<div style=""text-align:" justify;"="">Assentament de refugiats. 80 quilòmetres al sud del complex de la UIE. Fa gairebé dues hores que els habitants d'aquest camp han començat a sentir sorolls metàl·lics i una olor química com de sofre cremat. L’enlairament de la flota d’evacuació implica tants de sistemes que, fins i tot a aquella distància, la terra tremola com si estigués gelada.
La Maya es preparà per sortir de la seva tenda, però abans s’havia de col·locar el mocador per tapar-se la cara. Als seus vint-i-cinc anys, la Maya encara era forta i podia suportar estar fora una bona estona malgrat les males condicions de l’aire. Per això era una de les més treballadores de l'assentament.
Ja no quedaven gaires persones joves fora de les ciutats emmurallades. Molts d’ells partiren dels pobles, volien crear una nova vida a una de les moltes grans ciutats, però la majoria acabà mendicant pels carrers incapaços d’adaptar-se a la vida massificada de les ciutats. Els que es quedaren als pobles, per contra, acabaren malalts. Només els més forts van aconseguir prosperar. La història amb els més adults fou un poc diferent. Als pobles, molts d’ells duien vides molt humils que només depenien del que podien cultivar. Ells van sobreviure amb més facilitat, però quan l’aire començà a empitjorar, tots, joves i adults, patiren la mateixa sort. Aquells que s’amagaren sobrevisqueren. Dels que no, molts van acabar ofegats. Després d’un temps els pulmons s’adaptaren i la gent començà a sortir.
—Diuen que marxen —xiuxiuejà un home molt vell al costat de la Maya, amb els ulls fixos a l’horitzó—. Els elegits, els que valen la pena. Els que cal salvar.
La Maya no digué res; només mirava, com l’home, el cel negre. Des de feia anys, el cel ja no era blau, sinó d’un color fosc, apagat. El color, aquell dia, no havia canviat, però les sensacions que transmetia sí. Semblava diferent. L’aire semblava parlar, demanar auxili perquè, en aquell moment més que mai, se sentia ofegat.
De sobte, un soroll eixordador trencà el silenci. Els arbres, al seu voltant, tremolaven sense control. I uns minuts després, una ona d’aire amb prou força per desmuntar els sostres de cop, atacà l'assentament. A continuació, calma total, excepte per unes grans boles de foc que s’allunyaven del sòl ràpidament. Ningú les comptà, però només se'n veien denou.
La Maya entengué que el rumor era cert. Els de les ciutats marxaven. No obstant, ella no pensava pas quedar-se parada sense fer res. Tenia clar que si volia sobreviure en aquella terra morta li calia fer alguna cosa. Un pensament començà a voltar pel seu cap, a poc a poc, com un drac que cercava alliberar els vertaders sentiments de la Maya.
—Hi aniré. No està lluny. Així podré recollir el que ells hagin deixat tirat. Provisions, menjar, materials… —Semblava que s’ho deia al senyor del seu costat, però ell, vell i boig, només la mirava, sense escoltar-la. El que feia era dir-s’ho a ella mateixa, intentant comprendre si era una cosa factible o una bogeria. En realitat, en aquella època les bogeries eren el més normal de tot. “Aquí no hi tinc res a perdre. No hi ha ningú que m’enganxi a aquest lloc de mort. Ha d’haver-hi una altra forma de viure. No pot ser per tot així, ja ens hi hauríem mort si ho fos.” pensava per intentar aclarir-se.
El silenci es va rompre de nou. Però ara, la culpable estava darrere la Maya. —Mireu! —cridà una noia, mentre amb la mà assenyalava un punt platejat estàtic sota les boles de foc—. Aquella no es mou, no s’ha enlairat.
La Maya va enfocar la vista. Tenia una visió privilegiada gràcies als anys d’haver cercat entre els fems. Efectivament, n’hi havia una que no s’havia enlairat. —Com pot ser? —es va preguntar. La seva intuïció li va donar la resposta. Un problema. Estava clar que el que passava era que havien tingut un problema, un de greu si no havien aconseguit enlairar-se.
Els pensaments es van apagar quan, ara sí, l’última nau s’enlairà. Ningú no ho sabia, però això volia dir que el primer oficial d’aquella mateixa nau, en Daniel Castell, havia sacrificat l’única via d’escapar de la Terra moribunda. Ara bé, en Daniel tampoc sabia que allà fora, separats, però prou a prop, existien camps de refugiats.
Tot seguit del segon enlairament l’ona va tornar a passar pel poble. De nou, arbres que tremolaven, un aire amb la força de mil gegants i les idees de la Maya cada vegada més profundes.
—Està decidit. Demà mateix partiré cap allà. —I amb aquesta declaració, la Maya abandonà les seves feines al camp i es disposà a preparar el viatge. Com que el cel ja no transmetia la claror del Sol, del que molts han oblidat la silueta, hi havia molt poques hores útils durant el dia i la Maya s'havia d’afanyar si volia tenir-ho tot llest. A la colònia hi havia un parell de 4x4. Apagats des de feia quasi un any, sense llums ni comoditats, però funcionals. Només calia aconseguir suficient gasolina per a un viatge molt llarg. La roba no era un problema, com que ajudava molt amb treballs de força, les persones majors l’havien regalat la roba dels seus fills. El major problema eren les provisions. Al poble hi havia prou menjar per tots, menjar que ella mateixa havia ajudat a cultivar o caçar, però no volia semblar una lladre ni deixar als seus companys amb poca cosa per endur-se a la boca en aquells temps. Després de molt rumiar, va prendre una decisió. S’enduria menjar per cinc dies i més endavant ja se les faria per trobar-ne més. —La meva fugida no pot significar el patiment dels altres —va pensar profundament.
L'endemà, ben de matí, va acabar d’empaquetar-ho tot, va agafar el cotxe i va partir en direcció al nord, cap al complex de la UIE. Ningú va anar a dir-li adéu, ningú se'n penedia. Ella simplement era una ànima més enmig d’aquell cementiri de supervivents.
La primera hora de viatge anà molt bé. El motor va aguantar perfectament i les carreteres encara eren transitables. No obstant això, les facilitats acabaren ràpidament. Igual que al campament, a les carreteres més properes també havien arribat les conseqüències de l’enlairament de la flota. Els arbres havien caigut i, al seu voltant, les carreteres estaven desfetes. La Maya es va haver de submergir dins del bosc per cercar una ruta alternativa, però les condicions del viatge no foren gaire millors. Els camins, després de tants d’anys de què els humans haguessin deixat de passar-hi, s’havien convertit en terrenys salvatges molt complicats de transitar. La Maya sentia preocupació, creia que potser no podria arribar al complex, però també s’adonà que si sense els humans la natura havia pogut prosperar en aquell punt també podria fer-ho en altres zones. Ara el que havia de ser un trajecte curt, de poques hores, s’havia convertit en una aventura llarga i complicada.
Si el dia ja era curt abans, dins del dens bosc la foscor va arribar més aviat del que na Maya havia imaginat. Es va acomodar a la part de darrere del cotxe i va deixar que les preocupacions inundassin el seu cap.Al dematí, els pardals començaren a cantar i van servir de despertador per a na Maya. Estava disposada a arribar fins al final abans d’haver de dormir de nou. Es va acomodar la roba, es va preparar i es va menjar una de les racions que tenia preparades. De seguida, es posà en marxa de nou. Mentre més s'apropava al recinte, més destrucció es veia i més endarrerida anava.
A uns pocs quilòmetres, de sobte, es va trobar una reixada platejada ben grossa. Cartells de perill i de “reixa electrificada” la decoraven. Va pensar que pot ser el seu viatge s’havia acabat, però sabia que no ho podia deixar tot tirat després de tant de sacrifici. Al campament no hi podia tornar havent partit com ho va fer i les seves racions no durarien tota una vida.
La Maya va valorar les seves opcions: rendir-se, o accelerar ben fort i travessar la reixa. —Que pot passar, segurament amb l’enlairament tot el recinte es quedà sense energia — I així, amb tota la seva força trepitjà l’accelerador i travessà la reixa com si d’un tros paper es tractés. Com havia pensat, i per sort, ja no hi havia energia.
Va seguir avançant, sense pressa, cercant alguna cosa, no sabia el que. Va recórrer una part grossa del recinte i es va trobar amb una muntanya de ferro i pedra i a sota el que pareixia l’entrada a un túnel. Va pensar que allí trobaria alguna cosa de valor, però no hi podia accedir per l’entrada principal. A peu, cercà al voltant de l'entrada algun tipus d’accés secundari. Portes d’emergència, finestres, fins i tot podria haver-hi claveguerams que connectassin amb el túnel. I així va ser. No fou cap de les opcions que havia imaginat, però malgrat tot, la lluerna que trobà seguia sent un accés. Era tan estreta que amb prou feines hi entrava una persona i la seva motxilla, però podia funcionar. Només havia de trobar una forma de rompre el vidre de la claraboia. Cercà al seu entorn i entre les escombraries i al final ho trobà: una barra allargada de ferro que havia caigut de la passarel·la.
Amb tota la força que tenia va colpejar una vegada i una altra el vidre fins que, al cap d’una llarga estona, va cedir i explotà en milers de petites parts. Amb l’ajuda d’una corda que havia agafat del campament lligada al cotxe va baixar a buscar per dins del túnel.
La llum era molt fluixa. Com que no hi havia corrent, només hi entrava la poca claror que aconseguia travessar els núvols i els vidres. Per a la Maya això no era un problema greu, ja hi estava avesada a viure amb poca llum.
A poc a poc va anar avançant, palpejant el seu entorn per veure si trobava alguna cosa. La recerca no resultava i ella cada vegada s'apropà més a l’entrada principal.De sobte va sentir una remor, li va parèixer una respiració, però no estava segura. Així i tot, ho havia d’investigar. Va seguir la remor i es va trobar una cosa que mai hauria imaginat.
—Hola? Estàs bé? —va dir ella. El que va sentir a continuació la va deixar encara més sorpresa.
