Tots quatre es giren pràcticament a la vegada i veuenuna persona que coneixen molt bé: la professora Maria! El Marc,enveure-la, li pregunta:
- Què hi fas aquí,professora?
- Estava fent un tomb per la ciutat quan desobtem’ha semblat sentir unes veus conegudes i molts cops i sorolls i he vingut el més ràpid que he pogut.Estàs bé,Marc?
El Marc intenta dissimularla pallissa que ha rebuti diu:
- Sí,sí, una caiguda absurda.
Llavors, la professora veu quel’envoltenels tres nois i els pregunta:
- I vosaltres, quèhi feu aquí?
Un dels nois diu:
- Doncs estàvem fent un tomb i ens hem topat amb el Marc i l’hem saludat.
Llavors la professora, que ja s’ho ensumava,va dir:
- Marc, podries venir un moment, si us plau?
Un cop sols, la dona lipregunta:
Un munt decosespassenpel cap del noi en pocs segons. Després d’una estonapensant,diu:
- Em promets que no li explicaràs a ningú?
Van estar parlant llargament. La professora no es podia creureel que li estava dient el seu alumne.Durant la xerrada, la professora va poder apreciar que el nen, de la maneracomli explicava el que li passava, tenia molta por i que no sabia quèfer perquèli deixessin de fer assetjament. Va ser en aquell moment quanala professora li va venir al cap una idea genial: vapensar de posar-li unamicrocàmeraa les seves ulleres perquèaixí, quan els assetjadors li fessin mal,ho tindria tot gravat, i d’aquesta manera, podria anar al director i amb això els expulsarien de l’institut.
Al Marc li va semblar una idea boníssima, ja que d’aquesta forma ja no li farien mai més la vida impossible i podria viure tranquil i anar al’institut sense haver de preocupar-sedesi li farien mal.
I,dit i fet, la setmana següent, concretament el dijous, es van reunir a casa del noii la Maria li va posar la càmera en un lateral de les ulleres.
El primer dia del segon trimestre, van posar la càmera a prova. Com era d’esperar, els tres noisvan anar cap a ell a l’hora del pati. Per sort del Marc, no li van fer gaire mal perquè als nois elsfeia mal el braç,fet que va provocar que la força dels cops fos molt més fluixa i lleu que habitualment. Van seguir-se trobant a l’hora del pati cada dia de la setmana, el Marc els donava els entrepans que preparava i ells li pegaven.Dijous a la tarda, ja a casa seva, elnoi va veure si la idea de la càmera havia funcionat i gràcies a Déu... va funcionar!!!
El Marc estava molt content, no s’hopodia creure:per fi acabaria el mal continu!
Divendres li va ensenyarla gravació a la Maria; la professora estava també molt contenta. A última hora en Marc i els tres assetjadors es van reunir al despatx del director. Allà, el director va poder veure el mal que li feien aquells tres al pobre noi. Una vegada vistos els fets succeïts, el director va prendre la sàvia decisió d’expulsar aquelles tres males ànimesdel centre per sempre, és a dir, s’haurien de canviard’institut. Allò va fer enfadar moltels nois. Només calia mirar-losper veure la cara d’enfadats que feien.Ensortir del despatx,en Marc es va endur una sorpresa molt gran: tota la seva famíliai amicsestavenfora esperant-lo amb cartells de “per fi lliure”!!!
El noitenia ganes de plorar d’alegria ino s’ho podia creure, el primer encórrercap a ellva ser el seu millor amic, l’Oriol. Els dos adolescents es van fondre en una llarga i emotiva abraçada. Després va ser el seu pare quiliva fer un petó tan gran que va ressonar per tota la ciutat.
Més tard, vananar a dinar tots junts al restaurant del costat de casa: el “Com a casa, enlloc”. Un establiment molt acollidor, ideal per a moments com aquell.
Ensortir del local, cadascú va tornar a casa seva. Finalment, en Marc i l’Oriol es van acomiadaramb una forta abraçada. L’Oriol li va dir que estava molt orgullós del que havia aconseguiti que havia estat molt valent, que no era gens fàcil el que havia fet.
En arribarcasa el noiva saber que havia fet el correcte i es va quedaramb la sensació d’aquell que sap que havia fetles coses ben fetes.
Quan va anar a dormir, es va dir a si mateix: “tantde bo sigui feliç durant molt de temps”.
