Agafo aire, omplo els pulmons fins que semblen a punt d’esclatar i exhalo lentament.

Entro a la consulta que ja em resulta familiar, he estat venint tres vegades a la setmana i ara ja puc dir que puc confiar en ella. Al principi era difícil, mai havia tingut algú amb qui parlar, però amb el temps he après que parlar no és dolent, que pot ajudar a sanar el cor.

M’assec a la cadira i la saludo.

—Bon dia, Clarissa. Avui farem una activitat una mica diferent.

—Distinta? A què et refereixes?— pregunto, intrigada.

—Durant les altres sessions m’has parlat del teu passat, de les teves pors i del teu fill. Però fa quant de temps que no parles amb tu mateixa? —S’aixeca i em guia cap a un racó on hi ha un objecte cobert amb un llençol — És el moment de fer-ho.

Destapa el que resulta ser un mirall. M’adono que no m'esperava això.

—Què veus?— em pregunta

Observo el reflex i només puc veure l’aspecte devastador d’una persona que sembla no tenir res. La roba desgastada, trencada transmet tristesa i melancolia i dono a entendre que no em preocupo per res i per ningú. I això no és del tot mentida. És cert que mai he tingut una família normal. La meva relació amb els pares sempre va ser complicada perquè em feien sentir com una inútil encara que mai ho deien, clar, fins al dia que em varen fer fora. No tinc àvies, mai he sentit l’amor d’un avio quan et veu arribar a casa, o aquelles anècdotes de donar-te diners d’amagat dels teus pares. Tampoc tinc oncles o ties, perquè els meus pares se'n varen anar de molt joves del poble on eren.

Res que m’hagi fet sentir acollida, ni tan sols una mascota.

—I quina versió veus de tu mateixa?

—Una que no m’agrada—admeto.

—En què penses quan et veus? Que penses que la gent pensa de tu? Quina opinió t'importa més?

—Penso que veien a una persona descontrolada, que no sap què fer amb la seva vida.

Tots som invisibles, però a la vegada no.

Tothom diu que faci el que vols perquè a ningú li importa, però després quan vas en transport públic escoltes la conversació que té la persona darrera teva, a la cua del supermercat escoltes el que estan parlant dues amigues davant teu, o la discussió d’una parella al banc.

Perquè en realitat no som invisibles, però feim veure que ho som, i per això l’ajuda sembla no arribar mai.

—Ara vull que parlis amb tu, que et vols dir a tu mateixa, que penses de tu— dius, amb una seguretat que et desafia a ser honesta— Què et vols dir?

No puc mentir. Però ara que he de dir? Una mentida on dic que mai tornaré a equivocar-me, que seré la millor mare del món? Que mai caure en una temptació un altra vegada? Com puc dir això quan durant aquesta setmana he estat a punt de caure, com puc estar segura del que dic és veritat si he tornat a agafar l’ampolla a la mà, a punt d’obrir el tap i ficar-la a la meva boca. Però, i si dic la veritat? Sabrà que potser això s’acaba, que aquesta setmana he aconseguit aguantar, però que no sé si seré capaç de fer-ho en un futur.

No podia controlar els meus pensaments, i sense adonar-me’n, començo a plorar.

—Quin fracàs—dic. —Has comès errors terribles. Com vas poder fer això!— Tanco els punys i les ungles en començaven a fer mal. — Una cosa has fet bé en la vida, només una. I és tenir al teu fill i a més no has sabut cuidar d’ell— vaig començar a plorar de manera desmesurada, em començava a ofegar, el meu pit em feia mal. A poc a poc, vaig quedar en forma de bola al pis, abraçant-me les cames amb els braços, plorant i observant el meu reflex alhora.

Ella va apropar-se i em va donar un abraç.

—Vols fer un canvi, i jo veig que el vols. Però mai ho faràs si no et perdones a tu mateixa i a les persones del teu passat. Perquè les ombres del teu ahir encara et persegueixen, estan presents en cada racó de la teva memòria. — Em va fer pujar la mirada i fixar-los als seus ulls. — Estàs d’acord amb mi?— No puc fer res més que assentir amb el cap.

—D’acord doncs ara, vull que t’aixequis i tornis a posar-te davant d’ell mirall— Jo la vaig mirar confusa, perquè no tenia sentit si això acaba de no funcionar.

—Oh si, no em miris així, et caus i et tornes a aixercar. Vull que et posis davant del mirall i et veies a tu mateixa, però no superficialment com ara, vull que et miris de veritat, l’ànima i el cor que tens, que puguis veure l’aura que desprens.

Lentament, cap baix ho vaig fer, estava ahí davant el mirall. Era quadrat, amb un marco marró, bastant insignificant en general però amb un poder superior ara mateix.

Em vaig mirar, però veia el mateix. Tanco els ulls i respiro.

—Ets tu. No has fet les coses bé, és veritat, però qui ho ha fet en aquesta vida?Tu no, és clar, però no importa. — Em sentia poderosa, em podia relaxar. —És igual el que has fet, importa el que faràs i ara de veritat. Ha començat un nou canvi, un que mantindrem per tu i per ell. Ara toca estimar-te i confiar que mereixes ser feliç.

***

Han passat cinc setmanes. Les sessions, les reunions d’alchòlics anònims i els esforços per mantenir-me neta han començat a donar fruits. Avui entro decidida a fer el que havia estat plantejant.

—Bon dia, Clarissa

—Bon dia

—Bé, has pensat en el que vàrem parlar a l’última sessió? Saps com vols donar un pas més?

—Sí, i estic totalment segura. —Em va mirar amb curiositat, intrigada pel que anava a dir.

—Avui escriure al meu passat.

I va ser així com vaig començar a redactar paraules doloroses, però sinceres que arribarien al meu passat.

***

Carta als meus pares

Bon dia, pares,

Sé que ús resultarà estrany rebre una carta de la filla vostra que fa tant d’anys que no veieu. I espero que em considereu la vostra filla.

Els errors del passat van fer que ens allunyéssim. Però he entès que culpar-vos només m’ha fet mal a mi i al meu fill. Per això us demano perdó per haver m- tancat al ressentiment, vau voler tornar a contactar amb nosaltres, però jo estava molt enfadada.

Avui comprenc el que vau fer, sé que estàveu espantats, que era nou per vosaltres, però també ho era per mi i considero que no va ser la millor solució.

Espero que algun dia puguem retrobar-nos, encara que sigui en silenci.

No us guardo rancor, ara només vull que conegueu al vostre net perquè us encantarà. Li agrada molt el futbol com a tu pare, però també sap apreciar la natura com tu, mare. Quan el veig m’és impossible no pensar en vosaltres, perquè de manera inconscient esteu present en nosaltres.

De la vostra estimada filla,

Jo

Carta al meu fill

Estimat fill,

No sé quan llegiràs això, però vull demanar-te perdó pel que ha passat.

No he sigut la millor mare, sé que per la meva culpa ens toca estar un temps llunys, però et prometo que en el futur et compensaré. Tornarem a estar junts perquè estic treballant a això i ho aconseguirem junts.

Et prometo que anirem a menjar junts gelats, aquells que tant t’agraden i que quan eres petit no podíem anar perquè no ens podien permetre aquest capritx. En aquell moment et vaig dir que un dia podríem anar, i avui et torno a dir per què estic treballant.

Ens queda tot un camí de la mà.

***

Termino d’escriure les cartes i sent un pes menys. Al sortir de la consulta puc respirar l’aire fresc. El món continua, però em sento diferent. Els meus errors del passat encara són allà, però ja no em defineixen més. He après que la vida no és només el que ens passa, sinó el que fem amb el que ens passa.

Durant les setmanes següents treballo i pago alguns deutes antics, torno a organitzar la meva vida, i continuo assistint a les sessions de teràpia i desintoxicació. A vegades sento que faig un pas petit, però cada pas és meu.

Una tarda mentre que preparo el dinar, em detinc un moment i tanco els ulls. Penso en Lucas. Encara està amb els serveis socials, però ara ja no em sento impotent o desesperada perquè sé que el camí és llarg, però sé que cada decisió que prenc compta i que el meu amor per ell és tota la força que m’empeny a no tornar enrere. Ara veig la mare que vull ser.

Aquesta vegada és de veritat, he començat a caminar el camí que em portarà a recuperar al meu fill, a estimar-me a mi mateixa i a viure la vida que en realitat em mereixo.

Soc conscient que això no ha acabat, que seran dies difícil. El futur és incert, però per primera vegada en anys sento que la meva vida, és meva.

Lucas, continuaré lluitant per tu i per mi.