Pròleg

En un gran hospital hi ha una petita habitació.

Una petita habitació on una gran mare abraça a la seva petita filla.

La filla, acabada de néixer.

La mare, amb un pes immens a l’esquena.



Un pes que encara no es reflecteix en el futur de la petita,

però que ja hi és.



Una esquena escrita amb tinta.

Molta tinta.

Per un gran drac.



Un drac que dorm.

Un drac que espera.

Que potser no es despertarà mai.



Tant per ella,

com per la seva petita vida.



Una vida que acaba d’obrir la porta al món,

sense saber què l’espera.



Però que el món ja l’està esperant.



I. L’aigua

Són les cinc en punt quan s'obre la porta. La porta al seu món. L’obre ella, mentre sona “Don’t Look Back In Anger” d’Oasis en els audifons que li van regalar els seus avis pel seu últim aniversari. “Perquè escoltis bona música”, li va dir l’avi Manel. “Però si ella ja n’escolta, de bona música. No veus que té uns bons mestres?”, va respondre l'àvia Conxita. Sembla que fos ahir, però certament, a mitjans de març, maig queda lluny. Molt lluny. A setanta quilòmetres, exactament. Tan lluny com d’aquí, des de Sant Cugat, a Vic. “Vic és petit, però ben bonic!”, ressonen les paraules de la tieta Gloria. Ella sí que havia sabut com viure bé, quedant-se allà mateix. Havia preferit una vida tranquil·la i plana, abans que riquesa urbana. “Sembla sabana!”, diu sempre quan per trucada la meva mare la posa al dia amb el que ens portem per aquí a baix. És inevitable voler tornar-hi, si és que allà mateix ho va deixar tot: la llar en la que vivia amb els avis, l’escola on estudiava amb les seves amigues, la plaça on anava a…

-Bon dia, eh.

-Ai, perdona'm Míriam. Què deies? - Es treu un casc ràpidament.

-No, res, que bon dia. Que els joves d’avui en dia esteu tots amb aquests trastos enganxats a l’orella!

-Ho sento, és que estava escoltant música.

-No, si ja ho sé. El que em sembla que tu no saps que la classe comença a dos quarts de sis, com tots els dijous. On vas tan aviat?

-Sí, sí, ho sé. És que em venia de gust venir una mica abans i així escalfo una mica. Que les competicions estan ja a la cantonada!

-Mare meva, que exagerada, si queda la tira! Apa, ves al vestuari. No et faig perdre més el temps.

-No pateixis dona, no és cap molèstia parlar amb tu. - Si és que mai troba l’oportunitat de tenir una conversa com déu mana! Almenys la Míriam, la dona de recepció, sempre xerra amb ella amable i alegrement.

-Bé, ens veiem després!

-Adéu! - Diu mirant enrere.

“But don’t look back in anger, I heard you say”

Es treu l’altre casc i el deixa a la seva caixeta. La caixeta que apreta amb ràbia mentre recorda el seu passat.



Un cop ho ha deixat tot i s’ha canviat de roba, es dirigeix a la piscina.

Carril deu, cinquanta metres nets. Agafa impuls i…

Ja està, silenci, zero mals de cap. Només ella, l’aigua i el pes del seu cos i la seva ànima enfonsant-se lenta i pausadament. Això sí que és teràpia. Realment no ha vingut pas per entrenar més estona, sinó que simplement necessitava desconnectar. Desconnectar per processar i així poder tornar a connectar.

Cada metre que recorre l’allibera una mica més, i per primer cop en hores, respirar ja no dol. No tant com abans. Ara és calma. Calma i només ella. Calma i la seva capella.







II. El foc

-Vinga, va, nois. Us vull més actius!

Ja porten gairebé més de mitja sessió. L’Arlet està centrada en el seu moviment: un, dos, tres, quatre cinc, sis i respira. Un, dos, tres, quatre, cinc, sis i de nou.

-Puntada de crol Oriol, puntada de crol!

Un, dos, tres…

-Així no, així no! Quantes vegades us ho haig de dir?

… sis i respira. Ja està. Ha acabat les dotze sèries. Surt de la piscina d’un sol salt, acostant-se a l’entrenador.

-Magnífic Arlet, magnífic! Si segueixes a aquest ritme, segur que et fas un lloc entre els classificats.

Segur? Ella ja tenia de ben tret acceptat que era entre les cinc primeres…

-Aquesta és la idea, senyor Escudero.

-No ho estàs fent bé, Oriol. Has d’acompanyar el moviment amb més fluïdesa! - Torna a dirigir la mirada cap a l’Arlet. - Aix, perdona'm. És que n’hi ha alguns que no sé pas que fan aquí… Haurien d’estar en la piscina infantil! Però això, el que et deia: tu segueix així que arribaràs ben lluny!

-Em… gràcies, senyor. - Diu amb poca convicció. El mestre està centrat en la resta de companys, analitzant l'adequació de la seva tècnica i apuntant-se els errors de cadascun a la llibreta d’anotacions.

-Bé, nois. Ara quan acabeu tots farem un control de temps grupal. - De sobte, s’adona de que s’ha deixat el cronòmetre a l’altra banda del recinte.

-Ah, Arlet. Que et faria res anar-me a buscar el cronòmetre? Està allà mateix. - Diu mentre l’assenyala.

-És clar, senyor.

L’última vegada va tardar vint-i-vuit segons exactes en fer els cinquanta metres. Si avui no se supera, possiblement quedarà en ridícul, o això és el que ella pensa. Ho hauria de fer sense cap problema, ja que ha estat practicant molt últimament. No només perquè vulgui quedar de les primeres, sinó perquè també necessitava estar entretinguda per evitar pensar. Pensar en l’escola, la vida, la rutina i la ràbia que sent dins. Per molt que ho intenti, no es pot treure de sobre aquesta última. Ella es pensa que només és per la impotència de no poder tornar a viure a Vic, però realment és perquè abans si sabia qui era: la noia alegre i autèntica que havia crescut envoltada dels avis i de les seves amigues de sempre, les persones que la feien sentir ella mateixa. No pot deixar de preguntar-se on s’ha quedat aquesta versió d’ella i ara… ara qui se suposava que era?

Des de la visita al psicòleg no ha deixat de preguntar-se a què es referia amb exactitud quan li deia que, per trobar el foc que porta al seu interior, primer havia d’encendre l’espurna sense por. Però és que ella n’està plena, de por.

-Mare meva, Oriol! Si és que ni sortir de la piscina bé saps! - L’Arlet es gira ràpidament, per veure què és el que passa.

Sang. Està sagnant. Dins la piscina.

-El que faltava, que ara me'n brutis la piscina sencera. Au va, ves al lavabo i deixa de queixar-te. - El noi surt de la piscina, tapant-se el nas per evitar embrutar més, però el rastre de sang és inevitable. Ningú l’ajuda. Ningú li pregunta si està bé. L’Arlet, amb cara d’espant, s’acosta amb pressa.

-No és res, deixa’m. Em fan més mal les seves paraules que no pas el cop. - Li diu ell abans de que no pugui dir pas res.

L’Arlet està perplexa, insòlita. No ha pogut respondre-li; s’ha anat a correcuita, deixant-la amb aquesta desagradable sensació d'injustícia ineluctable. De crueltat inevitable.

Està processant tot el que acaba de succeir. Tot el que sent. Tot el que es calla. Però aquesta vegada no ho pot deixar passar. No pot. Però tampoc té idea de com abordar la situació.

Amb una fermesa que no sap pas d’on surt, es dirigeix cap al mestre.

-Senyor Escudero.

-Gràcies pel cronòmetre, Arlet. Afanyem-nos o no ens donarà pas temps a fer la prova.

-Senyor.

-Sí, Arlet?

-Crec que aquesta no és una forma apropiada de dirigir-se a l’alumnat.

-Perdona'm?

-Han estat altament grotescos els comentaris cap al nostre company, i no crec que sigui la forma de dir les coses.

-Així que anem de llestes, no? Ens creiem superiors, oi, Arlet?

-No, senyor. Jo només dic que no ha estat ni just ni adequat el seu comentari. Aquest i els que porta fent durant tota la classe.

-Vindràs tu ara a dir-me el que puc dir i el que no. Pots anar-te’n al vestuari ja, avui no hi ha control per tu. I ja veurem si en faràs en un futur.

L’Arlet està immòbil. Per uns moments, s’havia sentit més valenta que mai, però ara se sent com un cabrit davant un llop. Aquella por que semblava haver-se esfumat, en qüestió d’instants, torna duplicada.

-He dit als vestuaris, ara!

Les cames les té tremoloses. La veu, encara més. Sent un nuc al coll. L’ofega, tant que sembla que sigui dins la piscina sense poder sortir a la superfície.

I tota aquesta por, la fa fugir corrents. Sense mirar enrere, sense afrontar la situació. O això creu ella, perquè de fet la situació ja ha estat afrontada, per primera vegada.



El passadís és llarg. La seva ira encara més. En par està aterrada, però la còlera no la deixa veure res més. Està agobiada, marejada, atosigada. Està completament atònita del que acaba de fer. De veritat ha succeït tot això? Realment acaba de passar o només és fruit de la seva imaginació? Ella és incapaç d’imposar-se d’aquesta manera…, oi? Entre el sofoc i l’opressió, la vista li fa pampallugues. Quin cansament… no pot més. No pot, està tan esgotada… i plena de ràbia. Ràbia pel que ha passat o pel que ha fet? Ràbia per això o molt més?

Tanca els ulls amb força, com si pogués desaparèixer. Com si estigués adormida, com si estigués esperant a que aquestes emocions tan potents es dispersin. Però no ho fan. S’intensifiquen, cada vegada més. No pot respirar, s’ofega. Sent que traurà foc.

Obre els ulls de cop, esperant de tot menys el que té davant. La fúria li bull encara dins, però es glaça quan veu la silueta immensa que ocupa tot el passadís. Un drac, amb els ulls com brases i l’alè calent que li colpeja la pell, l’observa com si hagués estat esperant just aquell moment. Un moment que per fi ja ha arribat.