Per fi va arribar el cap de setmana, i el Manel estava molt emocionat perquè avui realment seria un dia en el qual podria experimentar el que el seu pare sempre li ha dit que feia.
—Som-hi Manel, que arribarem tard, i a mi no m’agrada arribar tard—vadir el pare del Manel amb un to seriós.
—Ja vinc, javinc,només em fa falta pentinar-me i rentar-me les dents.
—Però,som-hi,doncs.Si per estar a la nit mirant si ve algú no necessites resd’això... Vinga,va, som-hi! —Vadir el pare del Manel mentre agafavaelseu fill pel braç i se l’emportava cap al cotxe.
Mentreeren al cotxe el Roger li va recordar al Manel tres simples normes que ells havien de tenir en compte tota l’estona mentre vigilaven la casa.
- Primer de tot, res de mandra, aquí ens paguen per estar alerta, sempre et necessitem al 100%.
- Si un company,per qualsevol causa, no pot continuar, els que queden es reparteixen tot el que el company vigilava.
- Si veus alguna cosa estranya, s’avisatot el grup, qualsevol cosa pot ser dolenta.
El Manel,decidit,va sortir del cotxe amb un to seriós, ja que ell pensava que així ell es veuria molt més respectat, peròno va tindre en compte que tenia cinc homes darrere que eren dues vegades ell, que aquells erenelsquirealment feien por.
En apropar-se,van veurela família Rovira, la qual estava carregant maletes a un taxi que estava esperant.
—Comestà,senyor Rovira? Perdoni la tardança,hem tingut alguns inconvenients... — va dir el Roger accelerat...
—Nosaltres estem perfectament, estem preparats ja per anar-nos-en cap aLondres. Hihas estat alguna vegada?
—Mai hi he estat, sempre li he dit a la meva família que quan em jubili hi anirem algun dia.
—Esperem que passi;així,doncs aquí li dono lesclaus.segurament no passaràres. Sinecessiteu menjar o beure qualsevol cosa la cuina és obertapervosaltres.
—Moltes gràcies, senyorRovira.Realment li agraïm el detall.
—No hi ha cap problema, així que ja ens veurem en uns dies —Va dir el senyor Rovira,amb un to alegre.
—Perfecte, ja ens veurem!
Mentreel Roger i el senyor Rovira estavenparlant,el Roger estava buscantl’Arlet, però no la veia, quan de sobte...
—A qui busques? —va dir l’Arlet irònicament mentre es reia del Roger.
—Jo... a ningú,solsestava veient com era la mansió... —va dir elManel,avergonyit.
—Doncs quina pena, perquè realment jo et volia dir adeu abans d’anar-me’n —Va dir l’Arlet entristida.
—Espero que et vagi bé el viatge, i ens tornem a veure d’aquí poc...
—Clar que sí! Espero que no passi res, que no vull que estiguis en risc —Va dir l’Arlet preocupada.
—Mon pare m’ha dit que aquest barri és molt tranquil, segurament no passarà res.
—Doncs ja ens veurem! —va dir l’Arlet,alegre,mentre entrava al cotxe.
Eren les set de la tarda i es trobaven tots a la salad’estar.El Roger estava distribuint a tothom per assegurar la casa.
—Lluc,tu t'encarregaràs del segon pis amb l’Albert i el Manel. VigilaelManel perquè no faci ximpleries—va dir elRoger,seriosament.
—Sí senyor! Jo el vigilaré perquè faci el que toca—va dir el Lluc,orgullós, ja que el Roger va confiar en ellperala seguretat del seu fill.
—El Pep i jo ens quedarem a la planta baixa perquè tenim l’accés a les càmeres.
—Perfecte, qualsevol cosa jahosaps, ens avises—va dir elLluc,mentre pujava les escales.
El segon pis constava de 5 habitacions, 3 dormitoris, un petit gimnàs i unlavabo.El dormitori principal tenia un petit balcó que donava cap a la urbanització.
—Manel,tu t’encarregaràs del dormitori principal;així,doncs,si veus alguna cosa pel balcó ens pots avisar a tots.
—Perfecte! —Va dir el Manel,mentre anava cap al dormitori.
—Lluc, però que ets boig?! Com has de deixar que el nen vigili la part amb més perill?! —va dirl’Albert,preocupat.
—Pots estar tranquil.Com ens ha dit elRoger,és un barri moltsegur.Amés així si veu alguna cosa ens avisarà i ja tindrà el costum si torna a vindre amb nosaltres—Va dir el Roger orgullós.
—Que bona idea! —Va dir l’Albert emocionat.
Així,doncs, va passar el temps sense que respassés. ElManel,avorrit,va començar a parlar sol...
—I que faré jo si no li agrado a l’Arlet? Realment li agrado osolsés amable? —va dir,mentre mirava per la finestramalencòlicament.
—Quefilòsof que t’has posat, tant t’agrada la noia? —Va dir l’Albert amb una rialla a la cara.
—Però tuquè hifas aquí?!Cadascú havia d’estar a la zona que havia de vigilar total’estona!—va dir el Manel,avergonyit.
—Anava cap a la cuina a buscar un got d’aigua i et volia preguntar si en volies un, però sembla que no el necessites —va dir l’Albert irònicament.
—Doncs si vasa buscarun got d’aigua,agafa-me'nunsi us plau. —va dir el Manel,intentant canviar de tema.
—Manel, val la noia realment la pena? La vida a vegades et posa obstacles perquè tu mateix maduris i t'adonis de tot el que realment necessites.
—Albert,arasíque ets tu el filòsof—va dir el Manel rient.
—Jo que no volia fer la situació vergonyosaperatu...Realment vols un got d’aigua, o no?
—Sí, si us plau—va respondre el Manel,més content.
Mentre l’Albert baixava a la cuina,el Manel va tornar a centrar-se mirant pel balcó iobservant.Va veure un mussol que venia cap al balcó, ell es va quedar parat, ja que el seu pare el mataria si algunacosa entrés dins de la casa, però el mussol es va quedar a la barana del balcó, i se’l va quedar mirant amb aquells ulls gegantescos que tenen. El Manel nos’hiva poder resistir i va anar a tocarelmussol, perquè a ell li agradava tot el món dels ocells.
El mussol el mirava a ell i mirava cap a la casa de davant;era com si el mussol li volgués dir algunacosa.el Manel va mirar cap a la casa de davant i va veure una ombra. Ell va pensar que no seria res i quesegurqueseria un altre mussol, però per culpa d’això va infringir una de les tres normes més importants que li va dir el seu pare: “Si veus alguna cosa estranya, s’avisa a tot el grup, qualsevol cosa pot ser dolenta.”...
—Manel, on ets? —va dir l’Albert mentre entrava al dormitori.
—Soc aquí, al balcó —va dir mentre intentava que el mussol marxés volant.
—Aquí tens el teu got d’aigua, no estiguis foragairetemps,que fa fred.
—Tranquil, si ara mateix ja entrava. —vdir el Manelrelaxatperquè no havia vist al mussol.
El Manel va entrar un altra vegada dins del dormitori, quan de sobte... “Bam!”. Això era el soroll d’unfranctirador,va pensar el Manel, i de sobte “Zas!” es va sentir el vidre del primer pis trencar-se. El Manel,ràpidament,va mirar pel balcó a veure si veia a algú, quan de sobte va veure que l’ombra, la qual el mussol li estava intentant assenyalar, era un franctirador!
El Manel va baixar ràpidament per les escales i en arribar baix, a la cuina,esva trobarel seu pare a terra sagnant pel coll...
—Quèli ha passat!? —va preguntar el Manelnerviós— Per què està sagnant?
—No sabem des d'on ha vingut, però sembla que algú intenta matarelteu pare —va respondre el Pep,intentar tapar la ferida del Roger.
—No patiu per mi, només no deixeu que el Manel em vegi així. —Va dir el Roger amb les poques forces que li quedaven.
—Pare! No deixaré que moris aquí avui. Pep, pots agafar-lo? —Va preguntar el Manel ràpidament.
—Sense problema, a la de tres,Roger... 1, 2 i 3! —Va dir el Pep mentre carregavaelRoger.
—Albert, Lluc, baixeu de pressa!
—Què passa Manel? No fotis aquests crits a aquestes hores de la nit. —Va dir el Lluc abans de veurealRoger.
—Però,quèli ha passat al Roger? —va preguntar just després de veure’l.
—Encara no ho sabem del tot;el que necessito és que algú condueixi cap a l’hospitaldemés a prop. —va dir el Manel molt preocupat.
—Som-hi,doncs —va dir l’Albert,agafant les claus del cotxe.
Tots van entrar al cotxe corrents i l’hospital més a prop era a uns deu minuts, però l’Albert sabia que no aguantaria tant el Roger, per la qual cosa es va proposarintentar-hiarribar en menys de cinc minuts.
L’Albert era un molt bon conductor i aconseguia avançar a tothom dins de la ciutat, però molta gent no sabia realmentquèpassavadins del cotxe perquè la conducció fos tan temerària, i van tindre la mala sort que una d’aquestes persones era la policia secreta, la qual res més veure que el cotxe sesaltava un semàfor en vermell i a la velocitat que anava va activar les sirenes i va començar la persecució.
—Albert, no veus que tenimla policia darrere? —Va dir el Lluc,preocupat.
—Tu creus que com està el Roger pararé?—Va dir l’Albert,seriosament.
La persecució va continuar fins que van arribar a l’hospital, en elquall’Albert va parar,ràpidament,i van baixar totsràpidamentmenys ell, ja que havia de parlar amb la policia sobre la conducció...
—Senyor,vostè creu que aquesta conducció és normal? —va preguntar el policia irònicament.
—Perdona,senyor policia, havien disparatalmeu company i realment no vull que mori davant del seu fill —va intentar dir sense plorar, però no va poder i va començar a plorar.
—Si això és realment cert, nosaltres t’acompanyem a veure com està —va dir el policia seriosament.
—Moltes gràcies, oficial, realment li agraeixo aquesta oportunitat.
El Roger va ser atès immediatament, i ara estava estirat en una llitera mentre rebia sang.
—Com està? —va preguntar l’Albert a una doctora.
—Ara mateix està en un estat crític, hem aconseguit treure la bala, però ha perdut molta sang... —va dir la infermera.
—Podríem veure la bala? —va preguntar la policia.
—Suposo que no hi ha cap problema per això —va dir la infermera mentre elsdonava la bala.
—Com suposava, aquesta bala és delsMaras...
—ElsMaras? —va preguntar l’Albert,curiós.
—És un grup de sicarisquematen a qui sigui perdiners.Elteu company tenia enemics?
—No, ell és el cap d’una empresa de seguretat, jo crec que no té enemics. —va respondre l’Albert,preocupat.
—Ara obrirem un cas per saber realmentquèli ha passat al teu company. —va dir el policia seriosament.
Ara es trobava el Roger a la llitera estirat ielseu fill al costat plorant...
—Fill, per si no surto d’aquesta,vull que sàpigues que facis el que facis sempre estaré orgullós de tu —va dir el Roger,amb una veu dèbil.
—Pare,sí que sortiràs d’aquí. Tot això ha sigut culpa meva, vaig veure una ombra i no vaig avisar a ningú, jo pensava que no seria res dolent... —va dir el Manel mentre plorava
—Fill,no en tens cap de culpa, almenys tu estàs bé, que això és el que importa.
—No,pare, tot això ha sigut culpa meva!
El Roger va intentar aixecar-se de la llitera per abraçarelseu fill per última vegada, però això és el pitjor que podriahaver fet.Enaixecar el cap, totes lessevesconstantsvitals van baixar de sobte.LesInfermeresvan arribar ràpidament i el Manel va haver de marxar de l’habitació perles seves ordres.
El Manel ara mateix estava molt atabalat, tot això per ell havia sigut culpa seva, quan de sobte es va trobar a l’Albert amb els dos policies i li van explicar tot elque sabien.ElManel en escoltar això va prometre que el que hagués disparat al seu pare,enpagariales conseqüències...
