L’edifici feia olor a paper antic i a fusta mullada. El sofà era molt dur i el rellotge que hi havia penjat a la paret no parava de fer tic-tac. A la mà tenia la carta que havia rebut, tenia com a segell una creu amb quatre lletres.
Al cap d’una estona, va aparèixer una dona alta amb un abric negre. El seu rostre era molt seriós i caminava decidida cap a mi. Quan va arribar a mi, em va a conduir amb poques paraules cap al seu petit despatx.
No és molt habitual que vingui gent sense cita –va dir amb calma.
Li vaig donar la carta que em va arribar, la va obrir i la va començar a llegir. El seu rostre va passar d’un posat seriós a un de preocupat. Al moment de finalitzar de llegir la carta, va treure d’un calaix del seu escriptori una clau d’aspecte antic.
Aquesta clau que tinc obre un arxiu privat –em va dir.
Hi ha algunes coses que la gent prefereix guardar i no saber més d’elles.
Després em va dir que el meu nom, Rayco Hernández, apareixia a la llista escrit en lletra molt petita, quan vaig escoltar això, l’incertesa va envair el meu cos.
Hauràs d’entendre que potser tot el que trobis no sigui agradable –em va advertir.
Vàrem sortir de l’edifici, era de nit i el fred estava molt present als carrers. La dona em va conduir a un lloc que mai havia vist, fins i tot, crec que no l’havia vist ni en mapes. Vam arribar a un bosc ple completament d'arbres i de moltes roques, allà, ens vàrem dirigir cap a una cova molt gran que, honestament, feia molta por. La dona va treure una petita llanterna de la seva butxaca, vàrem avançar uns metres quan vàrem trobar unes capses de cartó.
És aquí –va dir la dona.
Entre els dos vàrem obrir les capses, estaven plenes de carpetes fins que a una vàrem trobar una foto, una foto molt familiar per a mi. Reconeixia perfectament el carrer que sortia a la foto, hi havia estat allà. Al revers de la foto hi havia amb tinta vermella una data i unes coordenades, aquella data també m'era molt familiar.
Una de les caixes era la que necessitava la clau per a poder obrir-la, la dona la va obrir amb molta cura i em va donar una petita targeta que hi havia dins amb una advertència ‘’No ho busquis tot’’. No sabia com interpretar el missatge, si com una amenaça o una invitació.
Potser una trampa –li vaig comentar a la dona.
O una pista –em va respondre ella.– Continuem buscant noi –em va dir de seguida.
La dona em va dir que havia de cercar una llibreta de color taronja amb una pàgina doblegada. Després de remenar i cercar entre les caixes, vam trobar el que buscàvem, la llibreta taronja. En ella hi havia noms, direccions i la paraula ‘’Llum’’ repetida moltes vegades. A la pàgina doblegada hi havia un missatge que deia ‘’No confiïs en la veu que et diu la veritat’’, al llegir això, vaig mirar amb desconfiança a la dona, hi va haver un moment de tensió que va finalitzar amb el sospir de la dona.
–Jo ja vaig pagar un preu molt alt per seguir una pista com aquesta –em va comentar.
Vaig notar que no em mentia per guanyar-se la meva confiança, ho deia de veritat.
Un soroll va arribar a l’entrada de la cova, un soroll sec i fort, ella va il·luminar el passadís amb la seva llanterna, entre pols i roques, una petjada humida destacava a terra. Al final del passadís, es veia una ombra, però no vàrem aconseguir veure cap rostre, només la retirada d’una ombra.
Ens segueixen o nosaltres seguim a algú? –li vaig preguntar.
Potser les dues coses va respondre ella determinadament–. Però si volem més pistes i informació, hem de continuar buscant a les capses –va seguir ella.
Mentre passaven les hores, vàrem continuar buscant en les capses. Al fons d’una d’aquestes, hi havia una altra clau, tenia una forma que mai havia vist, era molt estranya i tenia unes sigles marcades ‘’L.M’’. Quan la dona la va veure, es va quedar paralitzada.
Pensava que no tornaria a veure aquesta clau mai més –va dir lentament i amb sorpresa.
