Pujava les escales de mà tan de pressa com podia, mentre les mans i les cames li cremaven per l’esforç. Dues plantes més i se salvaria. De sobte va sentir el so dels motors encenent-se, i va accelerar la pujada, però s'esvaraven els travessers, ja quasi ho tenia. Quan estava a punt d’arribar la planta de seguretat la nau es va enlairar... I es va cremar completament.



Daniel es va treure enrabiat el casc de realitat virtual, i va respirar fondo. Esta era ja la tercera vegada en tota la setmana que no aconseguia superar el capítol de l’aventura gràfica, i sempre moria en el mateix lloc. Es va alçar i caminà cap a la cuina blanquinosa del seu pis ultramodern. A la porta de la nevera hi havia un menú detallat per a la setmana, amb els percentatges de nutrients que hi havia en cada àpat. Com que era dimecres, hi havia arròs integral (70% de carbohidrats) amb salsa de iogurt (5% proteïnes) i pollastre rostit sense oli (15% proteïnes). Començà a treure els ingredients de la nevera, i quan els va tindre tots damunt de la taula de la cuina va cridar:



- Crux, pots dir-me com he de cuinar l’arròs i el pollastre per sopar?



I dels altaveus integrats en la casa va eixir una veu que deia:



- És clar Daniel! Ací tens una recepta per cuinar l’arròs i el pollastre per sopar: Primer has de rentar... – I minuciosament, Crux, l’assistent IA millor del mercat, va anar explicant com havia de cuinar-se el sopar, i fins i tot, a l’estar connectat a la casa, anava il·luminant els caixons que havia d’obrir.



Quan el sopar estigué preparat s'assegué a la taula i es posà a mirar una pel·lícula mentre també veia vídeos curts al mòbil. En acabar de sopar se n’anà a dormir, perquè l’endemà tenia molta feina i a més a més volia anar al gimnàs. Es va ficar al llit i va demanar a Crux que apagara els llums.



L’endemà va ser igual que tots els altres dies de la setmana: Es va despertar, es va endreçar, va baixar al gimnàs de la finca, va exercitar els músculs per estar més fort, es va fotografiar a l’espill de l’ascensor i va tornar a casa per preparar-se per a anar a treballar.



L’autobús el deixà a la porta del gran edifici de la companyia en la qual treballava, les oficines centrals de CruxIA. Actualment, CruxIA era l'empresa més gran del planeta, i a les notícies del butlletí intern afirmaven tindre ingressos desorbitats cada mes amb increments del valor de mercat astronòmics. Perquè des de feia uns quants anys, la IA havia aconseguit per fi fer-se un lloc al cor de la població. L’ús incondicional d’esta ferramenta era alabat a les entrevistes de treball, i ara en lloc d’experiència laboral o qualificacions acadèmiques, et demanaven més de 900 hores de connexió a l’aplicació. Daniel havia entrat encara quan esta estava mal vista, i havia hagut d’aprendre un parell de coses a la Universitat, però ara mateix, si l’examinaven de qualsevol assignatura de les que havia cursat en els quatre anys de formació acadèmica que havia tingut no podria ni tan sols dir el nom del professorat.



Va seure a la seua taula i va mirar el llistat de feines del dia. Moltes eren rutinàries, però de tant en tant li demanaven a ell i a tot l’equip del qual formava part, que posaren a prova les distintes actualitzacions de Crux per tal de fer-lo millorar. Havien d’imitar perfils de tota classe, des d’estudiants de secundària, fins advocats i congressistes. Segurament eixa era la seua part favorita de totes: veure les respostes i comparar-les amb els companys. Cada dia milloraven les respostes de Crux, i Daniel se sentia molt orgullós de poder formar part d’allò, que sense cap dubte era un gran avanç en la Història de l’ésser humà. El seu equip estava integrat per tres persones: Toni, Alexandra i ell. Aquell dia hagueren de treballar molt perquè la nova actualització havia d’eixir diumenge. Estaven tots segurs que esta versió anava a ser molt bona, i amb ella podrien desfer-se completament de la resta de la competència. Quan acabaren la seua faena del matí, van eixir al bar del costat a esmorzar amb la resta dels companys de l’oficina. Alguns menjaven en silenci mentre miraven vídeos al mòbil, i altres parlaven animadament de les últimes notícies. Va seure entre dos grups de persones, a la dreta hi havia un grup de xiques amb les ungles molt cuidades que coneixia d’haver estudiat amb elles, entre les quals estava Alexandra. Mantenien una animada conversa sobre les seues activitats favorites, moltes de les quals havien descobert gràcies a Crux. A l’altre costat de la taula hi havia un altre grup de xics amb el mateix tall de cabells parlant de l’últim partit, i de com havia encertat en un 80% els resultats de la lliga Crux. Daniel estava meravellat de com de fàcil era la seua vida, i no era capaç de recordar la seua existència abans de la connexió total del món.



La setmana va continuar amb l’estrés de la nova actualització, i per fi va arribar dissabte amb tota la feia feta. Per celebrar l’actualització de Crux, els companys més propers se n’anaren de festa a la discoteca de moda de la ciutat, on punxaven els últims èxits musicals, creats tots amb ajuda de la IA. Abans d’eixir li va demanar a Crux que escollira el seu outfit i que li demanés un cotxe per arribar a la discoteca. Quan va aplegar, ja estaven tots allí, amb un got a la mà. La nit anava passant, i l’eufòria anava pujant en proporció a les botelles que s’anaven amuntegant al carreró de darrere de la discoteca. Daniel eixir fora, i es va trobar a Alexandra vapejant distretament. S’acostà a ella i es posaren a parlar, i de sobte, Aleixandra es va quedar en silenci mentre mirava el no-res i va dir:



- T’adones que ja no pensem? En cap situació pensem, ni tan sols per vindre ací hem pensat. La roba ens l’ha escollit Crux, el lloc també, i per a la beguda hem utilitzat el mode aleatori de la carta per triar-la. Encara som humans?



Daniel es va quedar parat un moment, com volia que no foren humans, si havien pogut crear el major invent de la humanitat, havien creat una cosa que era capaç d’imitar-los. Li va dir la seua opinió, Alexandra li va demanar que s’oblidara d’allò que havia dit, que eren només tonteries que se li ocorrien a ella. Després d’això van tornar cap a dins, i es van perdre entre la multitud.



Hores més tard, el cotxe autònom el deixà a la porta de casa, i va pujar a l’ascensor marejat per les llums i la seua música. Va obrir la porta amb la petjada biomètrica, i fent tombs va arribar al llit. Des d’allí va cridar a Crux que apagués els llums i abaixés les persianes, però no li responia, i hagué d’alçar-se ell a fer-ho. Això el va molestar, però després s’adonà que era cosa de la nova actualització, i es va gitar més tranquil.



Quan es va despertar, sentia com l’habitació donava voltes i voltes. Va cridar fins a quedar-se afònic mentre li demanava a Crux que pujara les persianes i que li donara un remei infal·lible per a la ressaca, però este no contestava. Finalment, es va alçar a apujar les persianes, i va veure el sol que brillava amb força dalt del cel. Va anar a la cuina, i descobrí que no hi havia electricitat, per tant cap dels electrodomèstics funcionava, inclòs Crux. Instintivament, Daniel va tindre l’impuls de consultar a Crux que s’havia de fer en cas d’apagada, però s'adonà que com que no hi havia electricitat, no hi havia servidors, i com no hi havia servidors, no hi havia internet, i aleshores Crux no funcionava. Allí dempeus al mig de la cuina, vestit amb el pijama, les emocions de Daniel anaven a una velocitat vertiginosa. Allò que sentia Daniel era una mescla de desempar, por i desolació, com quan arribes tard algun lloc o quan te'n puges a un lloc molt alt sense seguretat i mires cap a baix.



Baixava les escales de dos en dos per tal d’arribar al carrer i descobrir que estava passant. Quan va arribar al pis de baix, sentia com parlava la gent del carrer, com elucubrava sobre el que havia passat, si havia sigut un atac enemic, si eren les polítiques energètiques del govern que eren deficients, o que algun operari havia tocat el cable que no era, i mentre les teories augmentaven els nivells de fantasia, Daniel va tindre un xoc de realitat. Molt breu, quasi imperceptible, però suficient per a adonar-se de fins a quin punt necessitava l'ajuda de Crux per a viure. De sobte, la llum va tornar, i totes les teories i anàlisis que havien sorgit en els minuts de desconnexió es van desfer com un núvol.



Tothom va arrencar a aplaudir i a celebrar que havia tornat la llum, però Daniel es va quedar ert en mig del carrer. Alguna cosa estava passant dins del seu cap, una cosa semblant a la que fan els engranatges d’un rellotge quan s’encaixen, dent a dent i peça a peça. I de sobte un pensament clar a la seua ment: ‘’He de parlar amb Alexandra’’