— Com que vas sofrir un naufragi, Òstia! Ho sento molt — Va exclamar l’Ivan. —



— I perquè ens ho expliques, tampoc ens coneixem de gaire. — Va preguntar en Víctor absort de l'explicació d’en Toni. —



— Doncs perquè ja fa un parell d’anys des de l’incident i des d’aquell estiu no m’he relacionat amb cap persona a part del treball, aquesta setmana ha estat la primera vegada en molt de temps que em relaciono amb més gent i us he de donar les gràcies. —



— Toni, nosaltres estem amb tu pel que necessitis, no sabíem això i ara que ho sabem, podem estar amb tu i passar la teva fòbia, i sento haver-te obligat a venir aquí, si ho hagués sabut... — Va dir culpant-se el Joan. —



— No Joan, si t’has de culpar és de canviar-me la vida, amb vosaltres he pogut relaxar-me i compartir certes experiències, si no m’haguessis portat tornaria a tenir un estiu terrible, gràcies a tu he pogut sortir de la cova. — Va respondre el Toni. — Brindem un altre cop, perquè sense vosaltres la meva vida encara no tindria sentit. —



Tots tornen a omplir i apropar les seves copes.



Després que el Toni compartís per fi la seva experiència traumàtica amb algú, se sentia relaxat, com si el pes que tenia en tot el seu cos l’hagués perdut, era més lleuger i lliure. Quan ja es feia tard van deixar la discoteca i van dirigir-se a la seva habitació fins a l'endemà.



La resta dels dies van continuar amb normalitat, com el ressort era immens, la quantitat d’activitats diferents era quasi infinita, aquelles que no es relacionaven amb aigua el Toni les gaudia més que ningú, l’Ivan i ell competien per veure qui era el més ràpid amb els karts o qui es menjava abans una hamburguesa de l’alçada d’un edifici, tots reien i el Toni semblava una altra persona, el Joan ja no reconeixia a qui havia portat, i així era fins que anaven a fer una ruta amb caiac, el naufragi va deixar traumatitzat al Toni, i qualsevol experiència relacionada amb l’aigua o les vacances podia afectar-lo. Llavors després de menjar, el Joan l’avisa amb tacte que anaven al mar:



— Toni, com et trobes? — Va preguntar el Joan veient com gaudeix el seu amic. —



— Bastant ple, menjar en tan poc temps aquella hamburguesa no ha estat una bona idea, ha, ha, ha. —



Tots dos riuen.



— Me n’alegro, perquè ara en una estona farem una activitat una mica diferent. —



— A quin tipus de diferent et refereixes? — Va preguntar intrigat en Toni. —



— Hem reservat uns caiacs — Va respondre en Joan— i havíem pensat de fer una volta per un riu que hi ha a prop. —



Al Toni canvia la seva cara completament, com si hagués vist un fantasma.



—Si no vols no t’obligarem, ja ens has explicat que l’aigua et fa moltes males sensacions, fes el que t’ho vulguis. — Va continuar amb la màxima cautela possible. —



—Bé, és ara mateix? — Pregunta el Toni. —



— No, no, anirem cap al riu en hora i mitja, tens temps per pensar-t’ho. —



— D’acord, doncs en una estona et dic una resposta. —



— Perfecte, tu triga el que necessitis. —



Seguidament, el Toni s’aixeca i surt del saló on es trobaven, dirigint-se a la piscina on el Víctor i l’Ivan es trobaven:



— Què diu? — Pregunta l’Ivan. — Vindrà o no vindrà?



— Ara mateix li he deixat temps, no vull pressionar-lo. — Respon el Joan. —



— Normal, la veritat que ha estat molt valent venint aquí. — Diu el Víctor. — Superar un trauma no ha de ser gens fàcil, saps, crec que aniré a ajudar-lo, on està? —.



— Suposo que continua al saló de billar, però jo crec que ara necessita un moment a soles. — Li respon el Joan preocupat pel qual pugui dir en Víctor.



— Precisament és això el que no pot passar, si està sol es menjarà el coco — Diu l’Ivan. — Víctor, ves amb ell.



Mentre tenen els tres nois tenien la seva conversa, el Toni estava pensatiu amb el missatge del Joan, per una banda, encara tenia la fòbia a ofegar-se o pitjor, que un altre s’ofegués, per l’altra banda havia portat molt bé el tema de les vacances i en aquell aspecte havia millorat, i en trobar-se amb gent que l’ajudava el reconfortava, no sabia què havia de fer, que era el correcte. Després d’un quart d’hora amb ell sol amb els seus pensaments, el Víctor talla la seva conversació amb si mateix:



— El Joan ja t’ha informat no? — Pregunta el Víctor sabent la resposta. — Dos cubates si us plau. —



— Sí, i no sé què és el que he de fer. — Diu el Toni pensatiu. —



— Tu que vols fer? —



— Anar amb vosaltres. — Diu amb dubtes. — Però en veure l’aigua perdo el nord, em marejo i començo a suar i em poso molt nerviós i... —



— Gràcies — El Víctor agafa els cubates del cambrer. — Té, si beus et relaxaràs i calmaràs, doncs si tant de por tens, per què has vingut? —.



— Perquè el Joan em va insistir — Va dir mentre feia un glop del got. — i perquè feia molt de temps que no m’alegrava o reia amb algú que realment ho necessitava, encara que em costa d’admetre necessitava a algú alegre com el Joan per treure’m l'amargura de viure el dia de la marmota. —



— Llavors si saps perfectament que això et fa bé perquè tens dubtes? —



— Però tu m’has escoltat! — Va cridar en Toni. — Em fa pànic l’aigua. —



— I com penses treure’t aquesta por, quedant-te aquí. Mira entenc els teus nervis, però pensa que farem caiac, no anirem en vaixell ni res a l’estil, potser et mulles el cul o t'esquitxen quatre gotes, no tens de què preocupar-te. —



— Ho sé, però segueixo amb dubtes. —



— Si tu em dius que no pots, doncs no vens i ningú et dirà res, ara, si vens amb nosaltres segurament t’ho passes bé i serà un pas per poder viure sense pressió. —



— Si tu ho dius... — Va dir sense molt entusiasme. —



— Sí, i t’ho puc demostrar. Fa cinc anys vaig sofrir un accident de cotxe, deixant-me amb ferides greus i a punt de perdre la mobilitat, per això parlo amb tu, perquè sé el que és viure una experiència semblant a la mort, i vaig necessitar que algú m’acompanyés per superar-ho. —



El Toni va quedar absort.



— I ara que t’he dit això, vindràs al passeig? —



— Penso que si t’ho vas poder, perquè jo no? —



— Així m’agrada Toni, si estem units, tu, jo i els altres podrem afrontar qualsevol obstacle. —



I així va ser, hora i mitja després el grup va anar a la sortida amb caiac, el Toni havia de passar l’últim obstacle, després de les paraules del Víctor sentia que no estava sol, que hi havia algú que compartia el seu dol. En arribar el riu, aquells trons que sentia a l’estómac el Toni del passat ara eren un petit xiuxiueig que podia restar-li importància, van agafar els caiacs i van anar empenyent-los fins al riu, en submergir els peus a l’aigua aquell xiuxiueig va transformar-se en una veu més notable, però encara això va continuar. Ja eren tots quatre als dos caiacs, l’Ivan i el Joan en una, i el Toni i el Víctor en l’altre, ja que amb aquella conversa el Toni va guanyar confiança amb ell. Una vegada a l’aigua ja no sortirien fins a arribar a la costa. Tot i que el Toni anava confiat, tenia una mica de por, al començament de la ruta tot va anar bé, anaven remant en la direcció del riu sense cap obstacle, el Toni tenia una sensació semblant a muntar a cavall, observant el paisatge del seu voltant el relaxava, ja quasi s’havia oblidat que estava anant per sobre d’aigua:



— Com aneu nois? — Va cridar l’Ivan des de l’altre caiac. —



— Perfecte, la veritat que les vistes són espectaculars. — Va respondre el Toni. —



— Ara passarem per un lloc més estret, aneu amb compte. — Va dir en Joan. —



I no mentia, després d’aquella estona més relaxada els tocava anar per un tros amb corrents més fortes. Els nois van agafar fort els seus rems i van intentar passar-ho l’abans possible. No era fàcil de passar i aquella sensació que tenia el Toni va augmentar considerablement, encara es mantenia conscient, però anava perdent la connexió amb la realitat.



— Toni! Vinga que podem company, només hem de remar uns metres més. — Cridava el Víctor veient com perdia al Toni. — Toni! —



Els crits del Víctor mantenien lleugerament al Toni actiu, però el trontoll del caiac no ajudaven. El Toni va començar a ajuntar la realitat amb la seva imaginació, sentia com una noia li cridava a ell mentre el vaixell trontollava sense control, ell plorava i les seves llàgrimes es dissimulaven amb la tortuosa pluja.



— Berta! — Va començar a cridar el Toni. — On ets Berta! —



Després d’aquell quart d’hora desastrós, el riu va tranquil·litzar-se i van poder continuar, si bé el Toni encara no ho acabava d’assimilar. Per a ell la pluja va començar a cessar i tornava a veure clar, seguidament, va abraçar al Víctor.



— Víctor! — Va cridar alegrant-se de veure’l. — Gràcies a Déu que estàs aquí, ho he passat molt malament.



— Tranquil que ja estàs amb nosaltres, el riu s’ha calmat i tornem a estar com abans. —



— Toni! — Crida el Joan veient que està millor. — Veig que et trobes millor me n’alegro.



— Gràcies. —



— Ell Toni — Diu l’Ivan. — si no vols no contestis, però estaves cridant el nom d’una noia, Berta crec. —



— Perdó si heu escoltat alguna cosa estranya. — Diu el Toni avergonyit. — Suposo que la situació m’ha sobrepassat i he perdut el nord, la Berta era la meva germana, va morir ofegada durant el naufragi. —



— Ho sento molt Toni. — Va dir l’Ivan. — No ho sabíem.



— Ho sé, no volia entrar en detalls a la discoteca. —



— Toni, et recomano que ho expliquis, et relaxarà compartir el teu problema amb nosaltres. — Li recomana el Víctor. —



— Bé, era un dia d’estiu, el meu pare, la meva mare, la meva germana Berta i jo vam fer un viatge en un petit vaixell que teníem, era un dia bastant bonic, feia sol, l’aigua era cristal·lina i somrèiem, però en endinsar-nos més va haver-hi una tempesta terrible. — El Toni comença a plorar. —



— Tranquil Toni, estem amb tu, no t’oblidis que ningú t’obliga a explicar-ho, tranquil. — Va dir el Víctor intentant calmar-lo. —



— I la resta ja ho sabeu, el vaixell va naufragar i vam perdre a la nostra Berta. — Va finalitzar el Toni amb totes les seves forces. —



— Toni, tu no has de passar el teu dol sol, per això estem amb tu, per ajudar-te. — Va dir en Joan. — Mireu, ja es veu la costa, estem a punt d’acabar el nostre trajecte. —



En arribar a la costa, els nois van atracar els caiacs i com es feia tard el Toni portava uns entrepans per dinar, ara ja en terra ferma el Toni va tornar a ser persona i a gaudir amb ell de l'experiència. Quan van acabar de dinar van fer l’últim tram amb caiac rodejant la costa fins a arribar a la zona on deixar-los, a prop del ressort. Aquella activitat ja marcava el final de les vacances, ja que l'endemà ja deixaven el ressort. L'endemà tots quatre van deixar l’habitació i dirigir-se al pàrquing on ja finalitzava la seva estada.



— Senyors, he de dir que al principi d’aquesta setmana no estava segur del que feia, però ara sé que no estic sol, gràcies. — Va dir el Toni finalitzant la seva estada. —



— La veritat que m’ha agradat conèixer-te Toni, ha estat un plaer estar amb vosaltres aquestes vacances. — Va continuar l’Ivan. —



— Sí, us trobaré a faltar Joan i Toni. — Va dir el Víctor. —



— Adeu, nois, fins al pròxim estiu. — Va concloure el Joan. —



Finalment, tots quatre fan una abraçada conjunta i s’acomiaden donant un final a aquella setmana plena de records i experiències.



Fi.