La suspensió de tres dies de treball ha permet que el cos d’en Milo es descansi una mica, però la seva ment segueix en malestar. El dia de tornada a la feina, en Milo va anar a l'oficina del cap per presentar-se. Milo s’atura davant la posta i toca la porta: toc-toc.



—Endavant —li respon el cap.



—Bon dia, senyor Mari. Ja he tornat —diu Milo mentre entra.



—Bon dia, Milo. Com et trobes després d’aquests dies de descans? —pregunta el cap.



—Millor…, encara que… —Milo deixa la frase a mitges—. No et preocupis, estaré més concentrat en el treball i intentaré no cometre errors, deixant les coses ben fetes.



—Doncs bé, ja pots tornar a la feina.



En Milo torna a la seva taula i poc després el seu company s’hi acosta.



—Has tornat, Milo —diu el company, entusiasmat.



—Sí.



— T'ho dic perquè ens hem plantejat anar a desdejunar demà ja que comencem l'horari més tard que de costum i fa molt que no ens veiem. T’uneixes?

—No puc…, demà tinc una cita amb el metge.



—Al metge? Què et passa?

—Res, només una revisió mèdica —respon Milo, ocultant que en realitat tindrà sessió amb el psicòleg.



—D’acord. La pròxima vegada més et val venir amb nosaltres, és una promesa.



L’endemà, Milo es va presentar a la sessió amb el seu psicòleg, al mateix edifici, mateix dia i a la mateixa hora que la setmana anterior. Quan entra a la sala de consulta, el doctor Soler el rep amb una mirada sospitosa.



—Bon dia, Milo —Soler saluda.



—Bon dia —ell saluda mentre s’asseu en el mateix seient que l'última vegada.



—Com han anat aquests dies després de la sessió de la setmana anterior?

—Una mica millor… —diu Milo—. Em van suspendre de la feina durant tres dies perquè estava massa despistat. He pogut descansar una mica, però encara tinc malsons.



—I de què tractava el teu somni aquesta vegada? —pregunta Soler mentre prenia notes a la seva llibreta.

—Vaig somiar que li passava alguna cosa a la meva dona…, però per sort, era només un somni. Quan em vaig despertar, la meva dona encara estava al meu costat, i això em va tranquil·litzar.



Soler fa una breu pausa abans de continuar.



—Parlant de la teva dona, l’altre dia estava mirant els teus registres i vaig veure que el teu registre no indicava que haguessis contret matrimoni.

—No, doctor. Això no pot ser. Jo estic casat amb l’Emília.



Tot seguit, Soler li mostra l'informe del registre civil que indica que el seu estat civil és solter.



—Això no és possible, ha d'haver-hi un error; em vaig casar amb Emília fa cinc anys a Alemanya abans d’emigrar junts a Espanya —deia Milo indignat.



—Pot ser que sí, senyor Kahler, no dic que estigui vostè equivocat, però com pot comprendre havia de verificar-ho. Li recomano que consulti amb l'Oficina de Registre Civil.



—A part de la teva dona, tens altres familiars?

—Els meus pares van morir relativament aviat. Només queden els meus sogres, que em tracten molt bé, com si tractessin al seu propi fill.



—On estan?

—Tinc entès que continuen vivint a Alemanya, però no he pogut contactar-me amb ells en anys.



Continuen parlant d’altres coses més…

Quan s’acaba la sessió, Milo es dirigeix cap a la seva casa una vegada acaba la consulta; el vent bufa com si cantés de manera desafinada mentre les fulles dels arbres murmuren el seu cantar de forma agitada a l'hora crepuscular.



En arribar al seu pis, on residia l'ex-soldat alemany, obre la porta i s'obre pas, les llums estan apagades; això per a Milo significa que Emília encara no ha arribat, segurament seria a la casa del seu amiga Amber, a la qual va conèixer en el treball, a la qual no coneix però ha escoltat a Emília parlar molt d'ella.



Una vegada enceses les llums i llevats les seves sabates i robes de treball, decideix veure un programa de televisió que normalment veuria amb la seva estimada. Eventualment es queda adormit en el sofà.



Quan es desperta, ja és l'endemà al matí. Milo s’aixeca i recorre a totes les habitacions de la casa, però no veu Emília. Pensa a obrir els calaixos, desitjant trobar-hi alguna pista que el pugui ajudar a trobar Emília. Busca i busca, fins que troba una foto d'ell mateix, feta fa uns quants anys; és una imatge de quan encara no havia anat a l’última guerra en què va participar. A part d’ell, també es troben els seus sogres i la seva esposa. Durant un instant, observa el seu rostre de fa alguns anys. Llavors, una sensació estranya que li travessa el pit. Observa la imatge amb nostàlgia i s'adona que en la part posterior de la mateixa hi ha escrit un número telefònic amb prefix +49.



És un telèfon alemany!

Immediatament, marca els dígits esperançat que poguessin ser els pares d'Emília.



«Rin, rin, sona el telèfon»

—Sí.



—Hola, parlo amb la casa Weiss?

—Sí, qui parla?

—El meu nom és Milo Kahler.



—Milo!? —respon la senyora Weiss amb una confusa eufòria que traspassava la crida.

—Sí, senyora Weiss, soc Milo!

—Fa dos anys que no hem sabut de tu, no sabíem com comunicar-nos amb tu.



—Com estàs? Com t'ha anat la vida, fill meu?

—Bastant bé la veritat, no tot ha estat color de rosa; a l'inici ha estat dur perquè no coneixia a ningú en aquest país i tal, però Emilia m'ha servit de molt de suport, la veritat.



—Què?

—Que Emilia m'ha servit de molt de suport, senyora Weiss —repeteix Milo.



—Milo, què dius, fill? —diu la senyora Weiss amb un to de confusió i genuïna preocupació.



—Si voleu podeu venir a visitar-nos a Barcelona algun dia d'aquests; estic segur que Emilia estarà súper contenta de veure-us després de tant de temps, òbviament jo també estaré feliç de la vostra visita.



—Milo…

—Està vostè bé? La noto una mica estranya.



—Milo, el meu nen, Emilia va morir fa dos anys… No el recordes?

Aquestes paraules són com un baldi d'aigua freda per a ell; un calfred va recórrer l'esquena de Milo i un dolor intens de cap va envair el seu ser. Els records comencen a tornar com una ràfega de trons.



Molt anys abans de Barcelona, en una ciutat industrial d’Alemanya devastada per la guerra, Milo Kahler treballava com a soldat en una unitat encarregada de mantenir l'ordre a la ciutat. Oficialment feien registres i controls però en realitat, buscaven jueus. Al principi Milo només seguia ordres. Entrava a les cases, revisava documents, feia preguntes. Quan trobaven alguna la llista, altres soldats s’encarregaven de la resta. Amb el temps, però, la seva unitat va començar a participar directament en les detencions. Famílies senceres eren arrossegades fora de casa en plena nit, plors, crits, portes trencades… Milo intentava no mirar massa. Intentava no pensar-hi.



Va conèixer a Emília molt abans que tot això empitjorés, en una petita llibreria on ell havia entrat un dia qualsevol. Ella era tranquil·la, reservada, però tenia una manera de parlar que el feia sentir… normal. Com si el món de fora no existís durant una estona. Durant mesos es van veure sovint: Passejaven de nit, parlaven de llibres, de música, de llocs on algun dia voldrien viure. Milo mai li va explicar exactament què feia a la seva feina i Emília mai li va fer preguntes massa directes. La guerra els envoltava, però dins d’aquella petita bombolla intentaven ignorar-la. Fins que un dia tot va canviar.



Una tarda, al quarter, Milo estava revisant una nova llista de registres quan va veure un nom que li va glaçar la sang: Emília Weiss. Adreça laboral: la llibreria. Durant uns segons es va quedar mirant el paper sense respirar. Aquella llista significava una cosa molt clara…, detenció o potser pitjor. Aquella nit Milo va anar corrent a la llibreria. Quan Emília el va veure entrar amb aquella expressió, va saber immediatament que alguna cosa anava malament.



—Què passa?—li va preguntar.



Milo no va intentar suavitzar-ho.



—Has de marxar d’aquí.



Ella el va mirar sense entendre.



—Què vols dir?

Ell va deixar la llista sobre el taulell. Quan Emília va veure el seu nom, el seu rostre va perdre tot el color. Durant un moment cap dels dos va dir res. Finalment ella va murmurar:

—Ja ho sospitava…

Milo li va agafar pels braços.



—Escolta’m. Aquesta nit vindran. Si et troben aquí, ja saps què passarà.



—Milo…

—Hem de fugir.



Ell sabia que era una bogeria. Si els descobrien, seria considerat traïció. Però en aquell moment només pensava en treure-la d’allà. Van acordar marxar aquella mateixa nit. Cap al sud. Cap a la frontera. Lluny de tot. Però la guerra no els va donar temps. Quan Milo va tornar a buscar-la, les sirenes ja sonaven per tota la ciutat. Bombardeig. Els carrers estaven plens de gent corrent, crits, explosions. Milo va trobar a Emília fora de la llibreria i la va agafar de la mà.



—Vine!

Van córrer pels carrers mentre el cel s’il·luminava amb el foc de les bombes. L’aire estava ple de fum i pols. Van entrar en un edifici mig destruït buscant refugi. Durant uns segons semblava que havien escapat. Llavors va arribar l’explosió. El sostre es va esfondrar amb un soroll brutal. Quan Milo va recuperar el coneixement, tot estava cobert de runa. Va començar a cridar el seu nom.



—Emília!

Finalment, la va veure estirada a terra, immòbil. Va córrer cap a ella i la va sacsejar desesperadament. Però ella ja no respirava. Milo es refusava a la idea d'acceptar la seva mort…

Eventualment, el caos va cessar. La nit havia estat submergida en tanta discòrdia i terror, però, de sobte, va caure el silenci… El soldat es trobava en el sòl, envoltat d'enderrocs i pols, agarrant a l'amor de la seva vida amb les mans que havien sentenciat a milers de persones innocents. Probablement, el Karma o un càstig diví queia sobre ell…

—Déu m'hauria portat a mi, ella era un àngel, no s'ho mereixia! —deia amb la veu entretallada mentre l'abraçava de manera delicada, com a un colom ferit.



Veure com el seu món, la seva única llum en tota la foscor, qui li mantenia entenimentat i amb moral, jeia enfront d'ell sense ànima, li va destrossar tant emocionalment com psicològicament.



En Milo s'estremeix de cop i torna a la realitat. Ell es tremola incontrolablement, la seva ment només té una idea: Emília ha mort de veritat. La sensació de pèrdua l’envolta com una onada gegant, un dolor tan intens que no pot acceptar aquesta realitat. Ell surt corrent de casa, amb presses i sense pensar, es dirigeix cap a la clínica del psicòleg. Sense pensar-hi massa, entra directament al despatx del doctor Soler. Per sort, en aquell moment, Soler no té cap altre pacient.



—Milo?! —Soler commocionant—Què fas Milo, per què estàs aquí?

—Durant dos anys —continua Milo amb veu trencada— he viscut com si encara estigués amb mi. Pensava que tot estava bé mentre la tingués al costat, però només era jo… la meva ment.

—La teva ment intentava protegir-te d’un trauma.



—No… intentava amagar la culpa.



—És comú presentar aquest tipus d'al·lucinacions o deliris arran d'esdeveniments traumàtics com el de la mort d'un ser estimat; a més, vas ser testimoni de molts horrors de la guerra.



He estat analitzant el teu cas a partir de les consultes passades que hem tingut, acompanyades de la recent informació que m'has proporcionat. I el meu diagnòstic de moment apunta a una neurosi de guerra amb símptomes psicòtics i dol patològic.



El que vas experimentar fa unes hores va semblar ser una crisi traumàtica acompanyada d'un col·lapse emocional i aquests dolors intensos dels quals et queixes. D'igual manera, espero veure't en la consulta que ve per a continuar tractant això, sí?

—Sí doctor…

Milo, desconcertat, surt de la clínica i es dirigeix cap a un camí que sembla infinit. El vent fred li acaricia la seva cara mentre les imatges d’Emília i els seus propis dubtes el persegueixen. No sap cap a on va, però alguna cosa li diu que aquest camí, per fi, el portarà a alguna resposta