Assegut en aquell sofà fred i dur, tremola, no pas pel fred, sinó per l'ansietat i el malestar que té interiorment. Nerviosament, es frega les mans sobre els genolls una vegada i una altra, sense parar. No vol estar aquí i, per això, mai s'hauria cregut que necessités ajuda psicològica.

Però últimament no dorm. Les nits en blanc i el combat constant contra els malsons, que no aconsegueix retenir del tot, però que li desperten abismat en un estat de por total, amb el cos suat i la respiració agitada, li prenen uns segons per recordar on és.

Per un instant tanca els ulls. Emília sempre li diu, amb aquella veu serena, que tot anirà bé. Emília mai li ha mentit i, per això, confia en ella.



—Milo Kahler —crida la recepcionista.



Aquesta crida atura els pensaments de Milo. S’aixeca i entra a la consulta, amb els músculs rígids, on és rebut amb la mirada amable del psicòleg.



—Hola, bon dia, seu —diu el psicòleg amb un somriure amistós però una mica inquietant—. Milo Kahler?

—Sí.

—Soc Ferran Soler, el teu psicòleg. Digues-me, per què vens aquí?

Milo empassa lleument saliva i comença a parlar dubtant.



Només explica el que cal, li diria l’Emília.



—Perquè… —murmura després d'uns segons de silenci.



El psicòleg no l’interromp, sinó que es queda mirant-lo, expectant, a l’espera d'una resposta. Llavors, Milo li comença a explicar els seus problemes com si evités els detalls.



—Dormo malament.

—Des de quan tens problemes per dormir? —afegeix el psicòleg—.

—Des de fa uns mesos…, o un any, no n’estic segur.

—Has tingut algun malson recurrent?

—Sí —contesta Milo.

—I són repetitius?



Milo assenteix.



—Em pots dir què hi ha al teu somni?



Milo fa una pausa. Als ulls d’un altre, només sembla un breu silenci, però per a ell, aquell moment és tan llarg com una eternitat. No sap amb precisió per què té aquell estat ansiós ni els malsons, però hi ha un somni que sempre torna. No és una imatge completa, sinó difusa, lligada a un passat que prefereix no recordar.



—És sobre la guerra —diu finalment—. Sobre el meu passat com a soldat.



El psicòleg no reacciona. Milo continua.



—Hi ha fum, foc, destrucció… gent morta. —expressa mentre es toca el coll— I de sobte, em trobava dins d’una habitació fosca. Hi havia una llum molt forta que m’enlluernava. Intentava escapar-me, però no podia. Les meves extremitats estaven lligades a una cadira.



Les paraules es neguen a sortir-li.



—A mesura que la meva visió s'anava adaptant a la penombra… hi havia ulls al meu voltant —la veu li tremola—, desenes de mirades fixes… que em jutgen. No reconec cap rostre en particular. És aterridor.



Inclina el cos cap endavant.



—Després em desperto —afegeix—. Ella diu que no m’hi obsessioni, que tot això és cosa de la meva ment.

El psicòleg observa en silenci les expressions que fa Milo. Nota com l’estrès que ell sent disminueix amb la menció d’ella.

—Qui és ella?

—Emília, la meva dona —respon Milo amb fermesa.

—Quants anys fa que esteu casats?

—Cinc anys —respon Milo indubtablement—.



El psicòleg pren nota. No diu res immediatament.

Milo respira fons per calmar-se, però comença a dubtar si està realment bé haver-li comptat el seu passat. Emília em va dir que només digués el necessari.



—Sembla que tens sentiments molt profunds per la teva dona —diu finalment —. Parles sobre ella amb molta confiança.

Milo assenteix. No entén per què li tremolen les mans.

—Ella sempre diu que tot està bé —diu, incapaç de mantenir el contacte visual—. Em fa sentir segur, que no tot està perdut.

—Quan no hi és, què sents?



La mirada de Milo canvia per un segon. El psicòleg analitza el seu gest corporal.



—Inquietud… una sensació de solitud —murmura—. No sé com viure sense ella.



Milo es passa les mans pels genolls i una gota de suor li cau a les mans. Se sent penetrat per la mirada del senyor Soler. El temps és lent, cada tic-tac del rellotge sembla ofegar-lo i cada respiració es fa més pesada que l’anterior.



Quan finalment sent el seu nom, la tensió es dispersa una mica, però encara queda aquella sensació que només ella sap calmar.



—Senyor Kahler, has dit que et sents inquiet sense ella —diu el senyor Soler, sense aixecar gaire la vista de les notes—. No t’ha acompanyat avui?

Milo es queda perplex, com si la pregunta l’agafés desprevingut.

—No. S’ha quedat a casa.

—Entenc —diu el psicòleg amb naturalitat—. I la seva dona li pot acompanyar en la pròxima sessió?

—No. —contesta Milo, una mica massa ràpid—. Ella està ocupada però sap que estic aquí.



El psicòleg assenteix lentamente i revisa les seves notes, sense fer cap comentari més. Després, amb un to de veu afable, li diu:

—Bé, aquesta és la nostra primera sessió. He conegut una mica la teva situació, i després et suggereixo que provis alguns exercicis per gestionar el son i l’ansietat. Com meditacions abans de dormir, respiracions profundes i si pots beure una infusió relaxant. Quan et sentis amb aquesta angoixa i ansietat pren-te un moment i intenta fer un reconeixement del teu voltant, una prova de sensibilitat que t'ajudarà a sortir del bloc de pensaments i emocions negatives, desviant la teva atenció cap als teus sentits. Primer, intenta identificar cinc coses que veus, després quatre coses que toques, tres que escoltes, dues que fa olor i una que assaboreixis. A més podries…



Sembla que Milo li està escoltant atentament, però la seva ment ja no està a la consulta, sinó amb Emília. Només pensa a anar a casa i sentir-se segur una altra vegada.



—D’acord, et donaré una cita per la setmana que ve —diu, tancant el bloc de notes—, el mateix dia i a la mateixa hora. Et pareix bé?

—Sí, sí —respon Milo immediatament.

—Doncs això és tot per avui, espero que el fet d’haver parlat avui t’ajudi a obrir-te una mica més. Ens veurem la setmana que ve.

—Molt bé. Gràcies, senyor Soler. Adéu.



Milo s’aixeca i surt al carrer amb la jaqueta en mà. El carrer és fred, novembre i tard, amb un aire agradable, però ell se sent nerviós. Amb el cor accelerat, avança amb pas lleuger, cada passa se li fa pesada i només pensa el moment en què podrà estar en casa.



En arribar a casa, ella el rep amb un somriure. La tensió acumulada desapareix de sobte i el seu rostre es relaxa. S’asseu al sofà, no pensa en la consulta del psicòleg ni en el rellotge que marcava els segons, només en la calma que ofereix aquest moment.



Mentrestant, a la consulta, el psicòleg revisa les notes de la sessió. “Pacient amb signes de dependència emocional. Estat d’angoixa elevat. Dificultat per expressar els pensaments. Cal observar-lo de prop.”