I. L’espera

Fa més de cinc minuts que és a la cantonada del davant, mirant cap a la porta sense saber què fer: si entrar ara o tornar demà amb els mateixos dubtes d'avui.



Respira fons i comença a caminar. Travessa el carrer gairebé sense mirar a banda i banda i, al cap d'uns quants metres de vorera, empeny la porta amb por.



Ja està.



Li diuen que s'assegui un moment al sofà que hi ha la sala, que de seguida l’atendran.

És estrany, insòlid, atípic. Poc s’ho pensava ella que tantes fossin les persones que sentien la necessitat de recórrer a aquella mesura, però mai hagués dit que ella anés a ser una d’aquestes. Una, dues… quatre, cinc… set persones a la sala. Set. Ni una més, ni una menys. No en poden ser sis? O buit? Per què set? Ella detesta aquest número. En si, tots els imparells. Per un instant, sent que hi sobra. Creu que aixecar-se i sortir per la porta per la qual ha entrat, però no ho fa. Sap perfectament que no és la solució.

Desvia l’atenció cap a un quadre en la paret. Un plàtan, dues pomes, tres peres… deu fruites en total hi ha al cistell. Molt millor.

-Maria Vergés?

-Digue’m?

-El doctor l’espera.



La dona, d’uns cinquanta anys aproximadament, deixa la revista que estava llegint i s’afanya per entrar. Genial. A saber quanta estona haurà d’estar allà esperant. A més, l’home del seu costat ja l’està posant dels nervis. Sembla que tingui una galipàndria, no para de tossir. Llavors, se n'adona. Un noi l’està mirant, molt atentament. Inconscientment, arrufa les celles, mostrant una sensació de desconfiança i sulfuració. No li agrada gens que l’observin. Ell, se'n riu i es treu el mòbil de la butxaca, regalant tot el seu interès a les noves notificacions que li han arribat. Desconcertada i incomodada, agafa la revista i fingeix llegir. Com si de ben tret la xafarderia pogués amb ella! Per molt que ho intenti, no arriba a comprendre que és el que hi guanya la gent en entaforar els seus nassos en la vida dels altres. Segons ella, haurien de procurar més per la seva pròpia.



-Oriol Puig?

-Si?

-Pot passar.



El noi, apaga el mòbil i s’aixeca, mirant-la directament. Ella, sense entendre el motiu pel qual ho fa, dissimula, fent com si no el veiés. I encara que feia una estona que no hi pensava, hi torna. No ho pot evitar. La inquietud ja li han entrat i, ara, no es pot amagar.

-Perdona, no tindràs pas un mocador? - Li diu l’home del costat, el que porta una llarga estona casperrejant i tossint.



-No, ho sento. - Li respon ella, encara que realment no ho sent de debò. L’únic que pot notar ara mateix és la por que té pel que pugui passar dins d’aquella consulta. Porta fent tot el dia com si no passés res, però sap perfectament que, aviat o tard, el moment arribarà.

Respira profundament, mentre sent les passes de la infermera que s’acosta.



-Arlet Llorens?

No contesta, però les seves cames reaccionen soles.



-És el teu torn. - Li diu assenyalant cap a la porta que té al darrere. Ella, l’Arlet, assenteix amb el cap i, armada de valor, hi decideix entrar.







II. La consulta

-Encantat de coneixe’t, Arlet. Em presento, soc el Dr. Martí.



-El gust és meu, senyor doctor. - Entona amb la millor veu possible. La veu més dolça. La veu més falsa. Qui serà el boig desgraciat que se n'alegra per conèixer el seu psicòleg? Qui serà el que s’acontenta per haver d’estar prou malament per anar-hi? Sense dubte, ella no.



-Bé, parlem una mica de tu. Així ens anem coneixent.



-Em… Com què?

-Com et sols presentar?

-Doncs em dic Arlet Llorens Vidal, tinc setze anys i estic cursant primer de batxillerat social a l’acadèmia Montclar Sapere.



-A la Montclar? Deus ser una noia molt treballadora. És de les millors escoles d’aquí, de Sant Cugat, i de les més cares!

-Sí... Jo estic becada.



-Caram! Això no ho pot dir qualsevol, i menys encara si parlem de la Montclar! - Es fa un curt silenci. L’Arlet manté un llarg somriure, un d’aquells incòmodes. - I què més em pots explicar? Tens alguna afició?

-Actualment, només entreno al Reial Club de Natació de Sant Cugat.



-Només? Com si fos poc!

-És que abans feia més coses. Dirigia l’equip de debat i oratòria de la meva antiga escola i també participava en un club de lectura, a la biblioteca de Vic.



-Déu meu, quina vida més ocupada! Així que ets de Vic, oi?

-Sí. Ens vam mudar fa nou mesos. Jo i els meus pares.



-Molt bé. I que, ja t’has adaptat a la vida urbana? Allà a Vic tot sol ser més tranquil.



-La veritat és que es nota bastant el canvi. No em desagrada pas Sant Cugat, però hi ha dies que m’agradaria tornar-hi, a Vic. - Per qualsevol, aquesta pot estar una ciutat més, però per l’Arlet es tracta de la seva vida sencera. Aquella vida que troba tant en faltar.



-És completament normal, hi deus tenir tots els teus estimats. Família, amics… Però segur que aquí també n’has fet de nous, no? - Auch. Aquesta és una de les qüestions de les quals menys li agrada parlar a l’Arlet. -Bé, suposo que algú hi ha d’haver? - Diu en veure la seva expressió entristada.



-Hi ha una nena que és bastant amable amb mi. Es diu Emma. Va amb mi a l’escola. - Però res es compara a aquelles nits plenes de crispetes, rialles i diversió que passava amb el seu grupet d’amigues. Aquell mateix que ara té tan lluny. - Però poc més. No som allò que se’n diu amigues-amigues.



-Entenc. Ja veuràs que amb el temps us podeu conèixer millor.



-Això espero.

Destensa les mans i s'adona de què, de tant apretar-les, les ungles li han deixat marca.

-Tu tranquil·la, no pateixis. - No. Sobretot. Això mai. - Qualsevol cosa que t'amoïni me la pots explicar. Ho saps, oi?

-És clar. - Però alhora és molt fosc, ja que per molt que el rellotge delata que porten gairebé un quart d’hora allà xerrant, encara no han tocat el gran tema. El motiu pel qual una noia, que sembla tenir una vida ordinàriament perfecta, distant dels problemes, està asseguda en una consulta mèdica de l'àrea de salut mental.



-Tu només m’ho dius i jo t’escolto. Junts podem trobar una solució, sempre que tu vulguis. - I ara sí que sap bé per on tira l’assumpte. Però per molt que ho comprengui, no negligeix que no sàpiga com afrontar-ho, ni com expressar-ho. És capaç de defensar tota sola mil arguments diferents en un sol debat, però quan es tracta de comunicar algo tan íntim i personal com això, sembla que se li ha menjat la llengua el gat.



-Hi ha un… un conflicte del que m’agradaria parlar, però no sé pas com començar.



-Un conflicte? Amb qui?

-No és un conflicte amb algú altre ben bé. És com una baralla, però interna.



-D’acord, ja t’entenc. T’escolto.



El mutisme és opressor. Matador.



-Em… Hi ha… hi ha una veu. No sé per què… Sento que sempre ho haig de fer tot bé. Tot amb detall, amb perfecció i… i molta pressió. Moltíssima. I entre les notes, la beca, la natació… em sento… no sé, com molt carregada, molt esclafada. Ho sé, la vida acadèmica és molt dura, però… sento que aquesta no és l’arrel del problema. Les expectatives… les meves expectatives, les profundes, les ocultes, em van com… apagant. De mica en mica. I no ho entenc. No m’entenc. Perquè fins ara havia pogut amb tot, i ja… ja…

-No pots amb tot això.



-No, sí que puc, amb això i molt més, però… no li trobo cap d'il·lusió. No sé. Sempre m’havia omplert l’ambició d’arribar ben lluny, d’arribar a ser algú savi i distingit. De que els meus pares se sentissin orgullosos de la seva filla. Però… ara ja no estic segura. Ni d’això, ni de res. Com si… com si ja no sabés qui soc. O si val la pena aquest sacrifici per això. Perquè no solament comporta el que seria, sinó el que la resta pensaria. M’entens?

-A la perfecció. Però escoltem bé una cosa. Els teus pares t'estimaran i reconeixeran el teu valor igual. Facis el que facis. I qui diu els teus pares, diu la teva família, amics, o…

-No. No és això. O sigui sí, però… ja sé que m’estimaran igual però… i jo? Jo m’estimaré, em valoraré i m’apreciaré? Per què no ho crec… gens ni mica. I tampoc crec que ho puguin fer ells, perquè com podrien acceptar a algú que no ho pot fer amb si mateix? Com? Algú què no sap qui és? Ni cap a on va?

-Arlet. El que seria estrany seria que sabessis qui ets exactament amb solament setze anys. Tens tota la vida per endavant. Tens temps per coneixe’t. No vas tard. Em sents?

-Sí, és clar, però… Però com podré continuar lluitant si no sé quina és la batalla que intento guanyar? Com podré seguir nadant si no sé a quina terra intento arribar?

-Això és qüestió de temps, Arlet. Temps i dedicació.

-Ja ho sé, el que no desxifro és la manera d’aconseguir-ho? Què puc fer jo? Què puc fer ara?

-De moment, continuar-ho intentant. I sempre serà així. Perquè un mai no s'acaba de conèixer, ni quan pensava que ho sabia tot d’ell mateix. Però el que si pots fer és fluir, deixar-te anar, relaxar-te més. D’aquesta forma és més fàcil escoltar-se a un mateix. I si un s’escolta, un pot accionar d’acord amb el que aspira, amb el que anhela. Per descobrir què és el que et mou, has de mirar endins. Per trobar el foc que portes al teu interior, primer has d'encendre l’espurna sense por.

-El foc que porto al meu interior?

-Sí, el foc que portes al teu interior.