La carretera s’acabava davant d’una estructura metàl·lica mig amagada entre les muntanyes. El vent bufava amb molta força i feia molt de renou en l'ambient. Davant nostre es trobava una entrada subterrània gairebé invisible, com si hagués estat dissenyada per mai ser trobada. La dona va apagar el motor i durant uns segons cap dels dos va parlar. El silenci era dens, amb molta tensió i incertesa.

Jo sabia que aquell era el fi del camí.

Vam baixar del cotxe i l’aire fred em va colpejar la cara. La clau amb les sigles ‘’L.M’’ semblava cremar dins la meva butxaca. A cada pas que donava cap a l’entrada, sentia una estranya familiaritat, com si el meu cos recordés aquell lloc abans que la meva ment pogués fer-ho. Les parets interiors estaven cobertes de cables i pantalles apagades, tot feia olor de metall i de tancat.

La dona caminava darrere meu, observant cada racó amb una barreja de por i determinació. Quan vam arribar a una gran porta metàl·lica, vaig saber sense que ningú m’ho expliqués que aquella era el destí final del viatge. Sense dubtar, vaig introduir la clau a la porta. De sobte, es va obrir fent un gran soroll que va ressonar per tot el passadís.

A l'obrir la porta hi havia una única sala il·luminada per una llum blanca i freda. Al centre, hi havia una cadira connectada a una màquina plena de cables. Hi havia fitxers amb noms, dates i fotografies i entre tots aquells registres, vaig veure el meu nom repetit desenes de vegades.

Una sensació estranya em va travessar el cos. Imatges inconnexes van començar a aparèixer dins el meu cap: laboratoris, discussions, signatures, persones discutint decisions importants. Records que no recordava haver viscut.

La dona es va apropar a mi lentament.

–Aquest és el projecte Llum –va dir amb veu baixa.

Vaig tocar una de les pantalles que estaven enceses. Un arxiu es va obrir automàticament. A dalt de tot, hi havia escrit: Director del projecte: Rayco Hernández.

En aquell moment, es va aturar tot per a mi.

Jo no era una víctima, no era un nom perdut a la llista, jo havia estat l’origen de tot.

Fragments de memòria van tornar amb violència. Recordava haver creat tot aquell sistema per eliminar records traumàtics, per donar segones oportunitats, però alguna cosa havia fallat. Persones havien desaparegut, identitats s'havia trencat i el projecte havia continuat sense control.

Vaig retrocedir, incapaç de respirar amb normalitat.

–Per això em vas portar aquí –li vaig dir a la dona

La dona va baixar la mirada, ella no buscava respostes, buscava una decisió.

Va explicar-me que jo mateix havia ordenat esborrar la meva memòria quan vaig entendre en què s’havia convertit el projecte. Havia deixat pistes perquè algun dia tornes i decidís què fer amb el projecte: destruir-lo o reactivar-lo.

La sala va començar a encendre pantalles automàticament. Una veu robòtica anunciava que el sistema podia reiniciar-se. Vaig mirar la cadira que hi havia al centre plena de cables, si m’hi asseia, recuperaria tots els meus records, coneixeria cada error, decisió i conseqüència. O podia acabar amb tot d’una vegada.

Vaig pensar en la carta, en la cova, en les ombres que ens havien seguit. Tot havia estat un camí preparat per mi mateix. No per recordar qui era, sinó per descobrir qui volia ser. Sense dir res, vaig caminar fins al panell central i vaig activar la seqüència d’apagada. Les llums van començar a parpellejar, totes les pantalles es varen apagar, el sistema Llum desapareixia lentament, com si mai hagués existit.

La dona va deixar escapar un sospir trencat. No era alleujament complet, però tampoc venjança. Era el final d’una llarga espera.

Quan l’última llum es va apagar, la sala es va quedar completament fosca i durant uns segons només hi havia silenci. Vaig entendre que mai sabria tota la veritat sobre que havia estat abans, però aquella decisió sí que era meva. Vam sortir del centre mentre el sol començava a aparèixer darrere les muntanyes. La primera llum del dia il·luminava el paisatge amb suavitat, com si el món tornés a començar. Per primera vegada d'ençà que tot havia començat, el peu dins meu va desaparèixer.

Potser la veritat no ens fa lliures, però escollir qui volem ser sí.

I mentre la llum del matí creixia darrere nostre, el projecte Llum es convertia definitivament en silenci.