Capítol 3

I. Enfrontament

L’Arlet seu davant dels seus pares, però les paraules que li llencen reboten com si xoquessin contra un vidre gruixut. Ella no hi és. Encara està atrapada en aquell passadís, en aquell instant impossible que li crema rere els ulls, amb la imatge del drac encara enganxada a la retina com una ombra massa real per ser ignorada. No pot entendre com tot pot continuar com si res, com si allò hagués estat només un deliri passatger. Però no ho era. No ho era gens. Ho sentia, ho respirava, ho tenia davant. I per molt que intenti convèncer-se del contrari, hi ha una veritat que li martelleja el pit: era visible. Completament visible, però només per ella.



-Arlet, fes el favor de contestar-nos si us plau! - Aixeca la vista del terra, tornant a la realitat.



-Em… què?

-Ah, és que ni ens estaves escoltant! Molt bé Arlet, molt bé!

La seva mirada és dispersa, desenfocada i, sobretot, molt perduda. Totalment absorta pels seus pensaments, presa de la seva pròpia ment. En canvi, el seu pare ja està massa cansat per tenir paciència. Ha tingut un dia llarg a la feina, massa llarg, i l’últim que vol és topar-se amb silencis i evasives.



-I què? No penses dir res?

El silenci se suspèn en l’aire, però no és gens agradable. És tens, dens i pesat. En Carles, el seu pare, espera, mentre ella busca les paraules que no troba, les explicacions que no s’atreveix pas a dir.

-Ho sento.



-Ho sento? M’ho dius en serio? Doncs jo sí que ho sento! Tants esforços per res! Després de deixar tota la nostra vida, venir aquí per tu i tots els sacrificis que hem fet pel teu futur només perquè acabis destrossant les coses d’aquesta manera? Així és com ens ho agraeixes, eh? Ho has malmès tot de manera irreparable!

-Doncs jo mai us ho vaig demanar que ho féssiu per mi! I què creus, que soc capaç de faltar-li el respecte a un mestre i a més imposar-m’hi, eh? De debò ho creus? Perquè si és així no em coneixes pas! No us heu parat a preguntar-me com estic ni que és el que realment ha passat, simplement us heu limitat a la seva versió!

En Carles obre la boca per replicar, però l’Arlet ja tremola de ràbia i impotència. Cosa mai vista abans en aquesta casa.



-No, sabeu què? Deixeu-me en pau. Si ni tan sols voleu escoltar-me, no té cap sentit continuar amb tantes justificacions. No voleu vosaltres, però tampoc vull jo!

La veu se li trenca, però no pas de tristesa, sinó de cansament.



Sense esperar resposta, aparta la cadira amb un cop sec i s’aixeca. Els seus passos ressonen pel passadís, ràpids, carregats d’una fúria continguda.



-Arlet! – crida la seva mare, però ella ja no gira el cap.

Tanca la porta de l’habitació amb un cop sec, deixant enrere el silenci tens que els seus pares no saben com omplir.



-Marta…

-No, Carles, deixa-la una estona tranquil·la.

-Però…

-Si us plau.

La seva mare no ha tingut a penes oportunitat de participar en la conversa, encara que hi tenia molt a dir. Però no ho ha fet. No ho ha fet perquè sospita el que passa, el que sent, el que crema, i sap perfectament què és el que menys necessita la seva filla en aquest moment. No només perquè les mares ho saben tot, sinó que també perquè ella ja ha estat abans en aquesta situació. Molt, però que molt abans.

-D’acord, però les coses no quedaran així. I ho saps. - Diu en Carles mentre se'n va malhumorat.

La Marta és l’única que no sent ràbia davant d’aquesta situació. Hi ha certa impotència, però l’empatia i la confusió són superiors. Ella també es veu perduda, però d’una manera diferent. Perduda perquè no sap ben bé què és el que ha de fer com a mare en aquesta situació. Perduda en la mirada de foc de la seva filla, drac de dolor que s’encén i s’estira. Perduda en el tatuatge de la seva esquena, hi reconeix el mateix traç que en la seva filla s’hi reflecteix sense cap mena de pena.







II. Desencadenament

-I bé… això és el que ha passat.



L’Arlet acaba la frase amb un fil de veu, com si hagués estat parlant durant hores. El Dr. Martí no diu res de seguida. Només l’observa amb aquella calma que a ella li posa tant nervis.



-Entenc. - Finalment, respon ell, recolzant-se al respatller de la cadira. - I deixa’m dir-te una cosa, Arlet, no estàs boja.



Ella abaixa la mirada.



-Segur?

-Seguríssim. El que has viscut és real per tu. I això ja és suficient perquè ho haguem de tractar amb respecte. No és una fantasia absurda, no és un invent. És una manifestació d’alguna cosa que portes dins. Una cosa que pesa.



Ella respira, però no és alleujament. És por.



-Però… un drac? Un drac enorme al passadís? Això no és normal.



-Normal no vol dir res. El cervell és complex, i encara més quan hi ha emocions que no s’han dit en veu alta durant massa temps. El drac pot ser una metàfora, una projecció, una alarma… però no és una bogeria. És un senyal. - Ella apreta les mans, inquieta. - L’Arlet que va entrar aquí fa unes setmanes no hauria estat capaç de plantar cara al seu entrenador. Ni de parlar així amb els seus pares. Ni de reconèixer que està cansada. Aquest drac… potser és la forma que té la teva ment de dir-te que ja n’hi ha prou.



Ella empassa saliva.



-Llavors… què faig?

-Primer de tot, parlar amb els teus pares. Amb calma. Amb sinceritat. I si no pots tu sola, jo puc ajudar-te. Però s’ha de fer. No pots continuar portant aquest pes tota sola.



-No vull que s’enfadin. No més del que ja estan.



-No és qüestió d’enfadar-se. És qüestió de cuidar-te. I si algú s’enfada perquè expresses el que sents… potser és que també té coses pendents de mirar-se.



L’Arlet aixeca la vista.



El doctor somriu, però no és un somriure alegre. És un somriure que entén.



-No estàs sola, Arlet. I no estàs trencada. Només estàs cansada de lluitar en silenci.



Ella assenteix, molt a poc a poc.



-D’acord.



-Ens veiem la setmana vinent?

-Sí… crec que sí.



Quan s’aixeca, les cames li tremolen lleugerament. No de por, sinó d’esgotament. Però també hi ha una espurna. Una molt petita. Una que encara no sap si és llum o és foc.



Quan l’Arlet surt de la consulta, encara amb el cor accelerat, es queda clavada al lloc. Al passadís, assegut a la mateixa cadira on ella havia estat feia setmanes, hi ha un noi. El mateix que el del primer dia de consulta. Sent que li sona d’algo més. Però no sap d’on. O de quan. O de per què.

Ell aixeca la vista del mòbil i es sorprèn tant com ella.



-Ah… hola - Diu, mig rient, mig incòmode.

L’Arlet força un somriure.



-Hola.



Ell es posa dret, i durant uns segons cap dels dos sap què dir. L’Arlet el mira una mica més i, llavors, com un cop de llum, tot encaixa. És el noi de la piscina. El mateix.



-Bé, et volia donar les gràcies per lo de l'altre dia. Va ser molt valent de la teva part. No saps com és… que algú et defensi quan ningú ho fa. Gràcies, de debò.



-Jo només… no podia callar.



-Espero que no t’hagi portat gaires problemes. Encara que em fa l'efecte que sí.



Ella fa un gest amb les espatlles.



-Ho tornaria a fer.



Ell la mira amb una expressió que no havia vist mai en ningú, una barreja de respecte, sorpresa i… alleujament.



-Ho sé. - Diu ell.



De sobte, una veu trenca l’aire.



-Arlet?

La seva mare. Dreta al final del passadís, amb els ulls plens d’alguna cosa que ella encara no sap llegir.



-He d’anar-hi. - Murmura l’Arlet.



-Ens veiem. - Diu l’Oriol, amb un gest suau, com si fos una promesa.



Ella camina cap a la seva mare i, mentre ho fa, nota una cosa nova, inesperada, estranya. Per primera vegada en molt de temps, algú l’ha vist. De veritat.



Surten del centre de salut i caminen uns metres en silenci. La Marta, al seu costat, la mira de reüll diverses vegades, fins que finalment s’atura.



-Arlet… l’has vist, oi? - La pregunta la travessa.



No és un “què t’ha passat”.



No és un “estàs bé”.



És un “l’has vist?”, dit amb una precisió que li glaça la sang.



L’Arlet es queda quieta.



-Veure… el què?

La Marta no diu res. Només espera. Com si ja sabés la resposta.



L’Arlet sent que se li trenca alguna cosa per dins.



-Mare… - La veu li surt baixa, insegura. - No sé com explicar-ho. Però… hi havia… alguna cosa. Gran. Com… com una ombra viva. Com si m’estigués mirant. I jo… jo no podia respirar.



La Marta tanca els ulls un segon. Quan els obre, no hi ha sorpresa. Només reconeixement. I una mena de tristesa tendra.



-D’acord. - Diu, molt suau.



L’Arlet parpelleja, confosa.



-No et sembla estrany?

La Marta nega amb el cap.



-No. Perquè jo també el vaig veure.



L’Arlet obre els ulls, incrèdula.



-Quan…?

La Marta inspira profundament.



-Quan era petita. Quan em feien assetjament a l’escola. Quan em feien sentir petita, invisible. Ell va aparèixer. No per espantar-me. Sinó per recordar-me que jo era més forta del que em feien creure.



L’Arlet es queda muda.



La Marta continua, amb la veu més baixa.



-I anys després… quan feia de mestra. Hi havia un nen que es creia intocable i feia la vida impossible a un altre. I jo no sabia com ajudar-lo, no sense esclatar de nou. Ell va tornar. No com una amenaça. Com un avís. Com una força.



L’Arlet traga saliva.



-Llavors… el que he vist…?

La Marta assenteix, molt lentament.



-Sí, Arlet. És ell.



L’Arlet sent un calfred.



-El drac.



La Marta li agafa les mans.



-El mateix. El que porto tatuat a l’esquena. No perquè em fes por. Sinó perquè em va salvar. Perquè em va ensenyar a no callar. A no deixar-me trepitjar. A no perdre’m.



L’Arlet nota un alleujament estrany, com si algú li hagués tret un pes de l’esquena.



-Mare… crec que el meu… està despert.



-Ho sé. - La Marta li acarona la galta. - I no passa res. Perquè ara ja no el portes sola.



L’Arlet tanca els ulls un moment. Quan els obre, no veu res. Però sent la seva mare. I això és suficient.



La Marta somriu, tristament però amb llum.



-Suposo que per mi ja descansa. - Diu. - Però per tu… per tu comença a ser visible.



L’Arlet respira fons.



-Tinc por.



-Ja no cal que en tinguis. Els dracs només fan por quan no els coneixem. Quan els mires de cara…

t’adones que sempre han estat allà per protegir-te.

I així, mare i filla caminen juntes cap a casa.

I darrere d’elles, en algun lloc entre l’ombra i la llum, el drac les observa.



No com una amenaça.



Sinó com una força antiga.



Una herència.



Una que, per fi, pot ser compartida.