La Maya s’agenollà en la foscor humida del túnel, amb la llanterna tremolant a la mà. Fins i tot per a ella, l’olor de fum i metall fos era sufocant. No imaginava com algú podia haver aguantat tant de temps atrapat tant a prop de l’esfondrament.
—Hola? Estàs bé? —va repetir, avançant cap a la figura humana que tenia davant.
La resposta va ser un tímid gemec apagat. L’home es va moure lleugerament, deixant caure una mà plena de sang i cendra. La Maya, després de veure’l amb claredat, el va reconèixer immediatament: l'uniforme blau marí amb les inicials “UIE” brodades al pit, a sota un símbol que deia “AURORA” i als costats dels braços dues franges color d’or amb forma de fletxa i a sota, entre elles, una estrella amb un petit cercle vermell al centre. Un d’ells.
—No… no em toquis… —va xiuxiuejar l’home, intentant arrossegar-se endarrere—. Els motors… la plataforma…
—No em facis cas —el va tallar la Maya, amb veu ferma però amable—. No et veig bé. Tens ferides? Pots aixecar-te?
Amb esforç, l’home va assentir. Era jove, amb els cabells enganxats de suor i pols. La Maya el va ajudar a posar-se dret, passant-li el braç per sobre l’espatlla. Junts, van caminar fins a la corda amb què la Maya havia baixat. El va fermar a l’extrem per poder arribar al cotxe.
—Jo pujaré primera —li explicava— i després et pujaré a tu, però en el teu estat et farà mal, molt de mal.
Com li havia dit, l’home va cridar de dolor mentre pujava fins al sostre. Els pocs metres que va ascendir se li van fer eterns. Va sentir la mateixa sensació que feia un parell de dies mentre corria per salvar la vida.
Quan van haver estat dalt els dos, ell va caure de genolls, respirant amb dificultat.
—Soc en Daniel. Primer oficial de l’Aurora —va dir finalment—. He separat la plataforma… per poder salvar-los. Els cinc-cents mil passatgers…
—Salvador de la humanitat, eh? —va respondre ella amb un somriure amarg—. Jo soc la Maya. I tu, pel que sembla, ets l’únic que ha quedat aquí, amb els que no hem estat salvats.
En Daniel va aixecar la vista, confós.
—Què vols dir? El Projecte Arca evacuà a tothom. La flota…
La Maya va riure, una rialla seca i sense alegria.
—El Projecte Arca, com tu el dius, evacuà només als elegits, pilot. Els que tenien bitllets. A nosaltres, els dels campaments, els que respirem aquest aire cada dia… ens han deixat tirats, donats per morts.
Es va quedar en silenci mentre ella li netejava les ferides amb aigua de la cantimplora. Ell se sentia estafat, no entenia res. La Maya, com que va entendre ben aviat que ell no en sabia res dels centenars de persones a les quals els seus comandants havien abandonat, el deixà tot sol una estona.
—Au! Va oficial Daniel, no ens podem quedar aquí fins a la mort. Vols descobrir la veritat? Doncs anem a cercar-la.
Junts, van explorar les runes de la plataforma. Entre els enderrocs, en Daniel va trobar una consola d'emergència intacta. Amb les mans tremoloses, la va activar. El registre d’esdeveniments va aparèixer a la pantalla trencada. No eren dades tècniques. Eren missatges. En Daniel va cercar entre els arxius per si trobava alguna resposta. I així va ser. Un missatge d’estatus confidencial va aparèixer de sobte entre els altres. Per algun error no s’havia eliminat. El Daniel el va llegir en veu alta.
“UIE - COMUNICACIÓ INTERNA PER A COMANDANTS - ALT SECRET:
La segona evacuació prevista (evacuació de la resta de la població) queda totalment cancel·lada. Els “No Aptes” han estat qualificats de risc sanitari greu per a mantenir la confidencialitat. Si aquest missatge es filtra o es descobreix l'existència de camps de refugiats fora de les nostres ciutats, aquesta és la versió oficial. No es permeten individus fora de les llistes adjuntes dins de les naus. No es permeten excepcions. Les tripulacions reservades per a la segona fase han de ser incorporades dins dels passatgers de la primera fase. Estimem que no hauria d’haver-hi cap problema amb aquest canvi. Qui no segueixi aquestes ordres queda condemnat sense judici a pena de mort. Les últimes estimacions diuen que la Terra té al voltant de 70 anys de viabilitat mínima, tanmateix, no es pot aturar el Projecte Arca. La missió continua endavant. Una vegada establert el nou assentament, cal prendre el control total sobre els passatgers. L’almirall queda al càrrec en funció del repartiment de funcions entre els comandants. En arribar, cal garantir, per sobre de tot, els interessos de l’organització. Una vegada rebut aquest missatge, s’ha d’eliminar sense rastre. Aquest missatge és alt secret. No es pot transmetre a cap individu de l’organització ni als pilots.”
—Setanta anys… La Terra no està acabada del tot. Ho sabien. I ens han fet creure que era ara o mai. Ens han fet creure que érem uns salvadors. —va dir en Daniel amb la veu trencada.
La Maya va posar-li una mà a l’espatlla.
—Per això les guerres no s’han aturat mai. Per això l’aire s’ha enverinat lentament. Els que manaven no volien canviar res aquí. Preferien un nou món on continuar sent reis.
Es van mirar amb una profunditat que cap dels dos havien sentit mai. Dos estranys units per la traïció. En Daniel, l’home que ho havia sacrificat tot per una mentida. La Maya, la supervivent que mai havia perdut l’esperança d’una segona opció. Així, sense dir-se res, es van fondre en una abraçada.
—Què fem ara? —va preguntar ell.
—Viure —va respondre ella, simplement—. La Terra no és morta. Només està malalta, i ara que els que l'enverinaven han fugit, sé de debò que sanarà. Ho vaig veure quan provava d'arribar aquí. Allí fora, el món, a poc a poc, comença a crear nova vida. Els animals estan tornant a sortir.
—I què passa amb els altres que han quedat. Hem de fer alguna cosa. No els podem deixar viure dins la mentida.
—És cert. Doncs els buscarem, i tots junts construirem una nova societat. Una de veritat. Sabem tot el que han fet malament els humans en el passat. Només cal evitar-ho. Els refugiats ja ho fan això. Hem après a viure del camp. Abandonàrem les tecnologies fa ja molt de temps. La societat està llesta per ressorgir.
De nou, tots dos van connectar amb la mirada. Però aquesta vegada era diferent a l’anterior. No hi havia decepció ni ànimes mortes, sinó emoció i esperança.
D’aquesta manera, van partir amb el cotxe de la Maya a la recerca d'altres com ells, joves capaços de fer ressorgir a la societat de forma que, ara sí, pogués conviure amb la natura i entre ella mateixa.
Els anys van passar a poc a poc. Al principi, moure’s costava molt per la qualitat de l’aire, però amb el pas del temps el cel començà a recuperar el seu color natural. La Maya i el Daniel van formar un assentament al nord del continent, a les muntanyes. Allí van aconseguir el somni que una vegada, al costat d’una plataforma de ferro enderrocada havien formulat. Un poble sense dictadors ni gent amb el poder a les mans, un poble on l’important era viure, ser feliç i prosperar. Un poble on la gent viu del que la Terra li dona, sense res artificial.
Amb el temps, el poble va créixer i la relació entre en Daniel i la Maya es va fer més íntima. El que va començar com una abraçada per consolar-se, va acabar sent una relació molt més forta, més forta que qualsevol conspiració. I la relació a poc a poc es va expandir a una nova generació.
—Maya, ho hem fet. Hem creat una família i una ciutat com havíem somiat, però allà a fora encara hi ha gent tota sola.
—No pateixis Daniel, allà a fora no hi ha ningú tot sol. El que nosaltres hem aconseguit està passant en tot el món, estic segura.
Com na Maya havia pensat, a la vegada que la Terra s’acabava de recuperar, els pobles com el seu anaven sorgint a tot arreu. Estava clar que el món no anava a morir per ara. Només calia esperar que les noves generacions no el fessin malbé de nou.
