Tenia només deu segons per pensar què fer abans que els guàrdies l’atrapessin. Els civils que tenia al darrere l’estaven empenyent, estava tothom aglomerat, cridant. La Flàvia sabia que havia d’aprofitar aquell caos si volia escapar-se d’allà. De reüll va veure un carro amb unes gàbies plenes de gallines. Aquella era la seva única sortida. Just en el moment que els guàrdies se li tiraven a sobre es va ajupir, esquivant el cop d’un dels dos i anant directe al carro que acabava de veure. Va tirar ràpidament totes les gàbies a terra, deixant sortir a totes les gallines. Aquestes es van espantar i van començar a aletejar i a repartir-se entre la multitud. Aquest gest va crear encara més caos del que hi havia. Alguns van marxar tan ràpidament com van poder amb por que el desordre causat per les gallines els fes perdre els queviures. Altres estaven cridant el seu nom, esperant trobar-la per aconseguir aquella preuada recompensa. Els guàrdies es van girar per intentar atrapar-la, però ja era massa tard. La noia havia marxat corrent aprofitant tot el caos.

Es va trobar en la mateixa situació que a l’inici després de la fugida del Palatí. Estava sola, al mig del bosc i sense saber on anar. Un gran sentiment de desesperació va començar a envair el seu cos. En aquell moment es va adonar que hauria de viure de manera precària tota la seva vida, fugint del poder que l'oprimia i que li impedia ser una persona lliure. Unes cadenes invisibles la privaven de la llibertat, la qual tant desitjava des del moment de la proposta de l’Emperador. No podia ni volia seguir d’aquella manera. Va tenir una idea, una idea que podia arruïnar la seva vida, però que, a la vegada, podia salvar-la de tot allò que la preocupava i no la deixava dormir bé a les nits. La reacció del seu cos va ser automàtica: sense ni tan sols adonar-se’n les seves cames van començar a caminar soles cap al lloc on va començar la seva vida, el mateix lloc d’on va fugir per por a un pare que volia abusar d’ella, estava tornant al Palatí.

No sabia exactament cap a on havia d’anar, estava perduda pel bosc. Així i tot, el seu cos semblava que sí que ho sabia. Va dirigir-se una altra vegada cap al poblet d’on acabava de fugir, passant per carrers alternatius per evitar ser dirigida. Un cop en va sortir va seguir una de les vies principals d’aquell Imperi controlat per l’Emperador. Després d’un parell d’hores caminant envoltada de camps llaurats i vinyes, finalment va veure a la llunyania el Palatí. Era igual d’alt i imponent com el recordava, situat sobre el turó més important de la ciutat de Roma. Durant el seu curt viatge no s’havia trobat a ningú, només un parell de carruatges que van passar pel seu costat sense immutar-se.

Un cop va ser davant de les grans portes del palau, els guàrdies que les custodiaven van dubtar un moment a veure-la. Es van mirar un segon entre ells i immediatament van actuar. Ella va avisar que només venia a veure l’Emperador, que sabia que l’estava buscant. La van agafar immediatament pel braç, com si fos una presonera. Les queixes de la noia van ser inútils. La conduïen amb duresa per terra com si fos una presonera més, deixant-li marques als braços. Tot i això, la noia no es va immutar. Era plenament conscient que la rebuda a casa seva no estaria plena d’abraçades i retrobaments agradables. La van acompanyar pels passadissos on havia tingut lloc la seva infància. Molts records que semblaven enterrats en un raconet del cervell de la Flàvia van començar a brollar. La gran majoria eren amb la seva mare: el moment que havien jugat a amagar-se pels passadissos, el dia que no volia anar a l’escola i es va quedar plorant en un raconet al costat d’un moble, una tarda on la seva mare li havia ensenyat a fer-se trenes… Les llàgrimes li van brollar sense que pogués evitar-ho, impulsades per la nostàlgia que sentia en aquell moment. Era conscient que allò no es repetiria mai, però tenia l’oportunitat a les seves mans de tenir un futur nou, una vida nova sense estar arrelada al Palatí i a la vida que odiava.

Finalment, van arribar a la gran sala de l’Emperador, allà on el seu pare passava el dia assegut mentre els seus súbdits fidels l’informaven de tot allò que passava en els seus dominis. Amb prou feines havien passat un parell de mesos des que havia marxat d’allà, però recordava el seu pare diferent. Semblava que havia envellit més ràpidament del que pensava. Tenia més cabells blancs i unes bosses sota els ulls que no recordava haver vist mai. Aquelles bosses van desaparèixer al moment que va veure aparèixer la Flàvia per la porta. Els ulls se li van il·luminar. Un somriure burleta se li va formar a la boca. En aquell moment, van començar a entrar nobles importants a la sala per presenciar el retorn de la filla.

• Has tornat. - va començar a dir - Em preguntava quant trigaries. El món no és amable amb aquells que obliden qui mana. Aquí les decisions no es qüestionen. Aquí s’obeeix. Potser no vas acabar de comprendre el que la teva mare et va ensenyar.
  
  Hola, Emperador! - va respondre amb veu calmada la noia - No he tornat per demanar res, he tornat per acomiadar-me.

En aquella gran habitació hi regnava el silenci. Tothom estava pendent de la història que havia d’explicar la Flàvia. Fins i tot va aparèixer la Lívia, la criada que havia cuidat la jove durant un temps i que l’havia ajudada a escapar d’allà. Un guàrdia que la vigilava a la presó del palau s’havia assabentat de la tornada i la va deixar marxar per poder veure la nena que havia estat cuidant durant uns anys. Durant el seu parlament no es va oblidar res. Va explicar el que el seu pare la volia obligar a fer i com va haver de fugir amb la por de ser empresonada o, fins i tot, assassinada pels guàrdies. Sorprenentment, ningú va semblar immutar-se, només es notava una certa incomoditat. Els assistents no mostraven cap mena d’expressió facial, fins i tot semblava que ho trobaven normal. Al capdavall, l’Emperador té el poder i pot fer el que vol. La noia, tot i que no esperava res, es va notar decebuda. Un cop va acabar d’explicar-ho tot, va contestar l’Emperador.

• Les fantasies són perilloses. - va començar - Encara ho són més quan van acompanyades de deliri i falsedat.

L’Emperador sabia perfectament que allò que havia descrit la Flàvia havia passat. La volia desqualificar. L’últim que necessitava aquell home eren problemes addicionals causats per una filla la qual considerava irrellevant. Va mirar els seus consellers.

• No mereix més atenció. Que marxi. No té lloc aquí.

Allò no era un perdó. Era una desestimació. Un murmuri gairebé imperceptible va recórrer la sala, però ningú no va gosar contradir la decisió. Ningú esperava que l’Emperador deixés escapar una persona que havia desobeït directament ordres, però la Flàvia no es va sorprendre. No van caldre més paraules. Es va girar i va començar a caminar cap a la sortida, sense concedir-li ni una última mirada. De cop, es va sentir una corredissa, unes passes que la seguien. Era la Lívia que es disposava a marxar amb ella. Ningú no es va preocupar d’aturar-la, la van deixar marxar amb la Flàvia. El poder ignora aquells que d’alguna manera poden fer que s’acabi. Aquell seria l’últim cop que veuria l’Emperador a la seva vida.

Un cop fora del palau, la Flàvia va abraçar a la Lívia. La seva vida fins aquell moment es quedava enrere. Totes dues havien tingut històries de superació personal molt diferents, però al final van acabar unides.

• On anem ara? - va preguntar la Lívia després de parlar una estona amb la Flàvia i posar-se al dia.
  
  Allà on puguem decidir.

El Palatí s’alçava darrere seu, immòbil. Ella, en canvi, va continuar caminant.