El dilluns després de l’apagada la vida seguia igual, però Alexandra notava que alguna cosa havia canviat dins de Daniel. La conversa que havien tingut i l’apagada havia posat el seu món cap per avall, encara que no tenia clar com havia canviat. Havia sigut una decisió arriscada plantejar-li si seguien sent humans unes hores abans que es posara en funcionament tot. Ara dubtava d’haver actuat correctament, i se sentia observada. Daniel la mirava fixament a l’oficina, plena de les veus dels companys i companyes que comentaven l’aventura pseudoapocalíptica que havien viscut el dia anterior. Ella mirava per la finestra i es feia la distreta per evitar la seua mirada. Per sort, el dia acabà sense cap incident relacionat amb l’avaria i tornà a casa un poc més alleujada.



Els dies de la setmana anaven passant, i al no haver-hi cap mena d’explicació a l’incident, els mitjans de comunicació anaven creant teories cada vegada més inversemblants, on implicaven fins i tot els marcians. Dijous els va arribar una notificació de l’empresa, reunint-los a la sala de conferències, i això va interrompre momentàniament el fil de la conversa que mantenia Alexandra amb la resta de companys a les taules. A la sala de conferències s’ataquinaven els uns contra els altres i les converses seguien amb la temàtica del dia. De sobte va entrar per la porta un dels caps i això la va posar alerta. Haurien descobert què havia passat realment? Mai havia vist aquell home en persona, aleshores potser ja sabien alguna cosa. El cap va demanar silenci i l’habitació es va omplir d’expectació.



-Moltes gràcies per vindre tots ací, tenint en compte les circumstàncies. Diumenge, com bé sabeu, hi va haver una apagada general i des dels governs ens van demanar una explicació, ja que acabem d’actualitzar Crux i això podria generar una despesa molt gran d’energia. – va parar de parlar per mirar greument a tots els presents- Però els nostres enginyers i tècnics ja havien fet tots els càlculs pertinents i no hi havia perill. Pel que hem pogut investigar, l’avaria ha sigut causada per un virus informàtic. I eixe virus ha entrat a través d’algú de dins.



Els murmuris nerviosos prosseguiren amb més intensitat, i el cap va haver de tornar a demanar silenci.



-Com podreu comprendre, haurem de revisar tota la vostra activitat informàtica, i anirem realitzant-vos entrevistes individuals per estar segurs. Gràcies per tot.



Alexandra es posà tensa. Ella no tenia res de què preocupar-se, havia pres les precaucions necessàries, però amb Daniel havia abaixat la guàrdia, car estava convençuda que ell podria ser capaç d’entendre-ho tot. Ara dubtava i estava expectant per la seua reacció.



Quan se n’anà el cap i eixiren de la sala de conferències, l’ambient de l’oficina es va enrarir, i es va mantindre així tot el dia. Alexandra estava confusa i insegura. Notava com Daniel la mirava tota l’estona, però ella tractava de no alçar el cap de la taula. Havia pogut evitar-lo tot el dia, però a l’eixida, es va apropar a ella mentre esperava l’autobús.



- Alexandra, puc parlar amb tu? – Ella el va mirar fixament als ulls i va assentir- Recordes la nostra conversa de l’altra nit?



Alexandra li va dir que sí, i es va girar completament cap a ell. Daniel va abaixar la veu i es va acostar a ella per dir-li amb una veu molt tremolosa que estava confós i que pensava que ella podria ajudar-lo. Va respirar fondo, va mirar cap als dos costats per comprovar que no quedava ningú, i li va contestar que sí que podria ajudar-lo, però seria millor que anaren a un altre lloc menys exposat.



El trajecte des de l’oficina a ca Alexandra, als barris dormitoris de la ciutat, el feren en silenci i era evident que Daniel començava a penedir-se, però necessitava una explicació. Van arribar a la parada i continuaven sense dir cap paraula. Casa d’Alexandra era igual que qualsevol altra d’aquella zona de la ciutat: finques blanques, amb distribució per a una sola persona o una família menuda, disseny ergonòmic que permetia realitzar amb facilitat les feines de la llar i una terrasseta des d’on que es podien veure les vies del tren. Quan van entrar, Alexandra es va llevar les sabates, i es va dirigir cap a una caixa que hi havia damunt la taula. La caixa pareixia molt robusta, com si fora de pedra, i dins va deixar tots els seus dispositius mòbils. Daniel la mirava sorprés, i ella li va dir que així no la molestaven les notificacions, i li demanà que fera el mateix. Es va resistir un poc, però va entendre que si no guardava el mòbil allí dins no tindria respostes. Una vegada havien desaparegut els dispositius a dins de la caixa de formigó, es va dirigir cap al quadre de llums i va desconnectar totes les clauetes, i davant de la mirada al·lucinada de Daniel, va haver d’explicar-li que això ho feia de tant en tant per tornar a sentir-se humana, cosa que el va estranyar més encara. Així que ràpidament va canviar de tema.



-Aleshores, per què penses que jo podria ajudar-te? – Va dir Alexandra sense mirar-lo, dubtant de com havia de tantejar-lo.



- No ho sé – va contestar Daniel- Mai m’havia plantejat que fora un inconvenient utilitzar la IA, si ens ajuda a tots i millora la nostra vida... I en dir-me tu això... I de sobte va ser l’apagada, i Crux no hi funcionava... Em vaig sentir super desemparat, i me n’adoní que tinc un problema, aquell dia només vaig ser capaç d’apujar la persiana, i sort que encara tenia la corretja manual; si no, m’hagués quedat a fosques...



- I com et vas sentir? – Esta vegada ja estava girada cap a ell, esperant a veure com seguia la història.



- Al principi em vaig enfadar molt pel teu comentari, però en l'ocórrer l’apagada em va entrar la por al cos. No sóc capaç de fer res sense l’ajuda de la IA! – A Daniel li començava a tremolar la veu.- I quan ens han dit que l’havia causat un virus he notat com alguna cosa era estranya, però no sé quina. I em sent sol, molt sol amb els meus sentiments.



Alexandra s’havia anat apropant a ell mentre parlava i quan el va tindre al davant li va dir seriosament agafant-lo de les mans. Pot ser, si havia deduït tot allò ell soles sense cap ajuda, pot ser no estava perdut, i podia arribar a ser un bon militant, però encara era massa prompte per saber-ho. Aleshores va decidir utilitzar una altra estratègia.



-No estàs sol, jo també m’he sentit així. Per aquesta zona de la ciutat hi ha vegades que la connexió no funciona tan bé com hauria de fer-ho, i Crux de vegades falla. Va haver-hi un dia sencer que la IA no funcionava, i va ser en aquell moment quan em vaig adonar de que necessitava desconnectar-me, perquè era dependent.



Daniel es va relaxar. Saber que no estava sol el consolava. I li va demanar ajuda. Ell també volia deixar de ser dependent, però no sabia per on començar. Alexandra li va dir que no es preocupara. Si volia, podia tornar ací a sa casa tots els dies per provar a viure desconnectat, i quan se sentira segur, ella el podria ajudar en sa casa. Daniel li va donar les gràcies i començaren a parlar d’altres coses, fins que es va fer l’hora de sopar i va haver de tornar al seu pis. Alexandra es va quedar una estona més asseguda en la foscor, convençuda de la seua elecció que abans.



Al seu pis, Daniel se sentia com un intrús i notava com tot en la seua vida depenia de l’ajuda de Crux. Va provar a cuinar ell sol, però no va ser capaç, i va sopar galetes de xocolata que hi havia dins d’un armari. Al dematí va provar a fer les coses sense l’ajuda de Crux, encara que no es va veure capaç d’abaixar els ploms com havia fet Alexandra, si volia fer-ho bé havia de ser a poc a poc. Alçar les persianes i fer-se el llit va ser fàcil, però a l’hora d’escollir la roba va estar molt de temps mirant l’armari sense saber què posar-se. Abans ell li donava una ordre a Crux, i este li suggeria combinacions en funció del dia de la setmana, l’oratge i les emocions de Daniel. Finalment va agafar una samarreta i uns pantalons qualsevols, i va eixir a la cuina a veure que desdejunava. Menjà el que quedava de les galetes del sopar i agafà l’autobús.



Se sentia ansiós, i volia arribar a l’oficina per assegurar-se que el dia anterior no havia sigut un somni. Dins de l’oficina se sentia observat, encara que ningú li prestava atenció, car tots estaven més preocupats de saber quan els cridarien per preguntar-los si tenien alguna cosa a veure amb l’apagada. Al primer que cridaren va ser a Toni, i va eixir al poc temps més relaxat, dient que havien sigut molt amables amb ell i que no l’havien incomodat gens, i a més a més va afegir que estava desitjós que enxamparen el culpable de tot aquell avalot.



El comentari va alertar a Alexandra, que en aquell moment entrava per la porta. Es va seure i començà a fingir que revisava correus, però realment estava preparant mentalment les respostes mentre vigilava la porta del despatx del cap. Sabia que era imposible que la relacionaren, però s’havia exposat massa portant Daniel a casa, però havia d’aprofitar eixe moment de dubte d’ell per a convéncer-lo, si hagués tardat molt més hauria reprimit els seus sentiments i no haguera pogut fer res.



Anaren cridant la gent al llarg del dia, i quan pensava que podia lliurar-se de l’interrogatori, la cridaren. Es va alçar amb tranquil·litat i va passar al despatx. El despatx era molt gran, tot de blanc, amb una taula al mig de l’habitació i dues cadires una enfront de l’altra. Dins hi estaven el cap que els havia anunciat les mesures que anaven a prendre des de l’empresa i un altra dona. Una vegada feren les presentacions, començaren a preguntar-li coses relacionades amb CruxIA, els seus compays de faena i els dies previs a l’apagada. Ella contestava amb soltesa, sense donar massa detalls però sense paréixer que amagava alguna cosa, i l’entrevista va transcórre de manera exemplar. Quan acabaren, la felicitaren pel seu treball, i l’acompanyaren fins la porta.



Alexandra estava alleujada per haver fet l’entrevista i haver eixit d’ella segura que no sospitaven res de res. Quan estava seguda a la taula va mirar cap a Daniel, i el va veure nerviós. Pot ser ja havien començat els símptomes de l’abstinència? Això sí quan va tornar a casa va provar la desconnexió, o almenys el no-ús de l’IA. Daniel es va apropar cap a ella, ja que volia preguntar-li si podrien tornar a quedar aquell dissabte. Quan estava a punt de dir-li-ho el cridaren per a l’entrevista, i va veure l’expressió de pànic que va creuar la cara d’Alexandra en sentir que li tocava a ell. Si actuava així, és que tenia alguna cosa que amagar més enllà que apagava els llums de casa de tant en tant?



Amb este fil de pensaments va entrar Daniel al despatx, i no va sentir la primera pregunta que li feren, i li tocà demanar que la repetiren.



- Alguna vegada ha pensat vosté en deixar d’usar els serveis de CruxIA?