La pregunta el va sorprendre molt, i per un moment es va quedar parat, mentre els caps el miraven amb expectació. Per la seua ment passaven mil pensaments sobre què havia de fer, si dir la veritat o respondre com haguera respost abans de l’apagada. Ara sí que si tenia clar que Alexandra sabia més del que li havia contat, i encara que sospitava que una part d’això que no li contava estava molt a prop de la il·legalitat, necessitava saber-ne més. Així doncs els contestà que no, mai havia pensat deixar d’utilitzar els serveis de CruxIA. La resposta els va agradar i l’entrevista continuà amb normalitat. Daniel estava meravellat de com pareixia que no s'adonaren que els estava mentint, i que fins i tot li demanaren consell sobre com millorar Crux. Cap al final de l’entrevista li feren una pregunta que també el deixà desconcertat per uns moments.



- I tu, Daniel, no sospites de ningú en concret? – suggerí la dona mirant per la finestra.



Daniel es va aturar i va fer com que pensava. Aleshores va recordar el dia anterior, de com de bé s’havia sentit a casa d’Alexandra amb els llums apagats, parlant tranquil·lament de les seues coses, sense interrupcions de trucades i notificacions, sense vídeos i músiques. Això li havia agradat, i si els parlava d’Alexandra no podria tornar a tenir-ho.



-Realment m’estranya que algú que treballe dins l’empresa pogués fer una cosa així, tots sabem quanta faena ens ha costat esta nova actualització, i seria una pèrdua de temps col·laborar per a publicar-la per a després sabotejar-la. – Va fer una pausa mentre els altres dos es miraven l'un a l’altre- Segurament ha de ser algú de fora, de la competència...



Semblava que la resposta era del seu gust, i per això l’acomiadaren amb un somriure. Segut a la seua cadira pensava en les respostes que havia donat, i estava tranquil, se sentia segur. Va alçar la vista cap a Alexandra i es va trobar la seua mirada. Se la veia ansiosa, però Daniel va entendre que no podia alçar-se sense més per apropar-se i dir-li que no l'havia delatada. Va haver d’esperar a l’eixida per parlar amb ella.



Igual que el dia anterior, Alexandra estava a la parada del bus esperant-lo. Semblava nerviosa, i pensava que havia errat per confiar en Daniel, s’hi havia exposat molt. No el va veure fins que es va acostar a ella per darrere i li va preguntar si tenia alguna cosa a fer eixa vesprada, perquè li encantaria poder tornar a sa casa i parlar com el dia anterior. Això la va sorprendre molt, l’esperança va tornar a ella. Aquella vesprada va ser la primera de moltes que passarien junts sense cap mena de connexió a les noves tecnologies. Allí, en casa d’Alexandra, parlaren al llarg de moltes hores. Daniel va començar a comprendre la diferència entre sentir i escoltar, i de com les persones del teu voltant podien arribar a ensenyar-te més que qualsevol altre individu a l’altre costat del món reflectit en una pantalla.



El canvi va ser progressiu. Alexandra no volia que patira els efectes de la síndrome d’abstinència si deixava de cop d’utilitzar CruxIA. A més a més, tampoc volia despertar sospites si veien que el temps d’ús de Daniel baixava de sobte. Les primeres setmanes va continuar triant-se ell mateix la roba i amb un llibre de cuina que li havia deixat Alexandra començà a cuinar sense seguir les instruccions dictades de Crux. D’amagades, Daniel va provar de no utilitzar la IA i el mòbil mentre estava a casa de vesprada, però es posava molt nerviós, i dues hores després d’haver deixat el mòbil damunt la taula el tornava a agafar i demanava a Crux que posara música pels altaveus i li seleccionara una sèrie de moda. A poc a poc, va deixar de fer-ho, i seguia els consells d’Alexandra. A l’empresa encara feia la seua feina amb total normalitat. D’alguna manera va poder avançar en la desintoxicació mentre creava millores per a la IA.



Alexandra observava amb orgull com el seu amic s’alliberava del control de Crux i començava a raonar ell sol. Sense que Daniel se n’adonara, anava introduint a les seues converses teories revolucionàries i neoluddites i ell les qüestionava, les debatia i finalment les acceptava. Cada vegada estava més segura que no la delataria, però encara dubtava de si podria contar-li tota la veritat. Només havien passat uns mesos des de l’apagada, tanmateix encara necessitaria uns pocs més per a poder assimilar-ho tot i ser un militant compromés. Sí, en un parell de mesos el convidaria a una reunió.



El debat públic al voltant de l’incident s’havia acabat feia temps, i tot i que l’empresa encara estava buscant l’infiltrat, tornava a haver-hi tranquil·litat a les oficines. Un dissabte que no tenia res a fer, Daniel va decidir fer-li una visita a Alexandra. Va eixir de casa amb unes ulleres de sol i anà fins a ca Alexandra fent un passeig per la ciutat. Anava distret mirant els pardalets i els xiquets que jugaven al parc. També mirava esbalaït els vianants que anaven amb pressa pels carrers mirant fixament el mòbil. Somreia perquè sabia que ell havia sigut un d’eixos vianants feia poc de temps. Quan va arribar a l’edifici de la seua amiga, va entrar al portal i va pujar per les escales fent botets de content. Trucà amb el puny a la porta, perquè imaginava que no hi hauria llum a la casa. La seua sorpresa va ser quan Alexandra va obrir la porta i darrere seu aparegueren set o vuit cares espantades.



D’un grapat el va agafar i el va clavar dins la casa. No era així com volia introduir-lo, però si havia vingut sense enviar-li un missatge previ, això seria un senyal que ja era l’hora. Amb un gest de la mà va tranquil·litzar els seus companys i companyes mentre li contava a Daniel qui eren aquelles persones.



- Recordes el primer dia que vas vindre a casa, com et senties? Jo et vaig dir que allò que tu senties també ho havia sentit jo, però no et vaig dir que ho han sentit moltes més persones de les que tu imagines. Va fer una pausa per agafar aire.- No tot el món combrega amb la IA, hi ha gent que lluita per recuperar la humanitat que hem perdut en esta societat del cansament en què vivim.



La ment de Daniel anava més de pressa que mai. Això que acabava d’escoltar explicava que Alexandra sabera com desconnectar-se, que li hagués fet aquell comentari tan estrany la nit de la festa, i que ara hi haguera tantes persones al seu menjador. Eren totalment distints entre ells, hi havia un vestit molt formal i uns altres dos vestits amb una granota de fer faena.



- Tu formes part d’aquestes persones antiIA? – va preguntar ell a la seua amiga, tot i que sabia quina seria la resposta.



- Sí – va dir orgullosa-, forme part del moviment des de fa anys, des que vaig començar a desconnectar-me. Ens fem dir els Neoluddites, perquè reaccionem activament contra la IA, que ens lleva les feines i la humanitat.



-Però... Si treballes en CruxIA, no és contradictori? – Daniel estava molt confús. – A no ser que fores tu qui va fer passar el virus als servidors! Però encara així, tu sí que tens feina assegurada, no entenc els teus motius...



La dona que tenia asseguda davant li va dir que cada un estava allí per motius diferents, però que tots ells tenien un element comú: el seu mitjà de subsistència es veia amenaçat per la IA. Ella, per exemple, havia sigut mestra, però ara per ara era cuidadora de xiquets, perquè havien instal·lat als col·legis robots amb intel·ligència CruxIA que els ensenyava els coneixements bàsics. No l’havien acomiadat perquè sense humans els menuts es rebolicaven dins l’aula, però aparentment els coneixements que adquirien eren semblants, i estes noves docents eren més econòmiques que les de carn i ossos. Daniel estava atònit, sí que havia sentit això de la nova docència, però mai ho havia vist així. L’home d’ulleres de la dreta havia sigut secretari i administrador, però com les seues funcions eren massa mecàniques l’havien acomiadat, i ara vivia amb els subsidis i les comandes del menjar a domicili.



Les històries el commovien, però alliberar-los de feina no era millor? Així podien dedicar el seu temps a crear art i bellesa. Una xica amb una piga al nas li va dir que no s’equivocara, ella era escriptora, però els seus llibres no tenien quasi eixida. Les editorials més grans havien optat per la IA per a poder abaixar els preus, i els escriptors humans vivien un dels moments de més precarietat de tota la seua carrera. El xic que estava al costat d’ella li va dir que amb els artistes igual, no es valorava igual l’art humà, perquè a ulls de les empreses, el treball era quasi igual i els preus eren més barats, i per al gran públic la idea resultava molt atractiva. Mai ho havia pensat així. I si era sincer, els llibres que llegia estaven fets amb IA, igual que la música que sentia.



Es quedaren en silenci tots, i Alexandra es va alçar per fer un té amb un fogueret de càmping per no haver de connectar els llums. Ara mateix tenia massa informació al cap, i havia de processar-la a poc a poc. Els motius d’aquelles persones els veia vàlids, s’havien quedat sense feina per això, però Alexandra? Com havia pogut boicotejar l’actualització si sabia quant els havia costat crear-la? I com ho havia fet perquè no la detectaren? No tenia por pel que poguera passar si la descobrien?



-No només militem contra la IA per estar en l’atur. – El va mirar mentre anava servint les tasses- Hi ha els qui apreciem la humanitat i ens dol veure com esta s’abandona i cau en l’esgotament. I respecte del virus, no em descobriran, el vaig crear amb un ordinador preIA. No seran capaços de trobar qui el va instal·lar i tampoc seran capaços d’anul·lar-lo. Cada cert temps hi hauran apagades, i faran que a poc a poc més i més gent s’adone del que està passant i desperte, com tu. Conec el risc al que m’enfronte, algun company nostre ha sigut fortament repressaliat per l’empressa, però si no ho fem nosaltres, qui ha de fer-ho?



Tornaren a quedar-se en silenci i es va posar a parlar el xic que estava assegut a la capçalera de la taula. Era fill d’agricultors, la seua germana i ell havien vist com la IA monitorava els seus conreus i facilitava les tasques molt. Això va ser al principi, però més endavant començà a mancar l’aigua, imprescindible per a refredar els servidors de la IA. Ells, havien sigut partidaris de la IA al començament, després es varen desil·lusionar.



La mestra va tornar a agafar el torn de paraula. Li havien explicat a Daniel els motius que tenien per a organitzar-se, però no li havien explicat què feien. Tot i que havien creat el virus de l’apagada, no pensaven que l’acció directa fora l’única manera d’acabar amb el predomini de la IA, encara que era molt efectiva com a manera d’obrir els ulls, que era el que li havia passat a Daniel. Per a ells la revolució era molt més.



-La vida és hiperactiva, aleshores la revolució ha de ser contemplativa. Hem de tornar a aprendre. Els humans hem creat des de fa milers d’anys, i ens n'hem oblidat. Ens n'hem oblidat perquè ja no ens avorrim, ja no escoltem i com que no fem cap de les dues coses no podem enraonar i enfrontar-nos els uns als altres per millorar. Tots som iguals, tendim a fer el mateix, i no provem de superar-nos més enllà de la competitivitat buida. Ací en veus uns pocs, però en som més. Per cada ciutat n'hi ha un parell, que, amb molta paciència, anem despertant la resta-, va detallar la mestra.



Alexandra, que havia estat la major part del temps callada, mirava la cara de Daniel. Havia vist com als seus ulls apareixien i desapareixien distintes emocions per moments. Primer sorpresa, després recel, més tard llàstima, i ara per ara, determinació? Què voldria dir aquella mirada? Només hi havia una manera de saber-ho.



-Vols formar-ne part? - li va preguntar Alexandra.



Fi