<div justify;"="" style="text-align: justify;">Abans d’entrar definitivament a la nau, s’atura un instant. El compte enrere segueix baixant, però encara troba temps per mirar, per última vegada, els paisatges que tant havia estimat de petit i que ara, gairebé no reconeix, tots plens de grans fàbriques. Mentre acaba de tancar hermèticament la porta del pont de comandament, que connecta directament amb la plataforma exterior, pensa “I si hi hagués una altra forma de fer-ho? Una que no tingui aquest cost”.



Com a primer oficial, la responsabilitat del Daniel Castell és que els 500.000 passatgers, ja en son artificial des de fa un parell d’hores, estiguin en condicions òptimes per a l’enlairament. La supervivència d’aquest grup seleccionat és vital per al Projecte Arca. Per això, ja feia temps que havia dut a terme comprovacions de tota mena. Les altres dinou naus transporten la resta de la població terrestre. L’Aurora, en canvi, s’encarrega de dur els científics i especialistes capaços de repoblar i reconstruir infraestructures allà on el Projecte Arca aconsegueixi aterrar.



Fa gairebé dos anys que experts de tot el món s’adonaren que l’estat de la Terra i de la seva atmosfera començava a ser perillós per a l’ésser humà. Tot seguit, la humanitat s’uní per trobar una solució. D’aquí nasqué la UIE (Unió Internacional d’Evacuació) i el Projecte Arca. La idea inicial consistia a preparar unes poques naus d’exploració per trobar llocs segurs on establir-se i, posteriorment, enviar una segona fase amb la resta de la civilització. Però, aviat els mateixos experts entengueren que no quedava prou temps per a dues fases de llançaments.

Per això és que el Daniel, juntament amb el seu capità Marcus Hale, es troben pilotant la nau Aurora a menys de tres minuts del seu enlairament. Sense destí segur, sense segones oportunitats, sense prototips o proves prèvies que demostrin que aquesta idea, pròpia de les pel·lícules del segle XXI, és realment viable. El Projecte Arca pot sonar temerari, però l’altra alternativa era no fer res i deixar-se consumir per l’aire tòxic que els humans havien ajudat a produir durant els seus 3000 anys d’història.



—Oficial Castell, totes les comprovacions llestes? —pregunta el capità preparant-se per al llançament.

—Afirmatiu. Tots els passatgers estan estables. Les mercaderies assegurades i els magatzems d’aliments deshidratats i aigua es troben completament abastits. Tot llest per a començar.

—Perfecte. Comenci procediment i prepari una línia de comunicació oberta amb tota la flota. A més, comenci a gravar una entrada del diari estel·lar. Hem de deixar tot el procediment enregistrat.



En Daniel segueix les ordres i indicacions del seu comandant mentre du a terme altres accions i comprovacions vitals per a l'estabilitat de la nau.

—Atenció a tota la flota —comença el capità —: soc el Capità Marcus Hale, comandant de l'Aurora i general al càrrec de la missió. —I continua dient, amb una veu pròpia d’un superheroi —Queden menys de trenta segons perquè els motors principals s’engeguin. Confirmin que tot està llest al seu pont.

Tot seguit, els capitans i primers oficials de les altres naus comencen a parlar.

—Nova Terra llesta per a llançament.

—Solaris confirma.

—Aquí Odissea, tot llest.



El capità dona l’ordre d’engegar tots els motors per a començar l’enlairament.

—Iniciant ignició de motors. Dos minuts per al llançament. Pressurització completada, separació de la plataforma correcta. Tot llest.



El terror d’ambdós pilots està present a l'ambient. No hi ha cap dubte que tant l’un com l’altre pateixen una por que mai abans havien patit. “Trenta segons per a l’activació d’injectors.” La veu metàl·lica ressona pels altaveus. “Quinze… deu… cinc, quatre, tres, dos, u…” I, de sobte, totes les pantalles es tenyeixen de vermell. Les alarmes esclaten alhora: “Error! Error! Error!”



—Capità, problemes amb l’activació dels injectors. Hem perdut la potència dels motors i ens quedem sense energia. Hem perdut la comunicació amb la flota! —A la vegada que ho crida, el Daniel prova a reiniciar els sistemes. Mentrestant, a les altres naus tot el procediment és correcte i en acabar el compte enrere les denou restants s’enlairen correctament sense ni tan sols imaginar que un error com el succeït podria arribar a passar durant el procediment d'ignició. “Tot un èxit de missió” festegen a les cabines de tota la flota.

—Capità, miri! —Silenci total després d’aquella curta però demolidora prova que tot estava perdut. Des del pont veuen com milers de persones s’allunyen d’ells sense res a fer. En teoria, en uns pocs minuts ells dos seran les úniques persones conscients dins la Terra. La por es transforma en tristesa, la tristesa en desolació.

—No, no, no! No ho podem perdre tot ara. No així, no sense lluitar —amolla en Marcus desesperat. —Daniel, començi un reinici total, de tots els sistemes i aturi tot el que no sigui necessari per a volar o per a la supervivència dels passatgers.

En Daniel afirma amb les mateixes ganes de lluitar per l'èxit de la missió. —Mentrestant, jo prepararé de nou el procediment de llançament i duré a terme un diagnòstic de l’anterior. Hem d’esbrinar què ha passat.

—Reinici en tres, dos, un. —Foscor total, la nau s’enfonsa en una onada de silenci pròpia d’un enterrament. I en passar uns segons, llum de nou, com si res hagués passat.

—Daniel atura, atura-ho tot! No hi ha res a fer. Gràcies al reinici, el diagnòstic ha pogut trobar la causa de l’error. És un problema amb la separació de la plataforma exterior i això vol dir que un dels dos hauria de separar-la manualment, des de terra.

Aquelles paraules petrifiquen el Daniel. El tremolor dels seus ulls mostren el pànic visceral que li provoca sentir el que li diu el seu capità. Passen els minuts en silenci. Cap dels dos no té el valor de dir o fer res, així i tot ambdós saben el que s’ha de fer. Les altres naus cada vegada són més lluny. Si deixen passar més temps, serà impossible reunir-se amb elles. En Daniel reflexiona molt en altres opcions o idees. Igualment, acaba sempre a la mateixa conclusió: en Marcus té la raó.

—Jo ho faré. Algú ho ha de fer, això queda clar. Les vides dels cinc-cents mil passatgers depenen de nosaltres i la seva supervivència és el factor clau de l’èxit de la missió. No hi ha altres opcions. Vostè no pot ser, ha de pilotar la nau, és l’únic capacitat per fer-ho. En canvi, jo soc prescindible, substituïble. L’auxiliar de vol intel·ligent que du la nau incorporada pot fer tot el que faig jo.

—No et deixaré, no així. Jo ho faré. —Replica en Marcus començant a plorar.



Al Daniel li tremola la veu, però la decisió és ferma, —No! No hi ha temps per discutir. —Comença a obrir la porta, disposat a assumir el preu final. “Aquesta acció requereix activació manual”, se sent per la megafonia del pont. —Activació manual del Primer Oficial Daniel Castell, número A02 —“Necessària verificació del capità”, els protocols de seguretat de la nau impedeixen que en Daniel pugui sortir. —Senyor, no hi ha altra manera de fer-ho, ja ho sap. Després de separar la plataforma, m'amagaré en els túnels subterranis, em protegiran del foc dels motors i tenen ventilació constant. Estaré bé. No és culpa seva, no podia haver-ho solucionat abans. Simplement havia de passar. Per favor, no tenim temps, m’ha de deixar sortir. Per ells, pels que no han aconseguit sobreviure fins a veure aquestes naus i per als que moriran si la nostra nau no s’enlaira. Per favor. —



Silenci total durant uns segons. Les paraules del Daniel arriben directament al cor del seu company. El Marcus està adolorit, però també sap que no hi ha res a fer.

—Verificació del capità, número A01. Obrir portes. —La gran porta s'obre a poc a poc mentre deixa anar vapor provinent dels seus motors. —Saps el que has de fer veritat? —en Daniel afirma sense dir res —. Jo puc endarrerir la ignició tot el possible. Et donarà un temps extra.

—Ha estat tot un plaer. —En Daniel tanca la conversa així abans de partir.



Passats gairebé 10 minuts en Daniel arriba a la consola principal de la plataforma. Des d’allí comença amb el procediment de separació. Simultàniament, el capità encén els motors i els injectors de forma parcial. Després, en Daniel s’assegura que tot estigui correcte, que no puguin aparèixer més problemes. En haver fet això, comença a córrer. Tot i el temps extra que en Marcus ha aconseguit, el foc dels motors crema la plataforma de ferro i debiliten tot el sòl. L’estructura va resistir la primera vegada, però el metall no és capaç d’aguantar de nou aquelles temperatures.



L’Aurora s’enlaira exitosament, però en Daniel no té la mateixa sort. A pocs metres del túnel, la plataforma comença a esfondrar-se. Ell corre, cada vegada més ràpid, però les runes són cada cop més grosses i cauen arreu. Tan sols deu metres més i estaria fora de perill. S’accelera. Les portes del túnel s’obren automàticament en detectar la seva presència. Cada passa fa tremolar el terra, com si el món sencer s’enfonsés sota els seus peus. Ho sap, i, tot i així, no s’atura. Els metres restants es converteixen en un abisme etern: quatre, tres, dos… I, de sobte, la plataforma sencera cedeix. En qüestió de segons, tot el perímetre s’enfonsa en un immens núvol de pols i fum. L’entrada del túnel queda totalment sota el poc que ha quedat intacte de la plataforma d’enlairament caiguda.