L’emperador ja tenia la descendència masculina que tant necessitava per a la continuïtat del nou imperi, fills que heretessin el seu poder i territoris. La petita Flàvia mai havia estat part essencial de la família imperial. Era concebuda com una càrrega, una noia a la qual calia educar, però que en el fons era invisible. Tenia una mirada pura, uns ulls blaus com el cel, on s’hi reflectia tota la innocència i la felicitat d’una jove que no és conscient del que passa al seu voltant. Molts guàrdies la tractaven com a “ella” o “la nena”. Només hi havia una persona que es preocupava realment per ella, era la seva mare. Era molt dolça, generosa i atenta. Per motius obvis havia de destinar tot el seu temps als fills barons, però sempre trobava una estona per dedicar a la seva filla, ensenyant-li d’amagat com s’havia de comportar al palau i explicant-li un futur al que estava lligada: matrimoni, aliances, silenci... Va aconseguir que se sentís humana per primer cop a la seva vida. L’educació que va rebre va ser basada en el silenci i l’obediència, valors clau que es necessitaven al palau per formar futures aliances. El primer que li van ensenyar va ser a baixar el cap davant homes de rang superior.



La vida al Palatí era freda. Estava situat sobre un dels set turons de Roma, apartat de la ciutat i del pulmó de la vida en un imperi naixent. La casa de l’emperador era molt imponent, formada per habitacions molt altes i espaioses. Tot i estar molt ben amoblat, semblava buit, no tenia essència. L’emperador Constantí era un home dur, autoritari. Va governar un Imperi a base de jerarquia i por. Cal tenir en compte que el poder no estava consolidat i necessitava causar aquest temor per començar a crear una nova tradició imperial beneficiosa per a ell i per a la seva família. Molts funcionaris no eren conscients del punt fins on arribava aquella autoritat absoluta. La violència estava completament justificada. En els primers cinc anys de regnat, va ordenar centenars d’execucions per motius diversos: el terror estava sembrat en aquella Roma creixent. Coneguent la situació del territori, la Flàvia va gaudir d’una infància privilegiada. Tot i no tenir la figura paterna present, estava envoltada de luxes i tresors. Més endavant descobriria que la vida fora del palau era molt diferent al que estava acostumada.





Als dotze anys, van arribar notícies devastadores per la Flàvia. La seva mare, el seu únic vincle emocional en aquell palau on se sentia ignorada, havia mort de forma sobtada a una edat jove. A la resta del Palatí la notícia no va semblar tenir un gran impacte, però va enfonsar a la jove. De cop, l’única persona que li parlava amb dolcesa havia desaparegut. Va entrar automàticament en una depressió de la qual li costaria molt escapar. Estava mentalment enfonsada en un pou profund del qual no veia la sortida.





Les funcions que realitzava la difunta mare les van assignar a una criada inexperta. Es deia Lívia. La jove de tan sols divuit anys formava part d’un deute impagat per part del seu pare. Era molt alta, esvelta, amb uns cabells rossos i ondulats que queien suaument sobre les seves espatlles. Tenia unes bosses als ulls que reflectien la falta d’hores de son i la situació per la que estava passant. El nexum, servitud per deute, l’obligava a romandre al palau, no podia escapar. En cas de fer-ho, era plenament conscient del destí de la seva família. Era una presonera sense haver comès cap delicte. És cert que vivia a les estances imperials, però vivia en una situació precària, en una habitació petita i fosca. La seva primera tasca va ser fer-se càrrec de la Flàvia. L’Emperador li va donar instruccions molt clares: no volia saber res d’aquella nena, deia que havia estat criada amb massa permissivitat i que allò s’havia d’acabar. No volia errors ni desobediències, o la vida de la criada correria perill.



La Livia, tement per la seva vida, era extremadament dura amb la Flàvia. Rebia càstigs per qualsevol acció que feia, per insignificant que pogués semblar. A més de conviure amb el dol d’una pèrdua tan important, havia de comportar-se exemplarment per no ser renyada. I així van passar els següents quatre anys de la vida de la Flàvia, marcats per la severitat dels càstigs que rebia dia a dia.



Aquell matí de novembre tot va canviar. L’Emperador era al palau, i va recordar que tenia una filla. La va fer cridar. Un cop allà, la Flàvia es va trobar amb el seu pare. No recordava l‘última vegada que li havia dirigit la paraula. Hagués preferit que hagués seguit d’aquella manera. Va entendre de seguida allò que volia d’ella: es va quedar glaçada. Va marxar tan ràpidament com va poder i es va tancar a la seva habitació. Va començar a plorar desconsoladament, veient que era tractada com un objecte, que ni la seva vida ni el seu cos li pertanyien. Tot i ser filla de l’Emperador, tampoc valia per res. En aquell moment, la Lívia va trucar a la porta. La Flàvia no sabia per què però li va obrir la porta. Necessitava explicar a algú allò que li havia passat, encara que fos aquella que la castigava i la menyspreava. La criada va escoltar atentament com se sentia la jove. De la manera com parlava i com explicava el dolor que sentia se li van omplir els ulls de llàgrimes. Aleshores va ser quan va entendre que la noia viuria pitjor que ella, que seria maltractada i condemnada a un futur que no volia.



Va prendre una decisió que sabia que era molt arriscada. Coneixia una sortida del palau que no estava vigilada per guàrdies. Li va explicar ràpidament a la Flàvia que no podia estar ni un minut més allà, que la seva vida seria un infern. Li va aconsellar que s’escapés per aquella sortida i que anés fins al poble més proper a començar des de zero, un segon naixement. A més, li va donar sis monedes que tenia estalviades i una bufanda pel fred. La noia estava molt agraïda, sabia que aquesta era l’única solució. Amb molt de compte, mirant a cada cantonada per no trobar-se a cap guàrdia va aconseguir fugir sense ser vista. Un cop a fora va començar a córrer tan de pressa com va poder sense mirar enrere.



Mentrestant, a dins del Palatí, l’Emperador va manar a dos guàrdies que anessin a buscar a la nena. L’Emperador la volia per a ell. Els guàrdies es van sobresaltar quan no la van trobar a la seva cambra. Van començar a buscar-la desesperadament. Sabien perfectament que no volien enutjar al líder de l’imperi més important del món. Lògicament la jove ja no estava al Paltí. Quan li van comunicar es va alterar molt. Es va fer un silenci sepulcral en aquella sala. Als dos escuders els va manar trobar-la i matar-la tan ràpid com fos possible, ho considerava una traïció a la corona.



La jove ja no sabia on era, portava hores corrent per prats i boscos, escapant tan lluny com les cames li permetien. Quan el cel començava a enfosquir-se, va veure a la llunyania un petit santuari. Va accelerar el ritme per poder arribar-hi a passar la nit. Es va posar a observar aquella construcció mentre el sol deixava anar els últims raigs de llum abans de la negra nit. Va decidir entrar-hi, es va haver d’ajupir per poder passar per aquella porteta. Era un santuari molt petit, amb les parets de pedra i dos bancs encarats a una finestra que amb prou feines deixava veure l’exterior. S’hi va asseure i va tancar els ulls. Va començar a reflexionar sobre la seva situació. S’havia escapat de casa, segurament el seu pare hauria enviat soldats a matar-la, estava sola i tenia por. Va decidir passar la nit allà i l’endemà intentaria trobar algun poblet on poder reconstruir la seva vida d’amagat. Just quan va obrir els ulls, va notar una mà a la seva espatlla. Hi havia algú darrere seu.