—Manel Romero.



—Com ho saps?

—Ho posa al currículum— va respondre la noia ràpidament. Segueix-me.



Van entrar a la sala de l’entrevista.



—Així doncs, per què vols treballar a l’àmbit de seguretat?

—Crec que és un lloc on realment puc aprendre de la gent que hi treballa.



Interessant...— murmurava la noia mentre en prenia nota. Què creus que pots aportar a aquesta empresa?

—Jo soc un noi treballador i realment m’agrada aprendre per millorar el meu rendiment.



—Tens experiència en l’àmbit laboral?

—No gaire, encara que he treballat molt al negoci del meu pare.



—De què tracta el negoci?

—Nosaltres... podríem dir que ajudem la gent a estar més tranquil·la— va respondre el Manel nerviós.



—Treballeu en la seguretat?

—Si... —va respondre el Manel més tranquil.



—Doncs fins aquí l’entrevista, ja ens posarem en contacte— va respondre la noia amb un to alegre.



—Ja ens veurem.



El Manel va sobreviure a l’entrevista, i de sobte “Brrr... brr...”, li va sonar el mòbil: era el seu pare que li estava trucant.



—Manel, has aconseguit la feina?— va dir el Roger, el seu pare.



—M’han dit que ens posaríem en contacte, crec que ho he fet bastant bé, a més que no hi havia gaire gent.



—Perfecte, no t'oblidis que avui tenim reserva amb uns clients, així que vine ben vestit.



—Sí, pare, és al Luigi davant de la plaça dels gladiadors, oi?

—Sí, allí a les 20:30, fins després—va exclamar el pare amb un to seriós.



—Ja ens veurem.



El Manel ja sabia que els clients del seu pare eren bastant importants i a ell no li agradaria gens que el seu fill donés un mal exemple de la família, per la qual cosa ell havia d’estar el més correcte possible.



En arribar les 20:10, ell estava anant cap al restaurant tranquil, ja que sols li quedaven dos carrers per traspassar, era a la vorera quan de sobte... “Bam! Plaf!”, una noia que anava corrent va ensopegar amb el Manel.



—Oi, perdó! Que estàs bé? — va dir la noia, morta de vergonya.



—Sí, tranquil·la, encara que hauries de mirar per on vas— va dir el Manel mentre es netejava el vestit de la pols.



—Si, perdó és que arribo tard, que el meu pare té un sopar molt important.



En aquell moment el Manel apuja la mirada del terra i veu una noia amb els cabells arrissats, i uns ulls incomparables, amb el que ell, en ser tanta informació alhora, el seu cap va deixar de funcionar, i la noia mentre es posava dret li va dir:

—Jo em dic Arlet; tu com et dius?

—Ma-Manel— va respondre nerviós.



—Un plaer Ma-Manel—va dir-li amb un to irònic.



El llum del semàfor es va posar en verd, i l’Arlet va sortir corrents mentre el Manel bocabadat es va quedar processant tot el que havia passat. A les 20:30 va arribar al Luigi corrent, en el qual es va trobar la seva família enfadada, sobretot el seu pare.



—On has estat que has tardat tant? — va dir el seu pare, enfadat. Va, afanya’t, que els nostres clients ja són dins.



—Perdó, he ensopegat amb una noia, i per això he arribat tard.



—Almenys li has preguntat si estava bé? — va preguntar-li la seva mare.



—Sí, tranquil·la mare, tot correcte— va respondre el Manel cansat.



—Doncs som-hi, cap a dins.



Quan van entrar el pare del Manel va preguntar per la reserva i mentre els portaven cap a la taula, el Manel la va veure... era l’Arlet! Ell pensava que no la tornaria a veure, i ella en, veure’l, li va fer una rialla.



—Hola, bones, perdó per la tardança, senyor Rovira. Com es troba vostè, avui?

—Sempre podria estar millor. Asseieu-vos, ara cridaré al cambrer.



Mentre els adults estaven parlant sobre negocis, el Manel i l’Arlet es van posar a parlar discretament...



—No sabia que també havies de venir— va dir l’Arlet, amb una rialla. Ho arribo a saber i venim junts!

Ara mateix el Manel no sabia què dir, l’havia deixat sense paraules.



—I ara quin curs fas? —va dir el Manel inquiet per la resposta.



—Ara mateix faig primer de Batxillerat, i tu?

—Jo també— va respondre el Manel amb un to monòton, però ell per dins ho estava celebrant, ja que almenys podria parlar amb ella sobre alguna cosa...



—I practiques algun esport? — va preguntar-li l’Arlet entusiasmada.



—Ara mateix no en practico cap, pel fet que no en tinc gaire temps. — va respondre amb vergonya. Tu en pràctiques algun?

—Jo faig voleibol, m’encanta.



El Manel es va quedar fascinat, ja que ell era un gran fan del voleibol, però el seu pare ja li havia dit que els clients són clients i no poden ser amics.



—No havia sentit gaire sobre aquest esport— va dir el Manel amb un to irònic.



A l'Arlet li encantava parlar per sobre de tot. I, per altra banda, al Manel li agradava escoltar, cosa que va fer d’allò un moment magnífic per a ell, ja que només escoltava i admirava la seva bellesa de reüll. Però tot arriba a un final, igual que aquell sopar. En acabar les dues famílies es van acomiadar amb una abraçada de cortesia encara que per al Manel abraçar l’Arlet va ser un gran pas, o almenys això creia ell...



En tornar a casa el Manel estava molt atabalat, ja que no esperava que el sopar acabés tan tard, perquè l'endemà tenia l’examen de física i no havia estudiat gens, però ell en el fons sabia que mai s’hauria penedit d’anar a aquell sopar.



Van passar quatre dies i de sobte “Brrr... brr...”, va sonar el mòbil al Manel, número desconegut, que estrany— es va preguntar el Manel a si mateix, així i tot, el va agafar...



—Hola, bones, parlo amb Manel Rovira? — va preguntar una veu misteriosa.



—El mateix, qui parla? — va preguntar el Manel amb curiositat.



—Soc el Víctor, li truco de la sala Estrella, volia informar-lo que ha sigut acceptat com a vigilant de seguretat aquí a la sala Estrella, encara que, al ser menor, necessitarem que vingui amb el consentiment dels seus pares.



—Ara mateix parlaré amb ells i demà intentaré ser allí. Moltes gràcies per l’oportunitat. — va dir el Manel, alegre.



—Perfecte, doncs, t’esperem demà.



El Manel estava molt emocionat, ja que havia aconseguit la feina que el seu pare havia volgut que tingués. Ell sempre ha somiat a treballar amb el seu pare, però clar, el seu pare li va dir que primer havia de tenir experiència d’un altra feina semblant, pel fet que la seva feina era molt més important que qualsevol, sobretot per la gent que protegia...



El Roger era el propietari d’una de les empreses de seguretat més importants, i abans que el seu fill pogués treballar allí volia que tingués experiència en l’àmbit perquè les persones a les quals protegien no eren persones corrents...



El Manel, alegre, va anar corrent per dir als seus pares que l’havien agafat de la feina, però va sentir una cosa que el va fer canviar d’opinió ràpidament. Va sentir al seu pare parlant per telèfon, i, com que va escoltar una estona, va adonar-se que parlava amb/de la família Rovira. En acabar la trucada el pare del Manel el va veure i el va cridar.



—Manel, que hi feies aquí? — va preguntar el pare, estranyat.



—Estava buscant una cosa a terra, que l’havia perdut... — va dir el Manel, nerviós.



—Just al costat del meu despatx?

—Perdó, pare, estava escoltant la conversa, que volia intentar saber si tindries molta feina aquesta setmana — va dir el Manel, decebut.



—Tranquil, fill, eren els Rovira, la família amb la qual vam anar a sopar al Luigi, ho recordes?

—Clar que ho recordo — va dir el Manel, amb un somriure al rostre.



—Doncs aquest cap de setmana se’n van de vacances i volen que els vigilem la casa, però ens falta el Jordi, que es va lesionar fa dues setmanes esquiant i estic intentant buscar algú que pugui anar per ell.



—Podria anar-hi jo, pare — va exclamar el Manel, emocionat

—De cap manera. Ja et vaig dir que primer hauries de treballar de vigilant a algun altre lloc — va dir el pare, enfadat.



—Però, pare, avui m’han trucat de la feina i m’han dit que em faltava experiència per poder treballar allí — va inventar-se el Manel, a veure si el seu pare deia que sí.



—Però, com que et falta experiència?! Si al currículum hi vam posar que tenies dos anys d’experiència — va dir el pare, enfadat.



—No ho sé, pare, però m’han trucat i m’han dit que no, que havien trobat a algú que tenia més experiència que jo. Em podries deixar anar amb tu, si us plau?— va dir el Manel, trist.



El pare, veient que el seu fill realment ho havia intentat, va dir-li:

—A veure, realment, no t’hauria de deixar, però veient que ens falta el Jordi i queden dos dies per anar-hi no tinc un altre remei.



—Si! — va cridar el Manel, amb una alegria, per fi treballaré amb mon pare!

—Però amb dues condicions: No tocaràs cap arma de foc i tampoc aniràs sol, sempre estaràs amb algú per si passa alguna cosa.



—Clar que sí, pare, t’ho prometo! —va dir el Manel, orgullós.



El Roger va deixar que el Manel anés amb ell, ja que, pel que li havia dit el senyor Rovira, era un barri molt segur, i no passaria res, o almenys això creia ell...