Quedaven uns segons per al despegue. Les mans de Daniel s'agafaven al plàstic de la cadira, amb força. Al seu costat, tot brillava sense sentit, llums que no conseguia desxifrar. Mai havia pujat a res més gran que un cotxe. Tampoc sabia què feia allà dalt. Una persona corrent, sense més, va buidar el seu compte bancari per un bitllet cap a aquella nau, fugint de dies cada vegada més pesats. Va adquirir el viatge igual que algú que tria pel·lícula i sala, només que ara, amb el tremolor de la nau baix les seues sabates, tot començava a paréixer distint.

A través del cristall al costat d'ell, Daniel mirava el coet que l’allunyaria de casa. A dalt, el cos de la màquina s’estirava més de quaranta metres sobre el seu cap i s’obria després centenars cap als costats. Es sentia com una formiga, així es veia davant d'aquell artefacte fred. El pit li colpejava sense parar, sentia que tenia el cor en la boca. Li van assegurar que volar era tranquil, així i tot, tancat aquí, envoltat del soroll i l’olor que no arribava a comprendre, estava apunt de tindre un atac de nervis.

Mil vegades havia revisat el fullet abans de pujar. Per això tenia clar el que venia. A dos minuts, començaven els sorolls profunds del motor. Faltant un, entraven les bombes amb força per a despegar. Just a l'hora exacta, els coets llançarien aquest bloc de metall al cel. La ment de Daniel tornava al sòl on estava montada la base. Imaginava com qualsevol cosa baix de la nau es cremaria a l'instant amb el foc de la ignició. En cas de fallar l'estructura, aquests serien els seus últims moments de vida.

"Deu... nou... vuit...".

El so metàl·lic del sistema de la nau sonava buit, sense ninguna emoció. Tancant lentament els ulls, Daniel va buscar la calma en cada inhalació, tal com li havien dit abans de pujar. Va decidir acceptar aquesta missió escapant de la monotonia de la seua vida, que es basava en jornades interminables en la mina. La seua meta: trobar la pau en un planeta nou, un món recentment descobert on potser tot podia tornar a començar. Encara que just ara, soles podia pensar en si anava a sobreviure, només existia això, un pànic dens, paralitzant, pegat al pensament.

Sense avís, la nau va tremolar d’una forma que va sentir en tots els ossos. No va ser un lleu balanceig, sinó com si s’anara a trencar per complet. En arrancar, es va enfonsar en el seient amb tal pes que pareixia que portava un tràiler damunt del pit. Va tractar de cridar, encara que la pressió li impedia moure els llavis. Des del cristall, el sòl es va esfumar com si

mai hagués estat allí. La foscor va caure de cop, sense previ avís. Ara avançaven entre el desconegut, suspesos en la immensitat de l’espai.

La veu del sistema va marcar tres segons per a començar la velocitat de la llum. Un instant després, les estrelles es van allargar en línies rectes. L'espai pareixia que es doblava mentre la nau desapareixia cap a davant.

Agarrat amb força al seient, Daniel esperava que la nau eixira d’entre les estreles. I sense previ avís, un so potent li va desfer el timpà. Va ser un sec, metàl·lic, paregut al cruixit d'una biga enorme trencant-se just al mig.

Del costat esquerre va eixir un estallit de llum, el motor va explotar sense avís. Per la finestra, Daniel mirava fix com eixien flames grans encara que amb les lleis conegudes no hi podia ser, trossos metàl·lics eixien disparats cap a fora. La nau girava sense control, es movia igual que un vaixell en una tempesta. Les llums de dins van canviar a roig, una després de l'altra, sense pausa. La por es va apoderar de Daniel mentre es replantejava per què havia decidit anar- se'n a eixa aventura. Escoltava sirenes agudes que no deixaven de sonar anunciant una mort immediata.

En lloc de seguir recte, alguna cosa va tirar de la nau cap a un buit estrany en l'espai. Aquest buit va sorgir després que fallara el motor amb una força brusca. Les rayes brillants del cel giraven sense control davant d'ell. El dolor va arribar a poc a poc, clavant-se en tot el cos d’una forma rara. Cada batec venia acompanyat d’una punxada nova que trencava tot pensament clar. Notava com el casc li trencava els ossos del cap.

Just en eixe moment, la nau va emergir del túnel i davant d'ella va quedar un planeta com tret d'un malson. Un lloc estrany, cobert d’una arena d’un color groc obscur, en el qual cada cosa mostrava un color morat brillant, els núvols tenien formes que resultaven estranyament familiars i l’atmosfera era tan pesada que pareixia que tenies un elefant damunt.

L'alarma va sonar de repent. Una senyal de perill, va aparéixer sense avís. La computadora va anunciar que ja estaven dins de l’atmosfera. El crit electrònic va tallar el silenci. Caiguda confirmada, va dir la màquina amb to fred.

El cor li colpejava el pit quan la nau cauia sense control. L’aire es va omplir de fum fosc pels circuits trencats. No podia respirar, tossia fort, els seus ulls apenes notaven les llums trencades enfront d'ell. Les llàgrimes li baixaven ràpidament, tremolant com si fora un xiquet abandonat en el fred. Just abans del xoc, va pensar: espere que s’acabe ràpid.

L’impacte ho va sacsejar tot, llançant trossos a l'aire sense avís. El cos de Daniel va xocar contra una superfície dura. Just després, la foscor va prendre complet control. La consciència se li'n va anar mentre trossos de la nau eixien dispersos sobre dunes de sorra fosca a tota velocitat. Dalt, un cel color morat quiet, com si tingués paciència infinita.