El silenci que va vindre després del colp no era pau, era un pes que el xafava contra el sòl de la cabina. Daniel va obrir els ulls poquet a poquet, sentint que el cap li anava a explotar. Tenia la visió borrosa i un gust metàl·lic, a sang seca, li omplia la boca. El que abans era l’interior de la seua nau, eixe bloc de metall on havia intentat, a soles, fugir de la seua monòtona vida, ara era una mescla de ferros, seients i cables que soltaven espurnes blaves.



Les llums d’emergència bategaven amb un roig, cobrint l’accident amb un color de malson. Daniel va intentar moure les cames, però les tenia atrapades sota el pesat tauler de control. El pànic va començar a pujar-li pel coll com una mà gelada. Estava sol, tancat en una caixa de metall. Amb un crit agònic que li va trencar la gola, va espentar el panell fins que el ferro va cedir amb un xiscle sord. Una veu electrònica, cansada i distant, va sonar des d'un racó: "Oxigen al 4%... fall crític...".



Daniel es va arrossegar fins un forat enorme en el fusellatge i va eixir a l'exterior, caient de genolls sobre el sòl d’aquell món sense nom. Però allò no era terra. Les seues mans s'enfonsaren en una arena negra i fina, tan seca que pareixia absorbir tota la humitat del seu cos debades. Va alçar el cap i es va quedar aclaparat, el cel era d'un color morat clar, cobert de núvols espessos i llamps que il·luminaven l'horitzó d'un desert infinit. La seua nau era l'única cosa en quilòmetres a la redona, una resta trencada enmig d'aquell desert buit.



A mesura que es posava dret, Daniel mirava al seu voltant. Escampats per l'arena negra, hi havia els cadàvers de la resta de passatgers. Els va reconéixer de seguida, eren les persones amb qui havia compartit el viatge de fugida. Però hi havia una cosa que no quadrava: molts d'eixos cossos pareixien portar allí molt de temps, amb la pell seca i cremada pel sol radiant, encara que la nau acabava de caure feia uns minuts. El sol havia momificat les restes d'una manera impactant.



Daniel va seguir caminant amb les cames tremolant, buscant algun senyal de vida, fins que va arribar a un grup de cadàvers amuntegats prop de la secció de càrrega. Allí, entre les restes, el va veure. El cor li va fer un bot tan fort que va pensar que se li n'eixiria del pit. Allà en terra, gitat de costat i amb els ulls buits mirant el cel, estava el seu propi cadàver.



—Això no... no pot ser —va xiuxiuejar Daniel , mentre retrocedia amb el cor a la boca.



Es va acostar, animat per una curiositat que no podia controlar. Era ell, sense cap dubte. La mateixa cicatriu en la cella, la mateixa roba tacada de greix. Però quan



es va fixar en els detalls, una suor freda li va recórrer l'esquena de dalt a baix. El cadàver portava el seu rellotge de plata... però el portava en la mà dreta. Daniel, amb les mans tremolant, es va mirar el seu propi bras, ell el duia en la mà esquerra, com havia fet tota la vida des que era un xiquet i el seu iaio li va dir que els homes de debó el duien en aquell mà.



Eixe xicotet detall li va fer comprendre que alguna cosa anava molt malament en eixe planeta. No era sols un accident, era una anomalia que trencava tota la lògica que ell coneixia. Com podia haver-hi un doble d'ell mateix, mort feia temps, però amb el rellotge canviat de costat? Era com si haguera trobat el seu reflex en un espill, però un espill que s'havia quedat congelat en la mort.



En eixe moment de confusió, l'atmosfera al voltant de Daniel va canviar d'una forma subtil però aterradora. El desert, que fins ara pareixia un lloc mort, va començar a transmetre una sensació diferent. No va veure res moure's, ni va sentir cap veu, però una presència invisible va començar a pesar sobre els seus muscles. Era com si mil ulls l'observaren des de les dunes negres, vigilant cada moviment que feia.



L'aire es va tornar més dens i el silenci es va fer encara més profund, un silenci que pareixia escoltar, que es podia tallar amb un ganivet. Daniel va sentir una sensació estranya però intensa, no era per la temperatura, sinó per l'instint que li deia que no estava a soles. Aquella presència invisible, eixe ser Obscur que encara no es deixava veure, pareixia estar esperant, observant com Daniel descobria la seua pròpia mort entre l’obscura arena.



En xoc pel terror real del que acabava de presenciar i pel misteri del rellotge, Daniel es va alçar com va poder. El seu cervell li deia que correguera, que fugira d'aquell cementiri abans que la presència s'acostara més. Va començar a explorar el desert amb passos ràpids i pesats, allunyant-se de la nau i de les restes de la seua altra vida, endinsant-se en la immensitat de l'arena negra. Caminava sense rumb, amb el pols accelerat, sentint que aquella ombra invisible el seguia de prop, seguint-lo des de les tenebres mentre el cel morat pareixia tancar-se sobre ell com una tomba immensa.