de tu, Millie —repeteix la Nina amb un somriure fals.
Agafo aire, respiro fondo, i la miro als ulls. Em tremolen lleument els dits, així que els entrellaço per evitar que es noti.
—Bé, he estat treballant en un parell d’oficines petites, i —
BUM.
El soroll era sec, metàl·lic. Venia de darrere la porta sense maneta que he observat fa una estona. Les parets de fusta amortitzen el so, però no prou perquè passi desapercebut. M’aturo de cop.
La Nina no es gira. Ni tan sols hi presta atenció.
—Continua —diu, com si no hagués sentit res.
—Eh… sí—murmuro —anava dient que m’agrada molt organitzar i soc bastant detallista i—
BUM. BUM.
Aquest cop són dos cops seguits, lleugerament més forts. El meu cor accelera. Em giro un instant cap a la porta, incapaç d’evitar-ho. La llum vermella del lector digital parpelleja com un ull vigilant.
La Nina deixa la carpeta sobre la seva falda, amb una lentitud calculada.
—Digues, Millie… —inclina el cap lleugerament— et consideres una persona discreta.
La pregunta, així dita, em talla la respiració. No és la típica pregunta d’una entrevista.
És… una altra cosa. Un test. Una advertència.
—Sí —contesto massa ràpid.
Un altre soroll. No un cop, sinó un fregadís lleu, com si algú, es mogués a l’altra banda. La Nina recolza els braços sobre els genolls i em clava la mirada intensament.
—I si veiessis o sentissis alguna cosa que no forma part de les teves funcions… què faries?
No sé què respondre. Manté el somriure, però noto la tensió a les venes del seu coll.
Respiro profundament.
—Suposo que… no diria res. Vull dir… la privacitat és important.
La Nina finalment es gira cap a la porta, amb un gest imperceptible.
Es fa un silenci dens.
Tot seguit, torna a mirar-me.
—M’agrada la gent que sap quin és el seu lloc.
No sé per què, però tinc la sensació que no parla només d’una feina administrativa.
Potser és el principi d’alguna cosa que no sabré controlar. A vegades, el primer pas cap a la veritat és atrevir-se a traspassar una porta que ningú més s’atreveix a mirar.
|
|
|
|
| |
| Ments Brillants | Inici: L'assistenta |
| |
|
|
|
