El desert d’arena negra pareixia que no tenia fi. Daniel caminava amb els peus pesats, sentint com amb cada pas s’enfonsava en aquella pols fina que pareixia voler menjar-se’l per complet. L'aire d'aquell món era estrany, dens i carregat d'una olor metàl·lica que li omplia els pulmons cada vegada que respirava. No necessitava cap màscara per a respirar, però l'oxigen d'aquell planeta morat li deixava un regust amarg en la llengua, com si estiguera mastegant coure. El cel era un conjunt de núvols elèctrics, feia que se li posara una pell de gallina; era una alerta de la pròpia pell que el cervell no podia ignorar.

Però el que més el molestava no era el paisatge alienígena, ni eixa atmosfera que li cremava un poc la gola. El que el tenia a punt de tornar-se boig era la imatge d'aquell cadàver que havia acabat de veure . Aquella visió de si mateix, mort i fred, se li havia clavat en la ment com un ganivet, especialment pel que havia detectat en el seu canell. Eixe rellotge canviat de lloc, que havia vist minuts aband, era un pensament que no deixava de créixer en el seu cap.

—Això no pot ser real —repetia Daniel en veu baixa, sentint com el vent sec li trencava els llavis—. No pot ser. Jo estic ací. Jo estic viu.

Es va parar un moment per a intentar calmar les pulsacions. El silenci del planeta era absolut, un buit que li feia mal a les orelles. Es mirà les mans, tacades de greix i de sang seca de l’accident. Eren les seues mans, de dits llargs i pell neta. Es passà la mà per la cara, buscant algun senyal, alguna cosa que li diguera qui era... però la seua pell estava intacta. Tot en ell se sentia real: el dolor punxant en les costelles, la suor freda que li baixava pel coll, el tacte de l'aire en les galtes.

Va ser en eixe instant de dubte quan notà la presència de nou. No era una ombra, ni una figura llunyanya. Era una sensació de pressió física, com si l’aire haguera cobrat pes de colp. L’atmosfera xocava contra la seua pell. Daniel es girà ràpidament, però només veia les dunes negres i els llamps llunyans.

—Sé que estàs ací! Ix si tens ous! —cridà, i la seua veu va ressonar en la immensitat del desert.

D’alguna manera, sabia que "allò" s’alimentava de la seua confusió. Cada vegada que el pànic li tancava la gola, la pressió de l'aire augmentava, fent que respirar fóra poc a poc. Cada vegada que dubtava de si mateix, el planeta pareixia fer-se més xicotet, tancant-se sobre ell com una tomba. Necessitava afrontar la mentida abans que eixa presència l'asfixiara del tot, així que, amb decisió, tornà cap a la nau.

Quan arribà a les restes de la nau, el cadàver seguia allí, gitat de costat. Daniel s’agenollà al seu costat, però esta vegada no ho va fer amb por, sinó amb indiferència. Es fixà de nou en el braç mort, confirmant el que els seus ulls ja li havien dit abans: el rellotge de plata estava en el canell esquerre la monyica esquerra del cadaver. Daniel es va mirar la seua pròpia mà dreta, on el seu rellotge hi era estaba.

Ell era esquerrà. Aquell detall, que l'havia deixat descol·locat des del primer moment que s'havia vist allí gitat, era ara la seua millor arma. L'entitat, amagada en la pols del desert, havia intentat crear una mort normal, seguint el que és habitual en la majoria de la gent, sense saber que per a Daniel el costum era l'altre. Aquella criatura no el coneixia; només havia projectat un reflex equivocat.

—No eres jo —digué Daniel amb veu decidida, mentre mirava cap a l'obscuritat de les dunes—. Eres una mentida mal feta. M'has posat el rellotge on no toca perquè no tens ni idea de qui soc.

En eixe moment, l'aire es tornà quasi irrespirable. El terra començà a tremolar de forma violenta i el cel es va tornar a un morat quasi negre. Daniel sentí una olor fortíssima . Una ombra densa es va materialitzar davant d'ell, una anomalia de l'espai que pareixia engolir-se tota la poca llum que quedava.

"Estàs mort, Daniel", ressonà la seua veu directament dins del seu cervell, com un miler d'agulles. "Tots han mort. Tu eres només una llum que es nega a apagar-se".

Daniel mirà el cadàver amb el rellotge canviat de lloc i després mirà l'ombra. Ja no sentia terror. Sentia superioritat, la certesa de qui ha descobert el truc del mag.

—Pot ser que haja mort en l'explosió del motor —digué Daniel, posant-se dret i encarant-se a l’ombra—. Pot ser que la nau s'haja desintegrat. Però si estic mort, per què t'esforces tant a fer-me por? Els morts no tenen por, i jo ja no en tinc. Has fallat.

L'ombra vacil·la, tornant-se inestable. Daniel, en lloc de fugir, va fer el pas definitiu: es tornà a agenollar i agafà amb força la mà del cadàver, prement eixe rellotge que era la prova de la farsa.

—Accepte que podria haver mort —digué Daniel amb una pau absoluta—. Ho accepte de veritat. Si este és el final, que ho siga. Però no serà sota el teu control. No soc la teua presa.

L'acceptació fou com una explosió de silenci que es va notar en tot el desert. En el moment en què Daniel deixà de lluitar contra la idea de la seua pròpia mort, l'arma principal de l'ent es desintegrà. El "cadàver" que Daniel agafava per la mà començà a desfer-se literalment, convertint-se en una pols negra que el vent s'enduia cap a les dunes. L'ombra va emetre soroll de pura frustració i desaparegué com una agulla en un pallar.



Tot el planeta començà a canviar de nou. El color morat del cel se n’anà apagant fins a quedar-se d'un gris. L'arena negra es tornà del color d’una platja del Carib. Daniel es quedà assegut sobre una planxa de metall de la seua nau trencada. El silenci ja no era pesant; era pau. Ja no sentia el gust metàl·lic en la boca, ni el pes en el pit, ni la cremor de l'aire. Es mirà el seu rellotge de plata en la mà dreta. Les agulles s'havien parat, però ja no importava. Havia guanyat la batalla, la batalla contra ell mateix.

Es deixà caure sobre l'arena blanquinosa, tancant els ulls i respirant per fi un aire net, lleuger i tranquil. Estava sol, però per primera vegada, no tenia por de la soledat.

Mentre el planeta perdia l'últim rastre de color, Daniel es quedà allí gitat, sentint com el seu ser arribava fins les estrelles, lluny del ferro i del terror, en pau absoluta amb el seu últim segon de vida.