Aquí era, un altre dia més, tractant de canviar.

L'endemà de la sessió amb la psicòloga, el trauma li va tornar a caure com una pedra a l'estómac. La culpa li va deixar el cos buit, i tota aquella valentia que va reunir el primer dia va desaparèixer.



No es veia capaç de tornar, i a més, què li podria dir aquella psicòloga que ella no sabés ja? Que havia sigut una mala mare? Això ja ho sabia. Que era covarda per no poder dir en veu alta, davant de tot el món el problema que té? Això també ho tenia confirmat. Fos el que fos que digués, les coses no canviarien mai, per què i si no? per què ho farien? Ho havia intenta massa vegades i totes havien tingut el mateix desenllaç, el d'ara mateix. Sempre havia acabat amb una botella d'alcohol a la mà, en una casa on la casera li picava a la porta com si volgués tirar-la a terra, tot per recordar-li que feia tres mesos que no pagava el lloguer...



Si és que ja perquè intentar-ho pensar, amb una culpa creixent, però més gran que l’última vegada. És el seu cicle vital, beu, fa alguna cosa que no havia de fer, perd la consciència fins al pròxim dia. Es desperta amb un cúmul de culpa i vergonya, i per oblidar el dolor torna a beure. En un altre temps, el seu fill li hauria preparat un cafè, s'hauria acomiadat d’ella amb un petó i hauria corregut per anar a l’escola. Ara, en canvi, ell no està i ell es desperta sola.



Aquell dia el cicle es repetia, fins que de sobte va canviar, l’accident ho va canviar. Encara recordava la sang, els crits de desesperació de la gent. En aquell moment va entendre que podia perdre el més valuós que tenia. Va anar a alcohòlics anònims i va conèixer a Richard, el seu padrí. L’home li va donar el telèfon d’una psicòloga que no li cobraria res. Amb decisió va anar, però res va sortir com ella s’havia imaginat. Perquè el nostre pitjor enemic no és el món, som nosaltres mateixos, i els seus dimonis interiors havien tornat.

Era dijous, i com tots els dijous, era dia de compra. Es va aixecar sentint que el cos li pesava, amb la boca seca i amb un dolor de cap com si algú li hagués clavat un martell. Abans de sortir, va observar pel mirall de la porta per assegurar-se que la casera no tornava a estar esperant-la per fustigar-la. En un moviment automàtic va voler agafar les claus del cotxe, però es va aturar en sec. Només de veure-les les imatges li tornaven al cap. Podia veure les mans al volant, la carretera una mica borrosa i, de sobte, res. Va tancar els ulls amb força intentant fugir del foc que li cremava per dins. Va respirar, i va llançar les claus sobre la taula de fusta, coixa, del menjador. Va sortir a peu, perquè no hi ha res millor que l’aire fresc a la cara.



A la tenda, mentre que donava voltes a la recerca d' de llet va veure a Marian, la professora del seu fill. El cor se li va encongir, va girar el carro ràpidament per anar direcció contrària, però en l'altre passeig se la va trobar de cara i Marian li va parlar. Clarissa va sentir aquella sensació, el desig de ser invisible, de desaparèixer, de no haver de donar explicacions i poder fugir de situacions incòmodes.



—Senyora Ashby — li va dir ella, simpàticament.

—Hola— va respondre Clarissa, de manera tallant, deixant clar que no volia conversar ni estar aquí. Tot i això, Marian va somriure.

—Fa molt de temps que no veiem en Lucas. Els seus companys l’enyoren i jo també, és un bon alumne. Em podries confirmar si està bé?

—Està bé, crec. Però estarà un temps sense anar a l’escola— Marian va fer un gest trist.

—Ah, doncs l’esperarem amb els braços oberts— Ella va assentir.

Se'n va anar amb la rapidesa d’un lleó, perquè Marian no ho sabia, no sabia que aquella pregunta innocent i amb bona intenció li acabava d’obrir encara més la ferida que no es tancaria més.



Quan ja tornava a casa, el telèfon va vibrar. Era un número desconegut.

—Sí?

—Señora Ashby?

—Sí, soc jo— Va contestar amb timidesa.

—Soc el senyor Nelson, la crido des de l’hospital.

En aquell instant, les cames li tremolaven. La ment se li va ennuvolar i, per un moment no sabia ni que dir

—Però… però per què? No es troba bé?

—Una de les seves ferides s’ha obert i ha començat a sagnar. L’hem portat a l’hospital i ara mateix un especialista l’està atenent.

—Com… com ha passat?!

—No passa res, ha sigut…-

Talla la trucada i va coreent fins a l’hospital com si la vida li anés en això, que era veritat.



Quan va arribar, va preguntar pel nen. La infermera que està en recepció li comenta que ha de pujar un pis perquè allà és on li estan observant. Clarissa va esperar davant l’ascensor, però no baixa, i decideix anar per les escales. Una vegada dalt, entra cridant el seu nom, sentia que el cor se li sortiria per la boca, semblava que li estava donant un infart. Ho va veure a una llitera, una infermera li estava curant una ferida. Però no es podria observar molt bé perquè una cortina li tapa la vista. Es va dirigir a tota velocitat, no podia ser veritat, això no hauria de passar, tot es culpa seva. Ella és l’única responsable de què el seu únic fill hagués estat a punt de morir. Però no va poder donar una passa més, perquè un home li va aturar els peus, se’l va posar davant impedint el seu pas.

—Atura’t, atura’t. No et pots presentar així.

—No! Deixa’m passar! És el meu fill!

—No pots posar el teu cas en més perill del que està.

—Però jo vull veure’l.- El va mirar als ulls i va notar sinceritat, però no es podia refiar d’això perquè no seria a primera vegada que un home li menteix. Va apartar la vista d’ell i la va fixar al nen, que s’estava rient d’alguna cosa que li havia dit el metge. Aquell somriure li va trencar el cor, perquè és el somriure d’un nen que encara confia en el món

—Mamà, mira la pedra que he trobat, mai havia trobat una d’aquest color. - Els seus ulls desprenen un estel, està ple de felicitat, perquè aquestes petites coses són les que més el feien feliç

—Si t'esforces, sempre trobaràs coses meravelloses, perquè el món premia a qui s’esforça.

—De major serè arqueòleg, trobaré tot el que me proposi, fins i tot allò que es creu invisible.

—Molt bé campió, però ara mengem, que et ve de gust avui?

***

—Esperem a la cafeteria vols? Parlarem amb més tranquil·litat.

—Però no em diguis mentides, si us plau — Va suplicar amb to de sinceritat. — És tot el que em queda.

—Tranquil·litza't. M’asseguraré de què tot estigués bé i de seguida t’aniré a veure.

Clarissa estava asseguda, perduda en un punt fix de la paret. Van passar quasi deu minuts fins que va arribar, amb un cafè per ells dos.

—El metge m’ha dit que tot està bé— Va dir Richard— Només han sigut alguns punts que se li han obert per fer molt esforç.

Ells van esbufegar.

— Les coses no poden continuar així

—Ho sé, ho he intentat canviar, però no ho aconsegueix.

—Si vols recuperar al teu fill, la teva vida ha de tenir un canvi de 365 graus definitivament. Ja saps que el jutge necessita un paper oficial tant des d'alcohòlics anònims com de la teva psicòlega afirmant que estàs bé mentalment per poder fer-te càrrec del teu fill.

—Però i si no ho aconsegueixo?

—És simple, ho fas o no tornes a veure al teu fill perquè se’l quedarà Serveis socials i el jutge decidirà si se’n va amb una família d’acollida o es queda en un centre de menors fins als 18 anys.

—Si jo l’estim, tot pel que he treballat i el meu esforç constant va ser per ell, perquè tingui una bona vida, clar… fins ell.

—ell té fa feliç veritat? — Va aixecar el cap.

—clar que sí— Ell va assentir.

—Doncs ja saps què has de fer.

Arriba dilluns, i està aquí un altra vegada, a la mateixa sala d’espera, davant de la mateixa porta, esperant a la mateixa dona però amb la veritat per davant.

Li diuen que pot passar, que està a dins esperant-la. A l'instant d’obrir la porta es torna a sentir indefensa i petita com si qualsevol paraula pogués condemnar-la. Però la seva mirada no ha canviat gens, no pareix enfadada o decebuda amb ella.

—Seu per favor i, conta’m

Ella s'asseu amb por, però ja no hi haurà més oportunitats. És ara o mai.

—Tenia 17 anys quan em vaig enamorar per primera i última vegada. Era un noi dos anys major que jo, tenia experiència en la vida i em va captivar. Teníem una relació bonica, o això creia jo, però ell volia més de la relació, més de mi. De manera que va ser la meva primera vegada, amb el temps em vaig adonar que la relació era molt tòxica, però per aquest punt ja estava embarassada. Quan li vaig dir em va acusar que aquell era el meu pla des del principi, deia que jo era tan poca cosa que no podria tenir una família, que ningú m’estimaria, i per això ho vaig enganyar a ell per tenir un fill. Com era d’esperar em va abandonar i quan li vaig dir als meus pares em van fer fora de casa. Deien que no era una filla digna d’ells i del que m’havien donat.

—I com vas acabar amb les drogues?— Va preguntar ella.

—Un altre error que vaig tenir. En aquell moment necessitàvem diners perquè no teníem res per comprar i la nevera estava buida. Llavors, la millor manera d'aconseguir menjar va ser treballant com camell, i així em vaig enganxar jo també.

—La vida és complicada, més per alguns que per altres. La nostra història s’escriu depenent de les nostres decisions i totes poden tenir un desenllaç diferent.

—I si no vull saber el meu desenllaç?

—Encara no ho saps perquè la teva història no ha acabat. Avui agafes tu les rendes del futur i decideixes.