La noia es va sobresaltar en notar una mà a la seva esquena. El seu cos es va posar rígid. Volia moure’s, però les cames no li responien. Pensava que la seva vida s’acabaria en aquell moment. Contràriament al que la Flàvia pensava, una veu molt dolça li va començar a parlar. Li va dir que estava segura, que no es preocupés. Es va girar i es va trobar de cara un jove de vint-i-cinc anys molt ben plantat. Tenia els cabells castanys clars i les faccions de la cara molt marcades. Anava vestit amb una roba de pagès, molt bruta i esparracada. El noi va preguntar si es trobava bé, que l’havia vist corrent pels boscos i entrant al santuari. La Flàvia, en veure que no era un perill potencial, les llàgrimes li van brollar sense poder-les contenir. Li va explicar tot el que li havia passat: la seva infància invisible al palau, la mort de la seva mare i la fugida del palau. El jove es va quedar fascinat amb la determinació de la noia que tenia al davant. Ell es deia Marcus, i tampoc havia tingut una vida fàcil.



Ell havia nascut en una família molt humil, que vivia apartada en un raconet de la muntanya, on tenien camps i animals. Els seus pares li havien ensenyat l’ofici al noi, des de les millors èpoques per plantar les carabasses fins a esquilar una ovella sense fer-se mal. Dos anys abans, el pare d’en Marcus havia mort per una febre sobtada i ell havia d’assumir la responsabilitat per poder tirar endavant tant la seva vida com la de la seva mare. En Marcus va convidar la noia a viure amb ell i la seva mare durant un temps, fins que trobessin alguna alternativa. Les paraules no li sortien de la boca, ofegades per l’emoció i l’agraïment que sentia en aquell moment. Van caminar durant dos minuts fins a arribar a la caseta on vivien en Marcus i la seva mare. La Flàvia no entenia res, no sabia com era la vida fora del palau. Pensava que seria una casa humil, amb tres plantes i passadissos espaiosos. No esperava que fos tan gran com el Palatí, però en cap situació s’imaginava allò que veien els seus ulls. Era una caseta de fusta desgastada, amb una porteta petita. En Marcus s’havia d’ajupir per poder passar. Un cop a dins, la situació era pitjor que per fora. Només hi havia dues habitacions petites i un espai per rentar-se. Veient la cara que feia, el noi es va posar vermell. Li va dir que era una caseta humil però acollidora. Asseguda en una cantonada hi havia la mare d’en Marcus, l’Aemilia. Era una dona molt sàvia, amb uns cabells esblanqueïts pel temps i uns preciosos ulls marrons com la terra. Tenia unes faccions cansades, les d’algú que havia vist moltes coses al llarg de la seva vida. Es va mostrar sorpresa de trobar-se una convidada a casa. El noi s’hi va acostar i li ho va explicar tot, ja que no hi sentia bé del tot. La mare es va mostrar comprensiva, i amb un accent molt tancat li va donar la benvinguda a la Flàvia. Pocs minuts després es van asseure tots tres en una petita taula rodona i van començar a sopar. En Marcus havia preparat un guisat de verdures. La noia havia tastat molts plats exquisits al palau, però no havia menjat mai res tan autèntic i senzill com allò. Va agrair molt aquell sopar a tots dos. Van parlar breument sobre les seves vides, explicant anècdotes. Aquella conversa tan genuïna va fer sentir viva de cop a la Flàvia: era una sensació de tornar a formar part del món que no sentia des de la mort de la seva mare. Al moment d’anar a dormir, en Marcus va oferir el seu llit a la jove, ella ho va rebutjar. El noi no va parar d’insistir i ell mateix es va posar a dormir sobre uns sacs de blat que hi havia a l’altre costat de l’habitació. Ella, cansada d’insistir, finalment es va posar al llit i va dormir plàcidament, com feia temps que no ho feia.



L’endemà al matí es va despertar amb els cants del gall. No estava acostumada a despertar-se d’aquella manera. En Marcus es va posar dret ràpidament i es va preparar alguna cosa ràpida per esmorzar. Es disposava a sortir quan la Flàvia el va aturar. Li va preguntar on anava tan aviat. Ell va contestar-li que havia d’anar a donar menjar als animals i a regar l’hort. Ella no sabia com es feia tot allò i, encuriosida, va decidir acompanyar-lo. En un inici, entrar amb els animals li feia fàstic, però veient que no feien res cada cop s’hi acostava més per veure què feia el noi. En Marcus va tenir molta paciència. Va dedicar tot el matí a ensenyar-li la seva rutina: com es regava correctament, com munyir els animals… La noia estava fascinada, li va demanar que li ho seguís ensenyant tot per poder aprendre sobre el món de l’agricultura i la ramaderia. El jove estava encantat de tenir una nova ajudant. I així van passar les setmanes següents, aprenent i gaudint amb en Marcus i l’Aemilia. Va ser com una segona mare per ella, explicant-li històries i ensenyant-li a cuinar alguns plats bàsics. Van ser, sens dubte, les millors setmanes de la vida de la Flàvia.



Mentrestant, al palau la cerca no cessava. L’Emperador estava furiós, la seva pròpia filla l’havia rebutjat i s’havia escapat sense deixar rastre. El primer que va fer va ser interrogar la criada, la Lívia. Ella va assegurar que no en sabia res, que el dia de l’escapada no l’havia vist enlloc. Per molt que ho negués, ningú la creia. Va acabar tancada al soterrani del Palatí acusada de no voler compartir informació. L’Emperador va ordenar a més guàrdies anar a buscar-la, fent una cerca en un radi de cinquanta quilòmetres. Fins i tot, va oferir una recompensa de deu monedes d’or a qui l’aconseguís trobar. No podia consentir que no hi hagués conseqüències per aquella qui no obeïa les ordres del seu Emperador.



Un bon dia, quan l’aire va començar a anunciar l’hivern, va passar el que més temia la Flàvia. Mentre ajudava en Marcus a plantar faves van veure com dos guàrdies imperials s’aproximaven allà on estaven ells. La noia va marxar corrent per tal que els guàrdies no la poguessin veure. Un cop van arribar a la caseta van parlar breument amb el jove i van continuar caminant. L'estaven buscant. En Marcus li va afirmar que no havia de patir, que havia dit que no la coneixia i no l’havia vist mai. Allò no va reconfortar-la gens. En aquell moment va ser conscient que, mentre estigués allà, la vida dels qui l’havien acollit estava en perill. Va començar a reflexionar, pensant en tots aquells que s’havien sacrificat per ella, perquè ella visqués la seva vida, en especial la seva mare. Aquella mateixa nit, la Flàvia es va escapar de la caseta. Va estar a punt de robar unes monedes que tenien estalviades en un armari, però no ho va fer. No volia ser una lladre després de tot el que havien fet per ella. Va córrer tan de pressa com va poder, sense mirar enrere. No podia permetre que dues persones innocents es posessin en perill només per acollir-la. Va dormir sota un munt de troncs, abraçada a la foscor.



Al matí següent va arribar a un poblet, volia buscar algun lloc on passar la nit i menjar una mica. A la plaça del poble hi havia un petit mercat on venien diversos queviures. S’hi va acostar a mirar si podia aconseguir alguna cosa. En el moment que la botiguera li va veure la cara es va posar a cridar. Al capdavall, s’oferia una recompensa a qui la trobés. En qüestió de segons, es va trobar envoltada de pagesos cridant el seu nom i guàrdies que s’acostaven per emportar-se-la cap al Palatí.