El 27 de març, el cementiri estava en silenci. Familiars, amics i companys s’havien reunit per acomiadar el Roger per última vegada. El seu taüt reposava davant de tots mentre l’ambient estava carregat de tristesa i ràbia. Pocs dies abans havia ingressat greument ferit a l’hospital després d’un tret, i els metges havien intentat salvar-li la vida sense èxit.

Entre la gent hi havia el Manel, dret i immòbil, amb la mirada fixa a terra. Encara li costava entendre com tot havia passat tan de pressa. La nit del tret continuava present a la seva memòria: el soroll sobtat, el vidre trencant-se i la visió del seu pare a terra sagnant. Des d’aquell moment, una idea no havia deixat de perseguir-lo: algú havia intentat matar el seu pare… i ho havia aconseguit.

Aquell enterrament no era només un comiat. Per al Manel, era també el començament d’alguna cosa més: la necessitat de descobrir qui havia estat el responsable.

El Manel, ple de ràbia, va reunir tot l'equip aquella nit...

—Ara que el meu pare ja no és amb nosaltres, seré jo qui porti l’empresa, i la primera missió que tenim serà trobar a qui ha tret la vida al meu pare! —va dir el Manel, amb llàgrimes als ulls.

—Ben dit , Manel, aquella persona pagarà! —va dir l’Albert, ple de ràbia.

Així, doncs, l'equip es va quedar tota la nit despert per poder trobar alguna cosa, encara que fos molt lleu, que els portés més a prop d’aquest cas...

L'endemà, la policia va trucar a la porta.

—Bon dia, som l'Adrià i l’Hugo, venim a veure si podem fer unes preguntes pel cas...

El Manel va obrir la porta amb la cara cansada. Aquella nit pràcticament ningú havia dormit. A dins de la casa, a la taula de la sala, hi havia l’Albert, el Lluc i el Pep revisant papers i algunes gravacions de càmeres.

—Passeu… —va dir el Manel amb la veu apagada.

Els dos policies van entrar i van observar la taula plena de documents.

—Veig que també esteu investigant pel vostre compte —va dir l’Hugo.

—No podem quedar-nos de braços plegats —va respondre l’Albert—. El Roger no era només el nostre cap.

L’Adrià va deixar una carpeta sobre la taula...

—Nosaltres també tenim informació. La bala que va disparar el franctirador és d’un rifle professional. Aquest tipus d’arma no el fa servir qualsevol.

El Manel va posar un rostre seriós.

—Vol dir que algú ha pagat per fer això?

—És molt probable —va dir l’Adrià.

Durant una estona van repassar tot el que havia passat aquella nit. El Manel va explicar la història del mussol i de l’ombra que havia vist a la casa de davant.

—La casa de davant estava buida —va dir l’Hugo—. El propietari és fora del país.

—Llavors algú la va utilitzar per disparar —va dir el Lluc.

Quan els policies van marxar, el Manel es va quedar en silenci mirant a terra .

—No podem esperar, si algú ha matat el meu pare, el trobarem—va dir el Manel, decidit.

Van començar a revisar antics clients de l’empresa. El Roger havia treballat amb molta gent important: empresaris, polítics i fins i tot algun famós.

Després de molta estona revisant documents, el Pep va trobar un nom que es repetia en diversos arxius.

—Ei… mireu això —va dir.

A la pantalla apareixia el nom de Víctor Salas.

L’Albert va sospirar.

—Aquest home no es portava gaire bé amb el Roger.

—Per què? —va preguntar el Manel.

—Fa anys eren socis. Van fundar l’empresa junts, però van acabar molt malament.

El Manel es va quedar sorprès.

—El meu pare mai m’ho havia explicat.

—Perquè la discussió va ser molt forta —va dir el Pep.

Van buscar més informació i van trobar un article antic d’un diari on parlava d’un judici entre els dos.

—El teu pare es va quedar amb l’empresa —va dir el Lluc—. I el Víctor la va perdre.

El Manel va mirar la foto del diari amb el cor accelerat.

—Potser ell en té motius.

Aquella mateixa tarda van decidir anar a veure’l.

L’oficina del Víctor era en un edifici molt modern. Quan van entrar al despatx, l’home els va rebre amb un somriure estrany.

—Manel… sento molt la mort del teu pare —va dir.

El Manel el mirava fixament.

—No crec que ho sentis gaire.

El somriure del Víctor va desaparèixer.

—No sé de què parles.

—Sabem que teníeu problemes.

El Víctor va caminar fins a la finestra.

—El teu pare i jo vam treballar junts durant anys… però ell em va trair.

—Això no és motiu per matar-lo.

El Víctor es va girar.

—Jo no l’he matat.

El Manel intentava veure si mentia, però no ho tenia clar. Després d’uns minuts de tensió, ell i l’Albert van marxar de l’edifici.

Quan van tornar a l’oficina de l’empresa, el Pep estava revisant el sistema informàtic.

—He trobat una cosa molt estranya —va dir el Pep.

—Què passa? —va preguntar el Manel, curiós.

—La nit del tret algú va entrar al sistema de seguretat de l’empresa.

—Com és possible?

—Amb una clau interna.

El Pep va girar la pantalla perquè tots ho veiessin.

Hi havia un registre amb un nom.

Albert Serra.

La sala va quedar completament en silenci.

L’Albert es va quedar blanc.

—Això… això no pot ser.

—La teva clau va entrar al sistema aquella nit —va dir el Pep.

—Jo no he fet res! —va dir l’Albert nerviós.

El Manel el mirava sense saber què pensar.

—Albert… digues la veritat.

L’Albert va abaixar el cap i va respirar profundament.

—Jo… només li vaig donar informació.

—A qui? —va preguntar el Lluc.

L’Albert tenia els ulls plens de llàgrimes.

—Al Víctor.

El Manel va sentir com si tot el món es trenqués.

—Per què?!

—Em va oferir molts diners… només havia de dir-li on seria el teu pare aquella nit. Jo pensava que només volia espantar-lo…

—Per culpa teva és mort! —va cridar el Manel.

En aquell moment es van sentir sirenes al carrer. La policia havia arribat.

L’Adrià i l’Hugo van entrar per la porta.

—Albert Serra, queda detingut per col·laboració en assassinat.

L’Albert no va oposar resistència. Abans de marxar, va mirar al Manel amb cara de culpa.

—Ho sento… De veritat.

Quan la porta es va tancar, el silenci va omplir la sala. El Manel es va quedar quiet mirant la cadira buida on sempre s’asseia el seu pare.

El Roger ja no hi era.

Però almenys ara sabia la veritat.

Aquella mateixa setmana la policia va detenir també el Víctor Salas, acusat d’haver pagat els sicaris que van disparar. El judici va durar mesos, però finalment tots dos van ser condemnats.

Un vespre, molt temps després, el Manel va tornar al cementiri. Va deixar unes flors davant de la tomba del seu pare.

—Ho hem aconseguit, pare —va dir en veu baixa—. Ja poden pagar pel que han fet.

El vent bufava suaument entre els arbres.

El Manel va respirar profundament i es va aixecar.



Encara quedava molt camí al davant, però una cosa era segura: faria tot el possible perquè l’empresa del seu pare continués endavant i perquè el seu nom mai fos oblidat.



I així, encara que el dolor no desapareixeria mai del tot, el Manel va entendre que aquell final també era, d’alguna manera, un nou començament.