Li diuen que s’assegui un moment al sofà que hi ha a la sala, que de seguida l’atendran.

Tot el cos està tremolant, les cames estan a punt de fallar-li encara que està asseguda i les dents no li paren de grinyolar. Es queda observant la porta davant seu, sabent que l’oportunitat de canviar està a tan sols tres passos i que ja n’ha deixat passar moltes.

De sobte, la sala d’espera pareix més petita, s'està barrejant. El llatí del cor augmenta de forma desmesurada. Era el moment, no es podia tornar a arriscar. Podria haver perdut el més valuós que tenia. No s'havia de pensar això més, era el moment de reaccionar i d’actuar, i si s'anava la culpa li continuaria corcant, ell mai li perdonaria i ella mai es perdonaria a si mateixa.

No hi havia més moments feliços com aquells, eren ells dos al parc. El dia estava un poc trist, No es podia veure cap part del cel perquè estava ple de núvols i amenaçaven amb mostrar la força d’aigua que podien llençar. Però, res d’això importava, ell era feliç.

Inhala profundament, tanca els ulls i visualitza un futur millor, per als dos. S’obre la porta i surt una dona alta, esvelta de cabells llargs i marrons, porta uns texans blaus amb un jersei de punt negre. Aparenta uns trenta anys i porta unes ulleres negres que li donen un aspecte més professional. S’apropa i em fa un gest indicant-me que ja puc passar.

Era l’hora de la veritat.

Entro i analitzo l’habitació tractant de sentir-me còmoda. És petita, però pareix acollidora. A l’esquerra hi ha un escriptori, amb dues cadires davant seu, al fons hi ha un sofà de dues places i un individual, ambdós de color verd. En general l’habitació té un aspecte rústic.

M’assenyala que em puc seure, prenc seient i observo el que té damunt de l’escriptori tractant d’evadir la seva mirada que m’intimida. No té res especial, té tot ordenat i sense cap fotografia, com si això fos massa privat per tenir-lo exposat.

—Bon dia, Clarissa, com estàs? —em diu amb veu dolça. Sembla segura, sap el que fa.

—Hola—respon en veu baixa. Per què quasi no tinc veu? Tan covarda soc?

—Mira’m— em diu amb veu segura.

Aixeco el cap, i em trobo amb els seus ulls marró caramel.

—Clarissa, si estàs aquí és perquè has tingut prou força per fer-ho, no ets covard.—Com ho sabia? Tan mal aspecte tinc? És veritat que el meu aspecte no col·labora en donar una visió de persona responsable i decidida a canviar.

Han sigut molts anys de lidiar jo sola amb els problemes, de lluitar contra el món perquè per als altres érem invisibles. I per molt que ho vaig intentar, el món tenia més força que jo, em va superar i no va haver-hi ningú que em rescatés de l’huracà que m’estava destruintn. Per això, em replantejo si això és real, si l’escriptori que tinc davant meu existeix o és la meva imaginació fent-me passar una mala jugada. Per sobre totes les coses em pregunto si ella és real, si de veritat existeixen persones que volen ajudar als altres, si els fa feliços escoltar els problemes de les persones i guiar-los cap a un camí de solució pròpia.

Les seves paraules semblen sinceres, però el que encara no sap és que sí que soc covarda. Encara així, agraeixo les seves paraules, sé que estic fent el correcte, però no per voluntat pròpia i no sé si seré capaç de canviar.

—Per què no comencem amb el més bàsic? Conta'm un poc de tu, vull conèixer-te. No hi ha res especial, a la meva història trobaràs el mateix que a l’altra de qualsevol drogoaddicte

—Cada persona té alguna cosa que la fa diferent respecte als altres. No tots hem viscut la mateixa història i no tots hem sofert el mateix. Estàs aquí i jo vull escoltar la teva història.— Podria jurar que estava escoltant una dolça melodia de fons, però podria ser que fossin les seves paraules que tenen un efecte així en mi. Encara això, m'és molt difícil obrir-me a algú i ella ho està entenent, però les paraules no em surten.

—És hora de la veritat, si vols continuar jo t’ajudaré, però si no et sents preparada tens la porta oberta i te’n pots anar quan vulguis.

—Em dic Clarissa, tinc vint-i-nou anys, soc mare soltera i soc drogaddicta.

Fa 5 anys

Una dona cambrera es troba treballant a un restaurant d’una ciutat petita anomenada Fishway. Són les 13:30 i el restaurant està ple, els treballadors van a correcuita per arribar i tenir lloc a l’únic restaurant de la ciutat. Ella està cansada, la suor provocada per l’esforç i la calor del mes d’agost dificulten el treball, però no és com aquella gent que viu a la part alta de la ciutat, no es pot permetre no treballar.

A la 13.50 ja està recollint les seves coses per poder anar a recollir al seu fill. Al camí, com sempre, agafa una petita flor de color taronja que li agrada al noi. Arriba a la porta del centre just quan estan obrint-la, i al cap de poc temps, surt el nen amb un somriure. El cor de la noia se li encongeix, s'ajup i li fa una abraçada quan s'acosta a ella.

—Mama— diu el nen entusiasmat

—Què tal estàs petit cargol?— Pregunta la mare mentre li dona la flor que ha agafat per ell.

—Avui a classe hem preparat un regal per al dia de les mares.

— De veritat?

— Ho vols veure? M’he esforçat molt— S’aturen al mig del camí.

— És clar que sí

El nen tanca els ulls de la seva mare amb una de les petites mans que té un nen de sis anys. Amb l’altra, deixa la carta amb un dibuix d’ells dos que l’ha fet, a les mans. Aparta la mà dels ulls i li deixa veure el que li ha preparat. La mare observa el que té davant seu, el cor li batega amb velocitat i els ulls se li entelen, no pot creure la quantitat d’amor que cab dins d'un nen de sis anys. El nen se n’adona del poc que li falta per plorar.

—Si no t’agrada no cal que t’ho quedis, ho podem deixar a qualsevol contenidor que hi hagi en el camí— li tremola la veu amb les últimes paraules. La mare que s’espanta de la impressió que li ha donat l’ abraça amb força i li diu:

—Mai en el món hi haurà res que tu em facis i no m’agradi, m’escoltes?

—Sempre estarem junts mare?

—Sempre, encara que el món es tornés invisible.

Com podia ser que aquella relació que tenien, aquella connexió tan forta que existia entre ells es veiés afectada avui en dia. Com podia ser que aquella mare que donava la vida pel seu fill s'hagués permès destrossar la seva vida i del ser que més ama.