Diumenge. En Toni es lleva d’hora, com cada dia, però estava una mica nerviós, estava preocupat perquè no hi havia ningú qui pogués vigilar-li la casa, encara que sabia que aquesta no era la seva preocupació més greu. Hi tenia una foto de la seva família a la seva tauleta, la va mirar i va sospirar, melancòlic, llavors, la va guardar al calaix.



Després d’una estona, va vestir-se, com si fos un dia de feina qualsevol, amb aquest pensament anestesiava la seva realitat. Ja tenia la maleta preparada, la tenia preparada des que Joan hi va proposar, fingia indiferència i desgana, però sabia que aquest viatge era molt més important per ell del que sembla.



Va baixar per les escales, ja que l’ascensor estava espatllat, cosa inèdita, perquè el president de l’escala era ell mateix i no permetia cap desperfecte, però aquests dos dies semblava més “relaxat”.



Va sortir de l’edifici i va veure en Joan fumant-se un “Marlboro”, per un moment va pensar en perquè feia això, però sabia que en Joan era l'única persona que semblava importar-li, per tant, va fer un esforç i li va saludar:



— Hola. — Va dir en Toni amb to indiferent. —



— Hola, com ha anat el cap de setmana? — Deia en Joan mentre es dirigien cap al cotxe. —



— Bé... com tots... bé no com tots perquè... Nerviós. Un cap de setmana nerviós. — Va dir amb la boca petita. — Feia temps que no me n'anava de vacances... —



— No t’amoïnis, segur que t’ho acabes passant bé. —



— Quan venen els teus amics? — Va dir amb una curiositat fingida. —



— No venen en aquest cotxe, els hi he dit com eres a grans trets i vam preferir no aclaparar-te, ja te’ls presentaré a l’hotel.



— D’acord.











En pujar al cotxe, van estar en silenci durant tot el trajecte, en Joan no volia pressionar a en Toni massa, ja sabia com es comportava normalment, però en Toni se sentia més incòmode en aquest silenci còmplice que amb qualsevol pregunta o comentari superficial, tot i que aquelles situacions tampoc se li donaven massa bé. Al final van arribar a la porta del ressort, on es trobarien amb els amics d’en Joan, van baixar del cotxe i en Joan va donar una ullada, mentre que en Toni observava l’aspecte de l’entrada, després de dues hores el Joan va iniciar la conversa:



— Sembla que som els primers. —



— I això és bo o dolent, la veritat que aquest lloc no em sembla per a tant rebombori. —



— Només haurem d’esperar una mica a què arribin, i no et preocupis, ara ho dius perquè només veus aquesta entrada una mica deixada, però quan entris et descuidaràs de tots els mals, i la raó per la qual les vacances són el millor del món. —



Després d’un quart d’hora etern, van arribar un altre cotxe amb la resta de la colla, van aparcar i es van dirigir cap a ells.



— Com esteu penya? Tot bé? — Va preguntar en Joan entusiasmat. —



— Doncs com hem d’estar, de meravella! — Va respondre un d’ells. —



— Així que aquest és en senyor Toni no? — Va preguntar un altre. —



— En persona, encantat. — Va dir amb una amabilitat forçada. —



— Jo em dic Víctor, i ell és l’Ivan. —



— Hola! — Va saludar l’Ivan. — Entrem no? Que estem aquí com uns estaquirots. —



— Vinga, doncs, som-hi. — Va dir en Joan. —



Tots quatre van dirigir-se a la recepció, on els van donar unes petites indicacions sobre les instal·lacions i les claus de la seva habitació, on van anar seguidament, l'habitació estava totalment equipada, quatre llits individuals, uns armaris com per guardar roba per un mes, una taula amb un comandament de l’aire i la televisió, i un minibar amb uns refrescos i aigua, fins i tot tenien un parell de finestrals que donaven directament amb quasi tot el ressort, estaven com uns reis.



— Quina meravella oi. — Va dir en Víctor. — Mai em cansaré d’aquestes vistes. —



— I espera al fet que anem a baix, tenim un ressort gegant per a nosaltres, no sé ni per on començar. — Va continuar en Joan, estupefacte per la qualitat de l’hotel. —



— No sé vosaltres, però la piscina m’està cridant, fem un bany i després anem a dinar? — Va preguntar l’Ivan, ansiós per estrenar el ressort. —



— M’agrada com penses, tu que dius Toni? — Va preguntar-li en Joan. —



— Aneu tirant, jo acabo de deixar les coses i baixo. — Va dir mentre guardava la roba. —



— Això ho faràs després, ara hem de passar-nos-ho bé. — Va dir en Víctor intentant convèncer-ho. —



— Insisteixo, aneu-vos-en, que jo deixo això i vaig amb vosaltres. —



— És difícil treure’l del seu confort Víctor — Va dir en Joan coneixent a en Toni. — així que no baixarem fins que ell no ho faci, i així també aprofito a deixar algunes coses. —



— D’acord. — Va acceptar en Víctor. —



— Sou una mica avorrits. — Va dir queixant-se l’Ivan. — Tot i que anar-me'n sol seria encara més avorrit, afanyeu-vos. —



I així va ser, tots van quedar-se a organitzar l’habitació fins que en Toni acabés, una vegada va acabar es van dirigir tots a la piscina. Una piscina immensa, on quasi no es podia veure de punta a punta. Semblava que estiguessin al mar. Tots van quedar bocabadats en veure-la, excepte el Toni, que en veure la piscina va tenir un mal auguri i se li van formar papallones a l’estómac.



— Crec que em trobo una mica malament. — Va dir ell mig marejat. —



— Però si acabem de sortir, hi ha unes hamaques aquí al costat, estira’t i nosaltres ens banyarem. — Va dir en Joan en veure la seva mala cara. —



Van passar l’estona a la piscina mentre esperaven a l’hora de dinar, en Toni va fer l’esforç de ficar-se una vegada li va passar mareig, però en col·locar un peu a l’aigua va passar-li un calfred com si hagués passat un fantasma per davant seu, seguidament, va caure rodó, amb la sort de caure en l’aigua, on els seus companys el van veure inconscient i el van agafar i retornar a la seva hamaca. Després d’uns cinc minuts preocupats, en Toni va tornar a obrir els ulls:



— Què ha passat? — Va preguntar en Toni desubicat. — Em fa mal el cap. —



— Has caigut inconscient a la piscina, la veritat és que t’has donat un bon cop. — Va respondre el Joan veient que el seu amic tornava a prendre consciència. —



— Ara anirem a dinar. — Va continuar en Víctor. — Si tens gana pots agafar el que vulguis, és bufet lliure.



— Gràcies, però crec que abans aniré a canviar-me. — Va concloure. —



Després de l’ensurt, en Toni i companyia van tornar a l’habitació, es van canviar de roba i van marxar cap al menjador. Quan van arribar, van veure una gran sala repleta de plats que feien molt de goig, quasi totes les persones del bufet se’ls hi feia aigua la boca només en veure la varietat de plats. En Joan, en Víctor i l’Ivan, van començar a devorar plats, en canvi, el Toni es va quedar a la taula sense agafar ni un tros de pa, no volia menjar, després de l’episodi patit a la piscina tenia l’estómac remogut.



Una vegada acabat de dinar, en Joan havia preparat una sèrie d’activitats, entre elles un passeig a cavall al voltant d’un bosc al costat del ressort. La veritat que aquesta activitat va agradar al Toni, ja que la natura li calmava els nervis.



En acabar la sèrie d’activitats, l’Ivan va proposar fer una nit de copes, tots van acceptar sense cap impediment, fins i tot en Toni. Dins del ressort hi havia una petita discoteca on podien passar-ho bé:



— Què t’ha semblat aquest primer dia Toni? — Va preguntar en Víctor. —



— He començat amb certes preocupacions, però la veritat és que m’està agradant aquest ressort. — Va afirmar. —



— Me n'alegro, brindem. — Va proposar l’Ivan. —



Tot seguit va fer un brindis apropant-se les seves copes.



— Per cert. — Va aturar en Joan. — Et passa alguna cosa Toni? Has estat bastant distant durant el bufet i les primeres activitats, més pensatiu del normal. —



— Bé, us hauria d’explicar una cosa. —